Mantinguts insostenibles

«Així la predicció dels braços estesos,
que demanen una feina, es fa més sòlida,
alhora que els propis braços es fan més magres.

Karl Marx

Mantenir la sostenibilitat. Déu! Vaig escoltar l’expressió fa un parell de nits en la veu d’una presentadora del Telenotícies, Raquel Sans, crec. Pensava que havia estat una capritxosa ocurrència dels redactors del noticiari, però no, sembla que n’hi ha reincidències. De primeres, la locució podria semblar una redundància, però és una paradoxa perillosa, atès que el cost de manteniment d’una cosa sostenible, a la llarga, pot ser altíssim, si l’administració de torn, insostenible i mantinguda, s’hi encabota. No m’estranyaria gens que, enmig de la crisi, violaren encara més el llenguatge i s’inventaren un ministeri per a sostenir el manteniment de la sostenibilitat, un autèntic bucle, afeccionats com són el polítics als tripijocs retòrics. Lamentablement, ja n’hi ha rastre.

«Reitero: no está ni en el programa de gobierno, ni el plan del Gobierno, ni el programa de investidura, abaratar el despido». Ho va dir ZP. L’eslògan no és només insostenible perquè abans deia clarament que no, i ara només fa com que no, mentre el secretari Campa, abaratidor confés, a tot arreu campa i rau el camp de mutilats. És insostenible perquè la mentida és la conseqüència d’allò que volen seguir mantenint: l’espoli dels treballadors/consumidors. Vaig als casos concrets, a l’exemple, a l’empirisme i al vampirisme: és sostenible que els sis administradors concursals de Llanera s’hagen embutxacat sis milions d’euros amb el vist i plau d’un jutge i de les administracions (les dues, la dels EROS de Camps i la de ZP), amb 650 treballadors i 13.000 creditors afectats? És sostenible l’actual llei concursal, de la qual no arriba mai la reforma?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Insostenible», d’El Último Ke Zierre

Arròs a banda
Per a acabar, una recomanació i un recordatori. En primer lloc, l’aparició televisiva de l’amiga Maria Folch, bloguera castellonenca i romana, al programa Valencians pel món. Ens ha ensenyat la seua Roma. Ací el post i ací el vídeo. En segon lloc, recordar que el dilluns retrem un homenatge bloguer a Salvador Espriu, vint-i-cinc anys després de la seua mort. Aviseu la Roser si pengeu un apunt en memòria del poeta.

pin

Cinc refraccions

Som una excepció a les normes
de la son.

George SZIRTES

Afaitat
Mirar-se sovint a l’espill és una cosa absolutament irrellevant. Més enllà de l’afaitat, darrere de la barba, des de l’arrel del primer pèl nevat o la solsida facial de la primera arruga, l’important és descobrir com et mires i, més encara, desxifrar el pretext inútil pel qual et mires.

Cel
Amb l’edat, els ulls acaben presoners de la seua pròpia mirada. Ens mirem més perquè ja no ens veiem. Els espills no només són legítims instruments de la vanitat. Són eines del cor, imprescindibles per reconèixer-nos entre les reixes.

Despertar
Despertar no té cap mèrit. Mantenir-se despert, en canvi, és un regal, un afany conscient de generositat. Dormir llargament i després obrir els ulls és un acte reflex. Igual de reflex que l’absurda troballa, per atzar, d’algunes respostes que inexplicablement encaixen amb preguntes que ni tan sols hem formulat nosaltres. Resistir-se a tancar els ulls quan algú ens obliga a fer-ho és un acte d’entrega. A alguna cosa, a algú o a un mateix. Té un significat autònom. Per tot arreu hi ha respostes, però la majoria sobren. Són mentida pura. Encara que perduren algunes respostes útils, estan desgastades, són (com) actes reflexos. Cal canviar les preguntes, i fer-ho és un acte d’entrega. Com mantenir-se despert.

Batecs
Són batecs el que no deixe de perdre. I cada dia més. A saber on anaren a parar els de la tardor, els d’ahir, els ajornats fins al final d’un bes, els desaprofitats contra un fill de puta, els bategats cinc línies abans d’escriure aquesta paraula. Continc la respiració com si no existira el temps i sent com un tornaveu llunyà s’adorm novament dins mi. Batecs que se’n van. El temps és una infecció.

