La submergida i la capbussada

Les inundacions dels darrers mesos són tota una al·legoria de la covada economia submergida. Sota el fang hi ha d’haver, ara mateix, incomptables rajolars corromputs a burro barra, usurpacions impunes de perifèries, cabanyals, marges i marjaleries, vampiritzats solars de vora séquia o vora riu, tot devorat amb el vist i plau dels públics plans de desordenació urbana i a favor de les molt privades butxaques de polítics, funcionaris, empresaris i bancs. Hi ha una economia submergida i hi ha una economia capbussada. Per exemple, vivendes –incloses VPOs– despatxades amb un recàrrec camuflat del 50% en negre, gràcies a notaris entrenats en l’ergonomia dels ulls clucs i la mà parada. La submergida és conseqüencia de la capbussada. Les fortunes capbussades –amb piruetes de tota mena– en recòndits comptes bancaris durant els anys de totxa i gloriosa prosperitat no foren aleshores meritòries d’aquesta etiqueta que avui penetra tenebrosa i retorçuda, capciosa i vírica, en titulars de premsa i editorials escrits al pedo, en sotana o de gola: submergida. Fa un parell d’anys també n’hi havia, de mercat negre, llòbrec i tètric, immenses clavegueres de calés de les quals Santa Premsa Auxiliadora no en parlava ni a penes: era impertinent i lleig, aleshores, per a la marxa triomfal d’una economia sublim que, al Castelló on visc, reconsagrava la plena ocupació. El paradís! És la plena desocupació d’avui. D’aquells capbussaments, aquestes submersions. Capbussaments il·legals o legalitzats, tant se val. Perquè, digueu-me, què és, si no, una Sicav? Pura economia capbussada, evadible i fugitiva, una legalitzada submersió de grans fortunes, autoritzades concentracions de capital que, fins i tot amb la crisi nostra de cada dia, han aconseguit momificar-se amb una fiscalitat del tot privilegiada i rendible: les Societats d’Inversió de Capital variable encara tributen l’1% dels beneficis, mentre que la resta ho fan al 32,5%. Aixó és… socialisme! Assalariats i autònoms, sou els culpables. Prepareu-vos per al diluvi final.

Arròs a banda, els meus ànims per a l’actor espanyol Willy Toledo, qui, encertat o no en les seues opinions, ha estat degollat mediàticament per dir el que pensa, per l’exercici personal de la seua llibertat d’expressió, a càrrec dels mateixos que diuen reclamar democràcia i llibertat d’expressió per als cubans (diuen). La denigració de Toledo explica millor alguns rots que no passaran a la història.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Stranded», de Van Morrison

2 comentaris a “La submergida i la capbussada

  • 3/3/2010 at 1:02 pm
    Permalink

    Per això ara fan una economia d’emergència… Ninots! Salutacions des de Xàtiva.

  • 3/3/2010 at 6:07 pm
    Permalink

    Ai, amb això de les Sicavs la desolació moral m’arriba fins al coll.
    Em cal algun fustot on aferrar-me… Avui serà aquest sonet de Shakespeare:
    El negre, abans, no era considerat bonic
    o almenys el nom de la beutat no el posseïa;
    pro ara de la beutat n’és hereu i amic,
    i a la beutat li donen nom de bastardia.

Commentaris tancats.