Els disbarats no són barats

No és fàcil conservar la salut si, durant el desdejuni, escoltes a la ràdio els pronunciaments militars del Banco de España després d’haver constatat, pam a pam, la desvergonya d’empreses com Azuvi o Marie Claire, entre tantíssimes altres. En un parell d’anys, a colp d’ERO, les dues companyies s’han espolsat gran part de la seua plantilla i, mesos després, molts treballadors continuen sense cobrar les liquidacions i indemnitzacions que els pertoquen. Mon pare sovint em diu que el paper és molt sofrit i té raó: les empreses al·leguen en els jutjats que, si paguen, no serà possible el seu «pla de viabilitat» (cas de Marie Claire) o bé, simplement, «falta de tresoreria». I tots muts i a la gàbia. Aquest darrer és el cas de la taulellera Azuvi, amb més de mig segle d’història de producció ceràmica. Tanca, com no, amb un darrer ERO que fotrà al carrer els 100 empleats supervivents, i això sense haver saldat encara els deutes laborals precedents. Per molt que governants, polítics, sindicats i magistrats s’òmpliguen la boca clamant que vivim en un sistema garantista, tots sabem que això no és cert de cap de les maneres: gairebé tothom sap d’algun familiar, amic, conegut o bloguer que té el lleig costum de queixar-se amargament perquè l’han acomiadat amb plena impunitat empresarial, sense la indemnització pertinent, fins i tot sense els papers de l’atur; en qualsevol cas, amb uns terminis de cobertures estatals que s’allarguen més mesos que la fam. Però, és clar, aquesta gran flexibilitat expeditiva de les empreses, demostrada durant la crisi, aquesta flexinseguretat en els acomiadaments, mai no apareix en els higiènics titulars quan Miguel Ángel Fernández Ordóñez (Mafo per als enemics), governador del Banc d’Espanya, balla amb tacons d’agulla agarrat a Rajoy sobre les tombes dels expulsats, alhora que canten, per enèsima vegada, abaratir els comiats com a recepta indispensable de la reforma laboral per a sortir de la crisi. Per cert, quant cobra Mafo? No s’ha fet públic mai.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«De manars i garrotades», d’Ovidi Montllor

“Going, going”: a la una, a les dues i…

El poema següent és una elegia per tot allò que Anglaterra aviat perdria (1972, període pre-Thatcher) i que Larkin tant havia estimat: ombradius, prats, camins, casals dels gremis, els cisellats cors de les esglésies… Bon exemple d’això són els llenços de Constable que hi he penjat. Li encarregà els versos la comtessa de Dartmouth, cap d’un grup de treball governamental creat per informar sobre «L’Hàbitat Humà». Després de la publicació d’aquest «Going, going», un reportatge aparegut a la revista satírica Private Eye explicava que la comtessa havia convençut Larkin per a censurar-ne una part. El poeta ho va consentir. En un primer moment, negà acaloradament haver-ho fet, però quatre mesos més tard ho va reconèixer en una carta a Robert Conquest: «Have you seen this commissioned poem I did for the Countess of Dartmouth’s report on the human habitat? It makes my flesh creep. She made me cut out a verse attacking big business—don’t tell anyone». Més enllà de l’anècdota, em quede amb el missatge universal del poema: simplement, a la penúltima estrofa, canvieu Anglaterra per País Valencià. I també podeu intercanviar els llenços de Constable pels de Joan Bta. Porcar (pintor que, per cert, mereix un web més visual i extens). La pèrdua de paisatge és la mateixa.

Creia que duraria tant com jo
la certesa que, ciutat enllà,
sempre hi hauria camps i granges
on els trinxeraires del poble es poguessin enfilar
a arbres encara no tallats;
sabia que hi hauria falses alarmes

als diaris sobre carrers vells
i nous centres comercials,
però encara en queden.
I quan el barri antic reculi
davant dels inhòspits gratacels
sempre en podrem fugir amb cotxe.

Les coses són més resistents que nosaltres,
com la terra que sempre respondrà
per més que la potinegem;
llenceu porqueria al mar, si no hi ha més remei:
els corrents seran nets mar endins.