Ritual
Treure el cap al dia, a l’aire fresc, al cant de les gàbies i saludar l’exèrcit d’antenes de televisió que a l’alba violen les teulades del barri. Preguntar per l’urbanisme, per Pèricles, pel traçat hipodàmic, i tramar un pla secret per assassinar l’alcalde. Treure el cap al cel, aquest forat a penes, aquest rectangle. Però treure el cap. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Refractions», de Diamantis Ilias

El top i la manta

Als top manta, avui, podem trobar de tot. També algunes nacions low cost, com la pseudo-europea Grècia, un subproducte de Wall Street. Si sou prou tenaços, en aquesta vall de llàgrimes podríeu viure només del top manta. Quan vius només d’una cosa, és més fàcil convertir-te en la cosa. Pots morir-te, també, o perdre un òrgan. En aquesta fira, uns determinen quin és el top i paren la mà; uns altres estenen la manta. Els uns i altres són cosins germans, proclius a l’incest: uns han decidit fer diners amb els rics només  (aquesta és la crisi), i els altres, que han detectat una veta de mercat –negre–, proven d’arrapar alguns xavos als pobres, als antics i als nous. És el rutinari poder de readaptació i reciclatge del sistema i del mercat, que avui grinyola tant o més que en els temps de Morgan, el pirata (no el banquer pirata). El top manta en forma part: és el seu producte. Millor dit, el subproducte. Un més. És la seqüela del mercat legal, que ha volgut trencar la baralla i rebutjar una massa de consumidors que avui és el nou inframercat dels depauperats. Darrerament, un dels top manta virtuals amb més èxit han sigut els antigripals venuts ilegalment a Internet. Consumir-los és com jugar-se-la a la ruleta russa, sí, però n’hi ha gent que se la juga. La molla del drama és que aquest joc dels fàrmarcs prodigiosos sembla que rutlla perfectament, per manca de recursos, per ignorància o per avarícia dels qui en compren o en venen. També per estupidesa, és clar. Evidentment, les farmacèutiques, les legalitzades, denuncien aquest mercat negre, defugen tota responsabilitat i desinfecten el conflicte com si elles no hagueren contribuït a la propagació dels virus, els mediàtics si més no, els highlights de les pandèmies i de les sanacions, aquesta moda sanitària de la marca guaridora de tots els mals, siga Viagra o Tamiflu. Uns posen el top i uns altres la manta. Veurem si l’estaló aguanta. Per cert, la cobdícia d’Iberdrola em fa més pobre cada dia. Necessite comprar electricitat via top manta… . Que no en coneixeu cap?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Electricity», d’Anathema

La vergonya de no ser poeta

Durant la presentació a què em referia, el poeta va demanar que, si entre el públic hi havia qualcú que no fos poeta, que alçàs la mà. Només se’n va aixecar una: la meva. De manera que tots els altres assistents, que sumaven una trentena, devien esser poetes. Després, en privat, un em va confessar que no ho era. I doncs, per què no va alçar la mà, com jo? No ho sé, per ventura estava empegueït de declarar-ho en públic.

Ho relata Josep Grimalt al Diario de Mallorca. No és cap novetat que els poetes siguen gairebé els únics espècimens presents als actes d’exhibició de poesia editada. Apocalíptics i desintegrats diuen que en el futur hi assistirà només l’autor del poemari. Si un dia això canvia, segur que és perquè el món finalment s’ha aturat o s’ha passat de voltes. Per contra, si l’espectacle fóra de poesia recitada, sense embolcalls, protagonista, potser comprovaríem com ballen les xifres i els clans assistents. O no? En qualsevol cas, xoca més, i resulta còmica, la vergonya del no-poeta anònim, potser cohibit per la la seua condició alírica en clara minoria. I més em xoca a mi, perquè, quan presente els meus llibres –molt de tard en tard, afortunadament– sóc jo, més que el públic, qui se sent víctima de l’empegueïment. És poc versemblant, en canvi, la confidència final del cronista, que incongruentment reconeix, a més, ser un «pèssim lector de poesia»: «Vaig assistir sense que m’unís cap relació amb l’autor del llibre presentat, ni de parentiu, ni d’amistat, ni sindical ni, per descomptat, per un sentiment de classe». Per amor a la poesia, aleshores? Mmm… Ens regala, però, una pista que bé justifica la seua assistència quan confessa que sent «tendresa envers els poetes, d’un i de l’altre sexe». La tendresa i el sexe. Heus ací la poesia. Aquesta últim detall explica millor la seua presència i també les vergonyes del no-poeta. El vi, o l’orxata, ho acabarà d’adobar tot.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Manhã de Carnaval», de Luiz Bonfá i Antônio Maria

