La síndrome de Hume

Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges i incitar així l’espectador a reflexions més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre) de teoriescosmovisions. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir», de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume, un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber, en el condicionament clàssic de Pávlov o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabaràencara no– i, una cosa més, que no el canviarem plorant. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdutCarpe diem.


Lost B.S.O., de Michael Giacchino

«One art», d’Elizabeth Bishop

Versió MP3

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.

Lose something every day. Accept the fluster
of lost door keys, the hour badly spent.
The art of losing isn’t hard to master.

Then practice losing farther, losing faster:
places, and names, and where it was you meant
to travel. None of these will bring disaster.

I lost my mother’s watch. And look! my last, or
next-to-last, of three loved houses went.
The art of losing isn’t hard to master.

I lost two cities, lovely ones. And, vaster,
some realms I owned, two rivers, a continent.
I miss them, but it wasn’t a disaster.

—Even losing you (the joking voice, a gesture
I love) I shan’t have lied. It’s evident
the art of losing’s not too hard to master
though it may look like (Write it!) like disaster.

Elizabeth Bishop

Llegir-ne més

En aquesta pedregosa desferra

Només em cal una volta pel terme per a comprovar que el món no s’acaba avui, que potser durarà una miquinya més. La millor notícia. I no ho dic pel nou repte blaugrana, sinó pel que diuen. El que diuen sempre sembla important, terminal, i fins i tot a vegades ho arriba a ser –per les seues conseqüències– en la boca dels trompellots. Però és una boira que se n’anirà com ha vingut. Sempre diuen coses, ja ho sé, però avui les han volgut dir totes i no cap. Els embafats embafen. Ens han repetit tant que Espanya no és Grècia que al final no ens ho podrem creure de cap de les maneres. I Espanya serà Grècia, si s’afanyen. Ens han repetit tant que no passaríem dels quatre milions d’aturats que ara ja ens podem creure perfectament que passarem dels cinc, o dels set. Els –ens– tenen a tir. El desencant ja no té mollons (amb “m”) i als expulsats no els hi queda sang. Terra erma. The waste land. What are the roots that clutch, what branches grow out of this stony rubbish? Acabaré com he començat, amb l’esperança infantívola del despenjat que passeja pel terme des del sol del dilluns al sol del diumenge, amb la pau de qui fa mesos que ha deixat de contemplar el cel esquarterat a contrallum de les grues. Em desemboire. Queda paisatge i queda món. Només en rars moments el món és bell. Rafalafena, Camí Fondo, Taxida, Serradal, Travessera, Riu Sec, Lledó, Perot de Granyana, Primer Molí: no som ciutat ni ho serem mai. Estime el meu poble. Fill de l’home, tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos.


«Un planeta roda per l’espai infinit», de Gerard Vergés

L’apocalipsi de l’apocalipsi?

Alguns no som escèptics per sistema però sí ens fem descreguts per rutina. O això em passa a mi. L’escepticisme sistemàtic sovint ens obliga a renunciar a certa empatia i equanimitat. En canvi, una certa incredulitat preventiva, altrament dit suspicàcia, és un saludable i instintiu mecanisme de defensa, més o menys sofisticable, contra les rutines diàries amb què ens tabulen i assetgen. Que les nostres respostes, de recel o de sospita, no acaben mutant també en rutinàries –l’autèntic virus de la paranoia– dependrà, doncs, de nosaltres mateixos, encara que no per això la nostra confiança deixarà de rebre les incansables embranzides de la indústria de la por. Tot això ve a tomb del fins i tot celebrat primer aniversari de la Grip A, més encara si atenem a la simple constatació de fets: ni un sol cas de grip A la setmana passada al País Valencià. Un fet aïllat, direu, terminal, a conseqüència de la pujada de temperatures. Potser. Però n’hi ha més: un any després de la pandemització de la por, que no del virus, i després de l’hivern més fredhumit dels darrers anys, només s’han utilitzat 9.000 antivirals, d’un total de 15 milions adquirits pel Govern de l’Estat, augmentant d’aquesta manera la despesa sanitària pública en 300 milions d’euros! Una altra: gairebé el 80% de les vacunes comprades pel govern balear no han estat usades. En voleu més? En resposta a aquesta i altres crítiques, el comissari europeu de Sanitat i Consum, John Dalli, ha dit que «si la pandèmia no ha provocat una alta morbiditat no ha estat perquè no haja suposat una amenaça real, sinó perquè s’han adoptat les mesures oportunes per contrarestar els seus efectes». El comissari i la ministra de Sanitat, als qui ningú els ha demanat la dimissió, consideren «mesures oportunes» balafiar 300 milions d’euros en medicaments i l’alarmisme permanent i incorregible a càrrec dels comerciants de la por: farmacèutiques, governs i mitjans de comunicació. Recordaré simplement aquest temible titular de l’agost passat: «Un millón y medio de valencianos contraerá la gripe A en dos años». Redell! Donald Rumsfeld no l’hauria redactat millor, vaig dir en un apunt. El cas és que els apocalipsis ja no són el que eren. Abans hi havia el diluvi universal, el cataclisme d’Abbatia, els quatre genets, el trio de les Açores… Avui els apocalipsis tenen principi i final, poc apocalíptic, allargassat com una pel·lícula roïna: triquinosi porcina, febre aftosa, encefalopatia espongiforme, grip aviària, grip porcina… A l’hemisferi sud torna el fred i les multinacionals reinicien –reset!– el seu particular agost: ArgentinaParaguaiBolíviaXile… És decebedor. Això no pot seduir cap director de cinema. Ja estic fent les meues juguesques: després de l’estiu, una modificació genètica dels tomàquets escamparà un virus letal i incontrolable que acabarà amb el 90% de la població mundial.


