“Going, going”: a la una, a les dues i…

El poema següent és una elegia per tot allò que Anglaterra aviat perdria (1972, període pre-Thatcher) i que Larkin tant havia estimat: ombradius, prats, camins, casals dels gremis, els cisellats cors de les esglésies… Bon exemple d’això són els llenços de Constable que hi he penjat. Li encarregà els versos la comtessa de Dartmouth, cap d’un grup de treball governamental creat per informar sobre «L’Hàbitat Humà». Després de la publicació d’aquest «Going, going», un reportatge aparegut a la revista satírica Private Eye explicava que la comtessa havia convençut Larkin per a censurar-ne una part. El poeta ho va consentir. En un primer moment, negà acaloradament haver-ho fet, però quatre mesos més tard ho va reconèixer en una carta a Robert Conquest: «Have you seen this commissioned poem I did for the Countess of Dartmouth’s report on the human habitat? It makes my flesh creep. She made me cut out a verse attacking big business—don’t tell anyone». Més enllà de l’anècdota, em quede amb el missatge universal del poema: simplement, a la penúltima estrofa, canvieu Anglaterra per País Valencià. I també podeu intercanviar els llenços de Constable pels de Joan Bta. Porcar (pintor que, per cert, mereix un web més visual i extens). La pèrdua de paisatge és la mateixa.

Creia que duraria tant com jo
la certesa que, ciutat enllà,
sempre hi hauria camps i granges
on els trinxeraires del poble es poguessin enfilar
a arbres encara no tallats;
sabia que hi hauria falses alarmes

als diaris sobre carrers vells
i nous centres comercials,
però encara en queden.
I quan el barri antic reculi
davant dels inhòspits gratacels
sempre en podrem fugir amb cotxe.

Les coses són més resistents que nosaltres,
com la terra que sempre respondrà
per més que la potinegem;
llenceu porqueria al mar, si no hi ha més remei:
els corrents seran nets mar endins.

O només és l’edat? La clientela
és jove al cafè de l’autopista M1.
Els seus fills criden que en volen més:
més cases, més places d’aparcament,
més lloc per a les rulots, més sou.
A les pàgines d’economia, una vintena

de somriures amb ulleres aprova
alguna oferta que suposa
un benefici del cinc per cent (i del deu
per cent més als estuaris): traslladi
el seu negoci a àrees encara no pol·luïdes
(parcel·les subvencionades)! I quan

intenteu arribar al mar
a l’estiu…
               Ara mateix sembla
que les coses passaran molt de pressa.
Tot i haver-hi encara molt de sòl lliure
per primera vegada tinc el pressentiment
que això no durarà gaire,

abans jo no la dinyi,
tot plegat serà edificat
llevat dels llocs turístics…
Primer suburbi d’Europa: un paper
que no costarà d’aconseguir
amb un repartiment de tramposos i meuques.

I això serà la fi d’Anglaterra:
ombres, els prats i els camins,
els casals dels gremis i els cisellats cors de les esglésies.
Els trobarem als llibres, s’arrossegaran
als museus, però tot el que ens quedarà
serà asfalt i pneumàtics.

Moltes coses es fan sense voler.
Aquesta també, probablement: però la cobdícia
i la porqueria ja s’ha escampat massa
perquè ara es pugui fer neteja, o inventem
excuses que les justifiquin.
Crec que això passarà ben aviat.

«Going going», de Philip Larkin, del llibre «High windows»
[«Finestrals», versions de Marcel Riera, labreu editorial, col. Alabatre, 2009]
+ Larkin a Salms

Un comentari a ““Going, going”: a la una, a les dues i…

  • 3/30/2010 at 6:35 pm
    Permalink

    Des d’aquest altre suburbi d’Europa, tal com assenyales, es pot copsar la temor de l’inevitable: l’expulsió de paradisos que aviat seran perduts a favor d’una fal·làcia consistent a considerar que oportunisme ha de ser sempre sinònim de desenvolupament.
    Una abraçada.

Commentaris tancats.