Quatre poetes vestits

Richard Murphy, Douglas Dunn, Philip Larkin i Ted Hughes, un dia plujós com el meu d’avui, a principis de l’hivern de 1969 (Lockington, East Yorkshire), drets al costat d’un mas propietat de Malcolm Bradbury i la seua dona, al qual s’hi havia mudat Murphy. The Guardian publicà la fotografia. Poètiques a banda, em crida l’atenció els diferents estils de vestir dels quatre poetes i també el posat de cadascun davant de la càmera, aquest contrast entre la cordialitat de Murphy, l’afabilitat de Dunn, l’hermetisme de Larkin i un certa altivesa de Hughes, l’únic sense ulleres. Em pregunte si van parlar de poesia i si aquesta actitud de la foto n’era la conseqüència. M’agradaria saber, també, què van dinar.

L’eròtica dels volums

Gratament provocat per un apunt de l’amic Xulio Ricardo Trigo, he acabat preguntant-me quin podria ser el futur dels llibres de paper, i aquest escrit és la seqüela d’un comentari que he deixat al seu blog. Ell, com tants altres escriptors i lectors, pateix –patim– si no per la desaparició, sí per una reducció considerable dels volums de paper. Els escriptors, a vegades més que els lectors, tenim una percepció hipersensible de la voluptuositat de l’objecte llibre, perquè les obres literàries que hem admirat des d’adolescents han estat editades en un suport que nosaltres hem interioritzat com el més digne i abellidor, el mateix que, després, de joves, hem anhelat per a materialitzar la nostra pròpia escriptura. És natural. I importa poc si aquesta estimulació, tan agradable, és fisiològica o psicológica, si és o no el resultat d’una associació afectiva derivada del valor intrínsec de l’obra literària ni, encara menys, si és o no pertinent en els temps que corren –raons ecològiques, de democratització cultural, possibilitats d’autoedició, de drets, d’autonomia, etc. Sentim que no ens en podem deslliurar perquè existeix una eròtica del llibre (més enllà dels sempre al·ludits fetitxismes i romanticismes), que ha arrelat profundament en nosaltres. De fet, aquest erotisme ens ha conduït a la hiperestèsia, i patim, patim molt quan ens diuen que s’ha acabat el conte (de paper). La pregunta és si aquesta eròtica arrelarà en les noves generacions i, cas d’arrelar, quin lloc ocuparà a la seua escala de valors? Potser no és exactament el mateix, però ni les arts escèniques han desaparegut per competència de la televisió o del cinema, ni deixaran de produir-se volums de paper a consequència de l’ús massiu dels dispositius de lectura electrònica. Ben al contrari, en els darrers anys hem vist com els teatres s’han omplit de gom a gom, gràcies a una renovació d’aquesta indústria cultural i la revalorització del directe, dels vincles d’immediatesa entre els creadors i els espectadors. Per tot això, pense que el llibre de paper tindrà en el futur un camp d’acció molt ben delimitat i, si fins ara, publicar en paper ha estat difícil per a molts autors, sobretot a casa nostra, en el futur potser ho serà més. I me n’alegre. Com en el naixement de la impremta, també en el seu zenit seran llibres ben selectes, perdurables, de prestigi, els que acabaran publicant-se en paper. A mi m’agrada pensar-ho així. Una altra cosa és el destí. Però no seria un bon “clímax” després d’aquesta relació de segles?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«First orgasm», de The Dresden Dolls

«El ansia»

Hi ha l’ànsia d’obtenir el poder i, també, la de conservar-lo. Si nosaltres, vexats contribuents, no n’hem de traure res, conservem almenys el sentit de l’humor. A vegades és l’única cosa que queda. El darrer pestanyeig de Soraya implora un ansiolític.