O només és l’edat? La clientela
és jove al cafè de l’autopista M1.
Els seus fills criden que en volen més:
més cases, més places d’aparcament,
més lloc per a les rulots, més sou.
A les pàgines d’economia, una vintena

de somriures amb ulleres aprova
alguna oferta que suposa
un benefici del cinc per cent (i del deu
per cent més als estuaris): traslladi
el seu negoci a àrees encara no pol·luïdes
(parcel·les subvencionades)! I quan

intenteu arribar al mar
a l’estiu…
               Ara mateix sembla
que les coses passaran molt de pressa.
Tot i haver-hi encara molt de sòl lliure
per primera vegada tinc el pressentiment
que això no durarà gaire,

abans jo no la dinyi,
tot plegat serà edificat
llevat dels llocs turístics…
Primer suburbi d’Europa: un paper
que no costarà d’aconseguir
amb un repartiment de tramposos i meuques.

I això serà la fi d’Anglaterra:
ombres, els prats i els camins,
els casals dels gremis i els cisellats cors de les esglésies.
Els trobarem als llibres, s’arrossegaran
als museus, però tot el que ens quedarà
serà asfalt i pneumàtics.

Moltes coses es fan sense voler.
Aquesta també, probablement: però la cobdícia
i la porqueria ja s’ha escampat massa
perquè ara es pugui fer neteja, o inventem
excuses que les justifiquin.
Crec que això passarà ben aviat.

«Going going», de Philip Larkin, del llibre «High windows»
[«Finestrals», versions de Marcel Riera, labreu editorial, col. Alabatre, 2009]
+ Larkin a Salms

Maneres de dir amor

«La llengua àrab té un registre ampli per referir-se a l’experiència amorosa. Hi ha una cinquantena de paraules per dir amor». Ho explica l’islamòleg Halil Bàrcena, traductor, cal·ligrafista i re-creador de Dîwân (Fragmenta, 2010), un recull de 130 poemes del místic sufí Hal·lâg (858-922). Com no, m’assabente de la publicació d’aquest llibre via Šarq-ul-Andalus, blog del poeta de Ràfol de Salem, Salvador Jàfer. Tantes maneres de dir amor són, com a mínim, tantes altres d’escriure versos: paraula poesia, paraula música i paraula cal·ligrafia. Paraula ànima. La traducció avui de poesia, en àrab, i del segle X, és un prodigi impagable. De fet, Bàrcena, que també té un blog, ens explica en un vídeo els reptes d’aquesta recreació en català de la poesia d’aquest predicador, viatger, savi, màrtir i, sobretot, poeta de la unió mística i l’amor diví. Personalment, m’han captivat –en part per la seua modernitat– els versos següents, extrets del PDF editorial.

Digues, ¿què he fet jo perquè el botxí em maltracti així,
si estimo fins i tot les pedres més humils?
¿Per què em passa tot això, ¡pobre de mi!,
si he viscut fidel a la veritat de la veritat dels rectes?
¡Respon amb justesa a un cor ple d’angoixa
que combat dintre teu la tristor!
I cerqueu, tots vosaltres, d’unir-vos amb ell
travessant l’exili de l’exili dels segles;
i mireu la promesa per la qual
ell mateix ens ha omplert de mercès.
El vostre exemple, oh senyors meus,
és més esplèndid i sublim que cap altre.
Oh tu, que satisfàs tota súplica,
¿que no veus l’amor que proclamo?
Donar-ne testimoni ha estat per a mi una exigència;
i s’han ja aclarit les meves veritats.
Cap a tu em vas cridar,
i prest em vaig presentar sense el meu jo.
Per vosaltres vaig venir, després, cap a vosaltres,
i esdevinguéreu el meu país.
¿Fins quan aquest meu «jo» subsistirà,
esclau com és posseït per la por?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Al-Salâm al-râbi», per Hamza Shakkur & The Al-Kindi Ensemble
(de «Sufi Songs of Damascus»)

Llicència per a pidolar

pintura
«Licensing beggars in Spain», de John Bagnold Burgess.

Sevilla, 1877. Aquest llenç magnífic del pintor John Bagnold Burgess retrata una oficina estatal de concessió de llicències per a captaires, una autorització administrativa, d’origen medieval, estipulada per a l’exercici legal de l’ofici de pidolaire a l’Espanya del Dinou. El vaig poder contemplar en viu, a Castelló! –fenomen paranormal– el proppassat dissabte. Un magistrat apoltronat, acartronat i estirat com un fus, assistit per un escrivà, i custodiats tots dos per un mossèn malfiat, expedeixen o deneguen cèdules de captiri a vells, invàlids, famílies famolenques, orfes, desnonats, folls… Desesperats, desencantats, desarrelats, marginats. Són els expulsats de la societat. Ben salpebrada d’esperpento ibèric (fixeu-vos en l’acrobàcia del gosset), l’escena copsada és una encarnació formidable de la més negra Pell de Brau, vànova d’un Estat tolit i capdavanter en la producció de morralla i sangoneres, i alerta que no m’estic referint ara a la pobra gent que fa cua per a obtenir el cobejat i miserable permís d’acapte.

