De política?

«Saps? Fa un parell d’anys vaig decidir no tornar a parlar de política al blog». L’amic bloguer que ahir m’ho confessà tenia raons de pes per a no embrutar-lo de política. Hi anhelava salubritat i assossec. L’entenc perfectament. No vaig voler allargar la meua opinió perquè teníem una altre tema per mastegar i la trobada cronometrada pels glops d’una cervesa. Ja se sap, si tens xiquets… Servidor fa mesos que també intenta deixar-ho i, fins i tot, hi he fet més d’una promesa, una mica com qui vol deixar de fumar o, simplement, no contraure la ràbia de la pautada actualitat, perquè el resultat, moltes vegades, ja el coneixeu: insuficiència respiratoria, gargalls i, al capdavall, bromera. Bromera que s’asseca i s’esvaneix. També amb Vicent Usó vaig comentar fa poc aquesta brutícia. Tot i això, em pregunte si parlar de política és per a mi un vici i, fins i tot, si mai he parlat de política, en aquest sentit de brega partidista. Si parlar de política és parlar de la corrupció i de les mentides dels governants, de la insostenibilitat del sostenibilisme estatal, de la devastació del nostre entorn natural, de l’espoli financer i empresarial, local o instituït, de la desvergonya dels catedràtics a sou, dels jutges estràbics, dels míssils a la llibertat d’expressió, de la tebior sindical, de la tortura latent a les aules valencianes, etc, aleshores sí parle de política. Massa? Potser no tinc cap més remei. Una droga? No ho sé. La sang, els meus valors i l’enteniment m’ho demanen. Ara bé, si parlar de política és eixe joc del bipartidisme, del pensament únic bipolar amb el qual un monstre bicèfal juga al frontó contra el rostre sangonós del poble, aleshores he parlat ben poquet de política. Amb tot, sé que l’amic bloguer parlava de tota la política. Ha de sentir-se afortunat de saber abstenir-se’n.

Acabe. Parlava abans de la devastació del nostre entorn natural. La Generalitat Valenciana i l’Ajuntament d’Orpesa preparen l’alicatat mortal de La Renegà. Josep Carda és parcial, però Ramón Pardo ho explica bé: «La Conselleria de Cultura deja en 50 metros el área protegida del Bien de Interés Cultural (BIC) de la Torre Colomera, de Orpesa, en la que no se puede edificar. Apenas año y medio después de aprobar la delimitación del BIC con 200 reservados atiende la petición de la empresa Orpeak promotora de un hotel en la zona y reduce el área reservada. La zona tiene gran valor ecológico y paisajístico, ya que en el montículo de la torre hay una microrreserva de flora y un LIC de la Unión Europea». Com ens ho farem si la política permet això? R de Renegà.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Hablando de política», de The Ramblers

Una vida nova

Agafà una avió a la ciutat més gran i poblada del món. En arribar a l’aeroport, no recollí les maletes. Llançà a diferents vàters de la terminal el passaport i la resta de documents identificatius, les targetes de crèdit i tots els diners, tret dels indispensables per a pagar el bitllet de l’autobús. Només conservà la roba posada. A la ciutat, en obrir-se les portes de l’autobús, saltà disparat. Començà a córrer sense rumb, com un desesperat. S’havia entrenat dur. No s’aturà durant gairebé una hora: avingudes, places, parcs, carrers, carrerons desconeguts… Mort de cansament, s’ajocà una estona a la gespa d’un petit i fangós jardí per a recuperar l’alè. Suat i brut, vagà després per la barriada i reemprengué la correguda. Va repetir les carreres un parell de vegades fins que, desmaiat, va asseure’s al rastell llepissós d’una avinguda comercial enorme i atapeïda com un formiguer. Se sentia lliure, insegur i perdut. Una dona se’l mirà amb llàstimà i li amollà una moneda als peus. Va entendre aleshores, amb un entusiasme insòlit, que la seua nova vida, per fi, havia començat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ara que véns», per Inòpia (poema de Joan Fuster)

Havanera en Falles

…si estuvieras aquí, si vieras hasta
qué hora son cuatro estas paredes
.
César VALLEJO

