Havanera en Falles

…si estuvieras aquí, si vieras hasta
qué hora son cuatro estas paredes
.
César VALLEJO

L’oblit i la indiferència, això que els valencians anomenem meninfotisme i alguns filòsofs simplement barbàrie, és la més atroç de les penitències per a als presos polítics i, també, per als desterrats dins del seu poble, els qual són, al capdavall, les mateixes víctimes amb autopistes de peatge, TDT de pagament i banda ampla a 40 euros. No calen quatre murs per a empresonar persones; n’hi ha prou amb una hipoteca de per vida, corrupció política impassiblement assimilada, jutges estràbics i un bon excedent d’empresaris lladres. I una impertorbable espiral del silenci, és clar. A l’absència de dictadura no en podem dir democràcia, ni president a un governant corrupte perquè el ninot vaja ben vestit. Entre el País Valencià i Cuba hi ha analogies no només polítiques, també n’hi ha d’actituds ciutadanes envers els conflictes propis i aliens. Més d’un valencià fugiria en pastera a Argelès-sur-Mer per no haver de pagar l’AP7. Al Palacio de la Revolución com al Palau de la Generalitat s’han passat anys i panys clamant la mateixa consigna: «Aquesta terra és el paradís». O com diuen ací on visc: «La millor terreta del món». I la gent s’ho ha cregut. No em digueu ara que no! Déus, serps, adams i eves del paradís t’estigmatitzaven aleshores com a dissident o, si calia, com a extremista radical si no te’l volies creure. Si dubtaves d’aquell paradís, ara només fiscal. I ja se sap que el dubte és una propietat molt privada, ací i a Cuba. La censura de l’exposició «Fragments d’un any», és a dir, la mordassa que la Diputació de València ha volgut col·locar (sense èxit) als fotoperiodistes valencians, i l’empresonament d’anticastristes a Cuba són barbàrie. La lapidació mediàtica de Toledo i l’exigència (sic) de rectificació del vicepresident Rambla a Bosé també són barbàrie. La mateixa. Els artistes no han de rectificar res: no són gentola a sou dels ciutadans, no són censors com Rus el Rematador ni carcellers com Castro. Poca pólvora per a tants ninots. Certament, a força de rematar, no quedarà ningú.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Havanera», per Paco Muñoz
Lletra: Jaume Vidal Alcover

De la fam de fum

Potser lluita contra allò que li han dit que podria arribar a ser, que haurà de ser o que, inevitablement, serà. Arrossega tot això com un caragol amb la casa sempre en obres. Ningú pot endevinar encara que també lluita contra allò que ja és, que creu ser i, fins i tot, incomprensiblement, contra allò que li agradaria ser. L’acusen de ballar massa la trompa, de no saber calcular la hipotenusa, de trencar plats, d’admirar espases i pistoles, de fer-se el desentès. No coneix encara la lluita com a seqüela dels assenyadíssims devots de la Voluntat. I qui diu lluita diu cant. Tot i així, comença a sentir-ne un ritme estrany i a desxifrar-ne una lleu melodia. Ha col·locat, ajudat pel seu cosí, tots els coets relligats per la metxa en grups de dos, de tres, de quatre, de cinc, i així successivament, fins a completar una darrera garba de quinze coets. Ha apamat els espais, ha mesurat els temps i ha previst les accions, conscient de com esclatarà el tro de la por al cervellet dels infames. El fill de l’alcalde i la seua colla l’acaçaran minuts després per tots els carrers de Castelló. Corre!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Montlleó river», de Tom Bombadil

De la llum

Havien quedat a la mateixa plaça de sempre, davant de la Subdelegació del Govern, a les sis de la vesprada, al costat del mateix senyal: «No aparcar de 9 a 20 hores». Ell s’havia passat el dia meditant una manera de dur als límits de la commoció tot l’amor que sentia. I regalar-li’l. Imaginà tendres missatges amb senyals de fum, violinistes virtuosíssims, paracaigudistes cantors. Res d’això no el va convèncer. Finalment va decidir d’escriure-li una pancarta. Fins aleshores, només li havia escrit cartes i alguns paperets tacats de versos desenfrenats i propiciatoris. Així que aquella mateixa vesprada, abans de la cita, entrà en una papereria i hi comprà una cartolina groga de metre i mig, i un retolador de punta gruixuda. Després, com qui pren posicions i acluca llargament els ulls per a capturar en un llenç la perspectiva del paisatge, s’aclofà al llarg i ample d’un banc de la plaça per a retolar un missatge ben revelador de la seua passió. Deu minuts abans de la cita, ell ja l’esperava davant de la Subdelegació, manifestant-se, cridant, proclamant el seu amor amb la pancarta entre les mans, amb orgull alçades contra totes i cadascuna de les mirades de curiositat, estranyesa i menyspreu dels descreguts vianants. Què fas? Què estàs fent? —li amollà ella en arribar, sense racons on amagar la vergonya. Ell la convidà a somriure, i a una cervesa. No se sap on va anar a parar aquella pancarta amb què ell simplement manifestava: «En defensa de l’hel·lenisme». De la llum. Només ella sabia per què.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Premier Bal», de Sidney Bechet