«El último día», de The Killer Tomato

Autòpsia pòstuma del marquès falangista

Una autòpsia invasiva del fetge, que metabolitza depravació en glòria, potser revelaria que la pública canonització de les restes mortals del vell marquès falangista  (d’ahir i de sempre) representa, avui, alguna coseta més que una altra prova vivent de la persistència objectiva del règim franquista, de l’interminable senyoriu ultraterrenal i calb de Franco –el veritable amigo para siempre, al remat. I l’olímpica cançoneta que tan venerablement sonava en el soterrament d’aquell jònec marcat amb l’esvàstica aporta també alguna coseta més que la palpable evidència de la selectiva, esguerrada, manifassejada memòria històrica d’alguns polítics que tan correctament acudiren al funeral, o d’alguns altres que el passat dissabte mamprengueren –cert, no sense raons– excitadíssimes marxes de suport al jutge Garzón, perseguidor perseguit per la seua admirada obra pictòrica de retornar justícia extemporània a les víctimes del franquisme. És una llàstima, perquè una autòpsia invasiva del fetge hauria regalat a l’imaginari col·lectiu (això que Informe Semanal fabrica cada set dies) la màxima moral que podria perpetuar el convenciment social que a tots ens falta per a viure (amigos para siempre!) amb la inconsciència tranquila: moriràs santificat si vius com un dimoni. Com Franco. O com Benet XVI. Exemplarment. Una paràbola, una lliçó massa perillosa avui dia, de conseqüències imprevisibles, per un exèrcit mut de quatre milions d’aturats. Iturriaga ha escrit de l’alçada moral poc atlètica: «Sigo viendo al COI como una institución anacrónica, llena personajes de los que no se sabe muy bien los méritos para estar ahí y mucho menos para ser depositarios de un enorme poder, al menos una vez cada cuatro años. El escándalo de los juegos de Salt Lake City confirmaron lo que la mayoría sospechaba y que apuntaba al COI como un mercado persa donde los votos y los cargos se compran, se negocian, se pagan. Y todo este sistema se desarrolló con Samaranch de Presidente, por lo que me cuesta disociar una cosa de otra». A mi també, però és tard. L’han dissecat i facturat ràpidament.

«Olympic Airways», de Foals (vídeos)