Alguns espectadors també entrem al llenç fent cua. Als meus ulls, a més d’encarnació, hi ha al·legoria perquè hi ha fora de camp i el·lipsi, un assaig de les absències espacials i temporals: la cua que endevinem més enllà del llindar de la porta d’aquest despatx del segle XIX serpenteja, s’allarga immisericorde i, en un flash-forward, arriba inalterada fins a les nostres oficines de parats del XXI. Les lleis de dependència o de submissió, segons com, i també els àngels custodis, potser són avui una mica més sofisticats i aparents, però el corcó és el mateix. Llindar enllà, els patiments i les decepcions fan sempre una cua llarguíssima i immesurable. Fins a quin punt pot ser domesticada una anaconda famolenca? Proposta de tesi per a la Universidad de Sevilla: «Del Estado-Nación al Estado-Jaula». No cal que ara baixe a l’infern, perquè el foc comença a socarrar també els turmells dels qui les passem putes per a finançar-nos el luxe (?) d’Internet. Torne a l’al·legoria… Simplement, de la vostra nòmina digueu-ne llicència i, cas de no tenir-ne (perquè ja sou dependents/desesperats oficials), recordeu aquest llenç quan aneu a pidolar al banc l’almoina inajornable: crèdit. Cert: per demanar-lo no et claven a la presó, com passava al XIX. Una sort! Només et miren com un delinqüent. Certa premsa usa les mateixes ulleres. Tot un símptoma: parlen de «reinserció» dels treballadors parats, com si foren criminals, quan la deontologia periodística recomana dir-ne «recol·locació».

Dels ous de les sangoneres
Una història real. Em conta K. que el seu avi se’n va cinc dies a Canàries per només 500 euros –pensió completa– gràcies als ajuts de l’Imserso. La gent gran s’ho mereix, em dic. De sobte, K. m’amolla que el seu avi rep una pensió de 2.000 euros mensuals… Redell! S’ho mereix? No és una pensió completa…, això és una pensió pletòrica! Com encaixen aquests viatges socials amb la sistemàtica violació de la Llei de Dependència i el menyspreu del Govern de Camps? Espanya, un paradís per a vells –i rics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«El desesperat», d’Ovidi Montllor

«What the Thrush Said», de John Keats

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

Llegir-ne més

Revers

Jorn de Poesia Planetària

Com a bons animals
arrenglerats per la tralla, hem après
el costum prehistòric d’ignorar
que en la cara fosca de la lluna
també existeix la nit, i és sorprenent
que el ramat de poetes fuetejats
no us indigneu per l’absència
de compromís cívic i social
en el gremi d’astrònoms i astronautes.

Cada nit discutiu, en canvi, si és blanca
o negra la roba íntima de la monumental
turista francesa, i els més intrèpids
us arrisqueu —quina audàcia—
a qüestionar si en durà.

Després m’acuseu a mi
d’involucionista i refinat,
quan us dic que la cara fosca
de l’immigrant a qui compreu clauers
i ulleres, és la conseqüència d’un efecte
lluner.

La meua cara fosca.

j.p., «Els estius».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Als companys», d’Ovidi Montllor

Aturats top models

No és fàcil trobar economistes destres en l’art de la sàtira. Com que estem en Falles:

Usted mientras aproveche para ser más flexible, aprenda informática, inglés, chino. Oiga, interrumpe el parado ¡que en mi pueblo han echado a la calle a un montón de ingenieros y dice el Fraudential Times que en Estados Unidos la cosa pinta cruda para los titulados superiores! Además, eso que dice ya lo he hecho, tengo dos carreras, años de experiencia, pero si ven que sabes mucho desconfían, ¿qué hago? ¡Haga como yo, arriésguese, estamos en la sociedad del riesgo!, ¡hágase registrador de la propiedad, catedrático, elija, decida, depende de usted, todo eso lo explico en un libro! Pero disculpe, tengo que dejarle. Debo terminar un modelo en el que pruebo que si los parados españoles hacen como los chinos nos irá muchísimo mejor y ya no harán falta más reformas. ¡Seré el Fukuyama de la economía!

Tot l’article: «Un parado ante un modelo»
de M. Pérez Sancho, professor de la Facultat d’Economía de la Universitat de València.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Petite fleur», de Sidney Bechet