L’oblit i la indiferència, això que els valencians anomenem meninfotisme i alguns filòsofs simplement barbàrie, és la més atroç de les penitències per a als presos polítics i, també, per als desterrats dins del seu poble, els qual són, al capdavall, les mateixes víctimes amb autopistes de peatge, TDT de pagament i banda ampla a 40 euros. No calen quatre murs per a empresonar persones; n’hi ha prou amb una hipoteca de per vida, corrupció política impassiblement assimilada, jutges estràbics i un bon excedent d’empresaris lladres. I una impertorbable espiral del silenci, és clar. A l’absència de dictadura no en podem dir democràcia, ni president a un governant corrupte perquè el ninot vaja ben vestit. Entre el País Valencià i Cuba hi ha analogies no només polítiques, també n’hi ha d’actituds ciutadanes envers els conflictes propis i aliens. Més d’un valencià fugiria en pastera a Argelès-sur-Mer per no haver de pagar l’AP7. Al Palacio de la Revolución com al Palau de la Generalitat s’han passat anys i panys clamant la mateixa consigna: «Aquesta terra és el paradís». O com diuen ací on visc: «La millor terreta del món». I la gent s’ho ha cregut. No em digueu ara que no! Déus, serps, adams i eves del paradís t’estigmatitzaven aleshores com a dissident o, si calia, com a extremista radical si no te’l volies creure. Si dubtaves d’aquell paradís, ara només fiscal. I ja se sap que el dubte és una propietat molt privada, ací i a Cuba. La censura de l’exposició «Fragments d’un any», és a dir, la mordassa que la Diputació de València ha volgut col·locar (sense èxit) als fotoperiodistes valencians, i l’empresonament d’anticastristes a Cuba són barbàrie. La lapidació mediàtica de Toledo i l’exigència (sic) de rectificació del vicepresident Rambla a Bosé també són barbàrie. La mateixa. Els artistes no han de rectificar res: no són gentola a sou dels ciutadans, no són censors com Rus el Rematador ni carcellers com Castro. Poca pólvora per a tants ninots. Certament, a força de rematar, no quedarà ningú.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Havanera», per Paco Muñoz
Lletra: Jaume Vidal Alcover

De la fam de fum

Potser lluita contra allò que li han dit que podria arribar a ser, que haurà de ser o que, inevitablement, serà. Arrossega tot això com un caragol amb la casa sempre en obres. Ningú pot endevinar encara que també lluita contra allò que ja és, que creu ser i, fins i tot, incomprensiblement, contra allò que li agradaria ser. L’acusen de ballar massa la trompa, de no saber calcular la hipotenusa, de trencar plats, d’admirar espases i pistoles, de fer-se el desentès. No coneix encara la lluita com a seqüela dels assenyadíssims devots de la Voluntat. I qui diu lluita diu cant. Tot i així, comença a sentir-ne un ritme estrany i a desxifrar-ne una lleu melodia. Ha col·locat, ajudat pel seu cosí, tots els coets relligats per la metxa en grups de dos, de tres, de quatre, de cinc, i així successivament, fins a completar una darrera garba de quinze coets. Ha apamat els espais, ha mesurat els temps i ha previst les accions, conscient de com esclatarà el tro de la por al cervellet dels infames. El fill de l’alcalde i la seua colla l’acaçaran minuts després per tots els carrers de Castelló. Corre!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Montlleó river», de Tom Bombadil

De la llum

Havien quedat a la mateixa plaça de sempre, davant de la Subdelegació del Govern, a les sis de la vesprada, al costat del mateix senyal: «No aparcar de 9 a 20 hores». Ell s’havia passat el dia meditant una manera de dur als límits de la commoció tot l’amor que sentia. I regalar-li’l. Imaginà tendres missatges amb senyals de fum, violinistes virtuosíssims, paracaigudistes cantors. Res d’això no el va convèncer. Finalment va decidir d’escriure-li una pancarta. Fins aleshores, només li havia escrit cartes i alguns paperets tacats de versos desenfrenats i propiciatoris. Així que aquella mateixa vesprada, abans de la cita, entrà en una papereria i hi comprà una cartolina groga de metre i mig, i un retolador de punta gruixuda. Després, com qui pren posicions i acluca llargament els ulls per a capturar en un llenç la perspectiva del paisatge, s’aclofà al llarg i ample d’un banc de la plaça per a retolar un missatge ben revelador de la seua passió. Deu minuts abans de la cita, ell ja l’esperava davant de la Subdelegació, manifestant-se, cridant, proclamant el seu amor amb la pancarta entre les mans, amb orgull alçades contra totes i cadascuna de les mirades de curiositat, estranyesa i menyspreu dels descreguts vianants. Què fas? Què estàs fent? —li amollà ella en arribar, sense racons on amagar la vergonya. Ell la convidà a somriure, i a una cervesa. No se sap on va anar a parar aquella pancarta amb què ell simplement manifestava: «En defensa de l’hel·lenisme». De la llum. Només ella sabia per què.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Premier Bal», de Sidney Bechet