Dels nostres, de casa

Ja en teniu prou amb els reclams editorials. Enguany no en recomanaré cap. Perquè avui també és el dia dels nostres llibres. Dels llibres que tenim a casa, vull dir. Sant Jordi també és un dia per a recordar-los, per a revisar quin és l’estat dels volums ja adquirits, per a passejar-nos entre prestatgeries –de casa o de la biblioteca pública– i, ens ve de gust, reordenar-los, fullejar-los, o rellegir-los, que és una de les lectures més fiables i plaents. El llibre rellegit mai no et decebrà. O no tant, potser, com la deliciosa però incerta aventura de triar-ne un d’il·legible entre tants títols promocionats. Tots els anys, en arribar la primavera, els fumigue. Ho vaig fer la setmana passada. Ja ho sé, això no és tan festiu, delicat i simbòlic com regalar una rosa, però també és una manera de celebrar la seua existència: allargant la seua vida. I la meua, perquè l’al·lèrgia i l’asma mai no acaben d’anar-se’n. Ja n’estic escarmentat. Fa anys, unes larves (de corca, supose) se’m van fotre més de mitja prestatgeria, ves a saber si per la humitat del meu antic estudi –no massa salubre, cal reconèixer-ho– o per algun volum que m’arribà contaminat. Els experts diuen que hi ha al voltant de 67 espècies d’insectes que viuen dels llibres: coleòpters, ortòpters, pseudoneuròpters, himenòpters, aràcnids, lepidòpters… Poca broma. Segurament, també per aquesta raó abril és el més cruel dels mesos, com va reescriure Comadira. No digueu que escric açò per a no fer propaganda a llibreters i escriptors. No, no… Hi ha llibres que, inevitablement, els has de comprar.


«Els llibres», de Miquel Martí i Pol

Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho. Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.

Més curtes que llargues

Marisol Linares, una donassa del PP de falda curta però d’idees llargues (sic), ha exigit a Ángel Luna, portaveu del PSPV en les Corts, una rectificació pública per haver contat avui un acudit «masclista i sexista» durant la sessió de descontrol a l’encara president. En el cos a cos, Luna li ha amollat a Camps que les respostes del Consell a l’oposició sobre el cas Gürtel i els contractes de la trama amb la Generalitat li recordaven «al marido que le encuentra la mujer con otra en la cama y le dice: cariño, no es lo que parece». Clavat. Impecable. Segurament, la imatge frega i refrega la incorrecció política, però, la veritat, no veig enlloc el sexisme ni –si atenem a l’angelical precisió del pinzell– tampoc la grolleria. Fixeu-vos-hi bé: a l’acudit, és només l’home qui fa el ridícul. Com Camps. En veure’s tan ben retratat, el Molt Ofès s’ha escapolit, quin valent!, demanant auxili a les bancades de les dones d’idees llargues i, com no, entregada a la causa, Linares s’ha allargat cabalosament en cos i ànima, agarreu-vos fort, «por el respeto que nos merecen todas las mujeres de la Comunidad Valenciana y en general la adopción del pertinente acuerdo que, en defensa de la dignidad de la mujer…». De fet, s’ho han agafat tan a pit que hom podria arribar sospitar que aquestes dones de falda curta i d’idees llargues també s’han vist retratades. Ai, on és el teu respecte, Linares, que uses les dones del País Valencià per a tapar les evasives i els silencis d’un presumpte corrupte? Per cert, segons la premsa amiga, gairebé un «fantasma». Carpe noctem.

Torres de guaita contra polítics pirates

Sense més preàmbuls: a Rafael Albert (PP), alcalde d’Orpesa, se li hauria de caure la cara de vergonya, i dimitir immediatament, per triplicar la despesa municipal en jardineria (més de 300.000 euros!) sense haver destinat ni un sol cèntim a la neteja del paratge natural costaner més gran del terme, dels més bells, elementals i representatius del nostre Mediterrani primigeni: la Renegà (mapa). La contractació d’una brigada escombraire, ni que siga una vegada al mes, la veritat, no són diners. Fa anys que l’han de netejar particulars i organitzacions com R de Renegà, que ho ha denunciat repetidament, com Gecen i Greenpeace. Però els diners no són el problema, ja ho sabem. Salms se n’ha fet ressó en dues ocasions: la primera, després d’una recollida intensiva de deixalles (vídeo), l’estiu passat; la segona, fa poques setmanes, quan la conselleria de Cultura aprovà una tisorada letal a l’àrea protegida al BIC per a permetre l’edificació d’un hotel a 50 metres de la Torre Colomera, una torre de guaita del segle XV, a vora mar, d’incalculable valor històric: «Así, se permite la construcción del hotel en una zona privilegiada con buenas vistas al mar y al lado del mirador que corona la urbanización de Torre Bellver, la Colomera limitará con la Vía Verde», recordava el periodista Ramón Pardo. És la cançoneta de sempre: al País Valencià, les cares no cauen de vergonya. Perquè no n’hi ha gens. I perquè ja ningú les posa roges, com fa poc explicava Usó. Caldo de cultiu per als infames, que no fan sinó repetir la llardosa maniobra de sempre, la mateixa política del greix: deixar que tot s’embrute, que es perda, que s’abandone, que la merda s’escampe i regolfe i ho inunde tot fins que un dia o, millor, una nit, el paratge s’acabe cremant (l’acaben cremant, cal dir, com ja succeí amb l’incendi del 2000, tan profitós per a la depredació de constructores i polítics). Aleshores sí, només aleshores, brut o cremat, caldran plans municipals de sanejament, és a dir, xalets, apartaments, camps de golf, vies verdes (asfaltades!), obrir avingudes a la mar… És la deixadesa com a objectiu, la calculada desídia, permanent, el fariseu laissez-faire aplicat a la degradació sistemàtica, en aquest cas contra la Renegà. Però també, de la mateixa manera, recordem-ho, contra el Ribalta o el Cabanyal i, en fi, contra tot bé públic, comú: la sanitat, l’educació, la televisió pública… Torres de guaita com la Colomera i la Cordà de la Renegà tenien una funció militar: defensar-se dels pirates barbarescos. Avui, en canvi, trobareu els pirates ben apoltronats en butaques de l’administració. Josep Vicent Boira, en el seu estudi «Del paisatge de la defensa a la defensa d’un paisatge», descriu amb traça aquest paisatge amenaçat:

Però per a intervenir sobre el territori, calia primer conèixer-lo. I això és el que feren alguns enginyers i oficials de Felip II. És molt possible que, per primera vegada, un d’aquells homes s’adonara de la presència de diferents unitats paisatgístiques en el litoral valencià: platges llargues, obertes, d’arena fina, cales ombrívoles tancades per espadats arbrats i alts penya-segats, marjals i aiguamolls impracticables… I d’aquest (re)coneixement i de l’aplicació subsegüent de la pràctica de l’arquitectura, de l’enginyeria i de l’art de la guerra, van sorgir memorials d’actuacions.
Fet i fet, la presència d’una torre sobre un alteró, sobre un cap, vora un riu, al bell mig d’una platja o sobre un espadat, pot ésser llegida per l’observador contemporani no sols com el fruit d’una etapa històrica especialment agitada o com un element més del patrimoni artístic, sinó com la clau d’interpretació del paisatge físic que l’envolta. La presència d’una torre mai no és gratuïta, ni capritxosa. En aquest cas, la geografia esdevé determinant. O quasi, perquè per a poder arrodonir-ho tot, caldria imaginar la situació històrica d’un país dividit per una frontera interior que marcava la presència de bosses de població morisca en amples zones interiors. (…)


«God’s Away On Business», de Tom Waits

Els silencis corretjuts

La deflagració de Juan Costa no l’ha pogut apagar ni tota l’aigua que ha tornat a plorar el Molt Entaforat President, ensinistrat com està en eixir del cau només per a bramar torrencialment les penúries hídriques i transvasar així les pestilents riuades del sumari gurtelià. Dins del seu partit s’ha topat, però, amb un drac bocut que d’un bufit podria encendre els havans que, de seguir així, mai no es fumarà Alarte, molt més ocupat últimament en guanyar les batalletes de l’aigua –com Camps! La darrera flamarada de l’exministre d’Aznar continua cremant el combustible polític que li ha regalat el caríssim pagament d’ànec del seu germà, super-suspès de militància i càrrecs per delerar un Infiniti i no uns trages o unes sabates de pell de poltre. Però Costa no va encès per amor fratern, o no només. Arrossega (undos, tres, quatre,…) un amarg ressentiment des del seu fracàs, no fa tant, de postular-se com a candidat alternatiu a Rajoy per la presidència de les espanyes; tot i que avui les seues opcions són ínfimes, sembla que encara escup el foc dels despenjats. Massa calent, segurament, si vol servir freda la revenja. Avui, el diputat Juan Costa, que ja té instal·lada a casa una comissió de no investigació, ha amollat que ell i molts altres militants senten vergonya, i ha desafiat el Molt Afàsic President a trencar el silenci sobre Gürtel. No aconseguirà ell el que no ha aconseguit un jutge. Si aquest trencament no tinguera un preu infinitament més alt que un Infiniti, podrien començar els Costa badant el seu propi silenci sobre els pagaments que, presumptament, Riki transvasava entre el PP, les empreses castellonenques implicades i les corretjudes. Bé saben els Costa quant costa això, i bé sap el Molt Afàsic que el silenci no es trenca amb més silenci. Per això no s’immuta.


«Enjoy the silence», de Depeche Mode