«La lletra ferida», recull de textos d’escriptors castellonencs d’ara

L’Associació Cultural Colla Rebombori de Castelló de la Plana va presentar ahir, a la llibreria Babel de la ciutat, el seu llibre «La lletra ferida», en el qual he tingut el goig de participar fent allò que més m’agrada: disseny, edició, poesia, bloguística, periodisme… Comunicació, al capdavall. «La lletra ferida» és, de facto, el primer recull (no gosaria dir-ne antologia) d’escriptors actuals de la ciutat i terme de Castelló. Una mostra de textos acotada geogràficament que, més aviat, qualificaria de topogràfica, pel relleu i l’altura de mires dels erudits, narradors, poetes, assagistes que hi han col·laborat, escriptors que, vosaltres ho jutjareu, ultrapassen allò que, despectivament, se’n diu localisme. Mai no se n’havia fet cap abans, de recull com aquest, i no se’ns pot passar per alt el fet que haja estat una associació cultural, de recursos limitats i il·limitada generositat (i no una institució o una editorial), la impulsora i coordinadora d’aquesta excepcional foto de família literària, d’autors castellonencs avui en plena activitat. El rerefons i l’excusa: les festes de la Magdalena, que demà comencen. Rebombori edita cada any un llibre (a vegades dos o tres) dedicat a algun element definidor de la nostra cultura i de la nostra la història, defugint coentors i olioses endogàmies, sempre amb un rigor i una qualitat poc habituals en les publicacions festeres de la ciutat. Potser per això, gairebé tots els anys s’emporten premis i lloances.

El títol no és gens innocent. Els lletraferits castellonencs sagnem doblement. Som ferits per la lletra, però la nostra lletra també està ferida per… Com diu l’amic Josep Joan Conill, mestre en l’art de l’aforisme, els escriptors castellonencs en llengua catalana som lletraferits greus. No cal ara que m’allargue més explicant-vos per què. Potser ho faré si s’acaba confirmant un rumor –d’alta tensió– que em comunicaren ahir durant la presentació del llibre. Podeu llegir ací el llibre sencer, debades, del tot obert al lector. I, per acabar, hi afegiré una miquinya de corporativisme blogaire: us recomane el petit estudi (p.29) dedicat als blogs en general i els castellonencs en particular, a càrrec de la periodista Laia Gisbert i un servidor.

I ara me’n vaig a barrejar macameu i moscatell de Vilafamés, que haig d’omplir la bota.

Patronal ni-ni

No sent, ne veig, ne conec res,
ans m’és semblant que en aquest món no sia;

Pere TORROELLA

Ni indemnització ni subsidi d’atur. És l’altruista oferta de contracte de la CEOE de Díaz Ferrán per als joves. Vist el panorama, doncs, és natural que les víctimes propiciatòries de l’etiqueta Generació Nini no vulguen ni estudiar ni treballar. Ja sabem que els patrons no en faran res, però els columnistes i tertulians honrats podrien ser un pèl més específics en la designació dels destinataris factuals del contracte: per què en diuen «contracte per a joves» si  volen dir «contracte per a empresaris»? D’empresaris per a empresaris, és clar. No tenen ni vergonya ni la coneixen. És més, per què en diuen contracte quan volen dir prostitució? Més enllà de l’embranzida i de l’esmussament, el meu inclós, cal fer una segona lectura d’aquest escandall dels amos, de cap manera innocent. Aquest pregó massiu del pitjor dels contractes possibles –l’esclavisme gairebé– és una maniobra tradicional dels pregoners per a amollonar el debat dins dels marges de negociació favorables als seus interessos. Si teniu família llauradora, ja sabeu com costa de moure els mollons, les fites i el cul del veïns lladres. Caldria, a més, una tercera lectura en el context de l’altruista oferta: com pot entendre’s aquest reclam dels amos enmig d’una profunda recessió –conseqüència, en part, de la seua irresponsabilitat– i en el preludi d’una reforma laboral? Només puc concloure que n’hi ha més interessos en l’afonament que en el reviscolament: electorals, econòmics i també sindicals. En so d’estrany mir tot quant fa la gent, e mon semblant representa follia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ni negro ni blanco», de Fito&Fitipaldis