«La lletra ferida», recull de textos d’escriptors castellonencs d’ara

L’Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana va presentar ahir, a la llibreria Babel de la ciutat, el seu llibre «La lletra ferida», en el qual he tingut el goig de participar fent allò que més m’agrada: disseny, edició, poesia, bloguística, periodisme… Comunicació, al capdavall. «La lletra ferida» és, de facto, el primer recull (no gosaria dir-ne antologia) d’escriptors actuals de la ciutat i terme de Castelló. Una mostra de textos acotada geogràficament que, més aviat, qualificaria de topogràfica, pel relleu i l’altura de mires dels erudits, narradors, poetes, assagistes que hi han col·laborat, escriptors que, vosaltres ho jutjareu, ultrapassen allò que, despectivament, se’n diu localisme. Mai no se n’havia fet cap abans, de recull com aquest, i no se’ns pot passar per alt el fet que haja estat una associació cultural, de recursos limitats i il·limitada generositat (i no una institució o una editorial), la impulsora i coordinadora d’aquesta excepcional foto de família literària, d’autors castellonencs avui en plena activitat. El rerefons i l’excusa: les festes de la Magdalena, que demà comencen. Rebombori edita cada any un llibre (a vegades dos o tres) dedicat a algun element definidor de la nostra cultura i de la nostra la història, defugint coentors i olioses endogàmies, sempre amb un rigor i una qualitat poc habituals en les publicacions festeres de la ciutat. Potser per això, gairebé tots els anys s’emporten premis i lloances.

El títol no és gens innocent. Els lletraferits castellonencs sagnem doblement. Som ferits per la lletra, però la nostra lletra també està ferida per… Com diu l’amic Josep Joan Conill, mestre en l’art de l’aforisme, els escriptors castellonencs en llengua catalana som lletraferits greus. No cal ara que m’allargue més explicant-vos per què. Potser ho faré si s’acaba confirmant un rumor –d’alta tensió– que em comunicaren ahir durant la presentació del llibre. Podeu llegir ací el llibre sencer, debades, del tot obert al lector. I, per acabar, hi afegiré una miquinya de corporativisme blogaire: us recomane el petit estudi (p.29) dedicat als blogs en general i els castellonencs en particular, a càrrec de la periodista Laia Gisbert i un servidor.

I ara me’n vaig a barrejar macameu i moscatell de Vilafamés, que haig d’omplir la bota.

Patronal ni-ni

No sent, ne veig, ne conec res,
ans m’és semblant que en aquest món no sia;

Pere TORROELLA

Ni indemnització ni subsidi d’atur. És l’altruista oferta de contracte de la CEOE de Díaz Ferrán per als joves. Vist el panorama, doncs, és natural que les víctimes propiciatòries de l’etiqueta Generació Nini no vulguen ni estudiar ni treballar. Ja sabem que els patrons no en faran res, però els columnistes i tertulians honrats podrien ser un pèl més específics en la designació dels destinataris factuals del contracte: per què en diuen «contracte per a joves» si  volen dir «contracte per a empresaris»? D’empresaris per a empresaris, és clar. No tenen ni vergonya ni la coneixen. És més, per què en diuen contracte quan volen dir prostitució? Més enllà de l’embranzida i de l’esmussament, el meu inclós, cal fer una segona lectura d’aquest escandall dels amos, de cap manera innocent. Aquest pregó massiu del pitjor dels contractes possibles –l’esclavisme gairebé– és una maniobra tradicional dels pregoners per a amollonar el debat dins dels marges de negociació favorables als seus interessos. Si teniu família llauradora, ja sabeu com costa de moure els mollons, les fites i el cul del veïns lladres. Caldria, a més, una tercera lectura en el context de l’altruista oferta: com pot entendre’s aquest reclam dels amos enmig d’una profunda recessió –conseqüència, en part, de la seua irresponsabilitat– i en el preludi d’una reforma laboral? Només puc concloure que n’hi ha més interessos en l’afonament que en el reviscolament: electorals, econòmics i també sindicals. En so d’estrany mir tot quant fa la gent, e mon semblant representa follia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ni negro ni blanco», de Fito&Fitipaldis