La submergida i la capbussada

Les inundacions dels darrers mesos són tota una al·legoria de la covada economia submergida. Sota el fang hi ha d’haver, ara mateix, incomptables rajolars corromputs a burro barra, usurpacions impunes de perifèries, cabanyals, marges i marjaleries, vampiritzats solars de vora séquia o vora riu, tot devorat amb el vist i plau dels públics plans de desordenació urbana i a favor de les molt privades butxaques de polítics, funcionaris, empresaris i bancs. Hi ha una economia submergida i hi ha una economia capbussada. Per exemple, vivendes –incloses VPOs– despatxades amb un recàrrec camuflat del 50% en negre, gràcies a notaris entrenats en l’ergonomia dels ulls clucs i la mà parada. La submergida és conseqüencia de la capbussada. Les fortunes capbussades –amb piruetes de tota mena– en recòndits comptes bancaris durant els anys de totxa i gloriosa prosperitat no foren aleshores meritòries d’aquesta etiqueta que avui penetra tenebrosa i retorçuda, capciosa i vírica, en titulars de premsa i editorials escrits al pedo, en sotana o de gola: submergida. Fa un parell d’anys també n’hi havia, de mercat negre, llòbrec i tètric, immenses clavegueres de calés de les quals Santa Premsa Auxiliadora no en parlava ni a penes: era impertinent i lleig, aleshores, per a la marxa triomfal d’una economia sublim que, al Castelló on visc, reconsagrava la plena ocupació. El paradís! És la plena desocupació d’avui. D’aquells capbussaments, aquestes submersions. Capbussaments il·legals o legalitzats, tant se val. Perquè, digueu-me, què és, si no, una Sicav? Pura economia capbussada, evadible i fugitiva, una legalitzada submersió de grans fortunes, autoritzades concentracions de capital que, fins i tot amb la crisi nostra de cada dia, han aconseguit momificar-se amb una fiscalitat del tot privilegiada i rendible: les Societats d’Inversió de Capital variable encara tributen l’1% dels beneficis, mentre que la resta ho fan al 32,5%. Aixó és… socialisme! Assalariats i autònoms, sou els culpables. Prepareu-vos per al diluvi final.

Arròs a banda, els meus ànims per a l’actor espanyol Willy Toledo, qui, encertat o no en les seues opinions, ha estat degollat mediàticament per dir el que pensa, per l’exercici personal de la seua llibertat d’expressió, a càrrec dels mateixos que diuen reclamar democràcia i llibertat d’expressió per als cubans (diuen). La denigració de Toledo explica millor alguns rots que no passaran a la història.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Stranded», de Van Morrison

«Acquainted with the Night», de Robert Frost

Robert Frost repeteix insistentment la primera persona del singular («I», «jo») a l’inici dels primers versos d’aquest poema. He dubtat força a l’hora de traduir-lo amb una literalitat que no em feia el pes. Ho sent. Alguns estudiosos han vist, segurament amb encert, que el més personal dels pronoms és un recurs escollit concientment pel poeta per a reforçar aquesta idea d’ocell nocturn, de l’ésser a l’interior de la nit on s’ha avesat a viure. De fet, amb el darrer vers ho reafirma i tanca aquest cercle de la vetlla. En la meua opinió, però, la traducció literal al català d’aquest jo iteratiu hi afegeix una càrrega de personalització que desequilibra el joc d’imatges del poema. Que Frost em perdone. Confesse, doncs, que l’omissió respon només al meu gust –també personal, és clar–, més que no pas a les legítimes exigències de rigor aplicables a un traductor expert que, no caldria dir-ho, no sóc. Tot i que podria incorporar-se perfectament, tampoc no he tingut la paciència d’emular en català la seua mètrica (pentàmetre iàmbic)/decasíl·lab català) i rima (terza rima dantesca). Alguns traductors pensen que la fidelitat al pensament del poeta s’esvaneix si no s’hi respecta la mètrica original. No sempre ha de ser així, crec, si tens a mà el poema original, que garanteix la més alta fidelitat. Una darrera anotació: per al muntatge audiovisual he utilitzat preferentment fotogrames de San Francisco, ciutat natal de Robert Frost, on va viure fins als onze anys (1885), quan va morir son pare. I, per acabar, recordar que la data del poema és 1928, és a dir, un any abans de l’oficial inauguració de la Gran Depressió. Molta gent, abans de l’espectacular estrena, ja estava ben deprimida, ja vivia dins d’una llarga nit: «And further still at an unearthly height, / O luminary clock against the sky / Proclaimed the time was neither wrong nor right». Sembla que no han passat els anys, ni tampoc les nits: «I have been one acquainted with the night». Abaixeu les persianes, apagueu els llums i acostumeu-vos a la nit.

Versió MP3

I have been one acquainted with the night.
I have walked out in rain — and back in rain.
I have outwalked the furthest city light.

I have looked down the saddest city lane.
I have passed by the watchman on his beat
And dropped my eyes, unwilling to explain.

I have stood still and stopped the sound of feet
When far away an interrupted cry
Came over houses from another street,

But not to call me back or say good-bye;
And further still at an unearthly height,
O luminary clock against the sky

Proclaimed the time was neither wrong nor right.
I have been one acquainted with the night.

Robert Frost (1928) | + vídeos de Frost

Llegir-ne més