El top i la manta

Als top manta, avui, podem trobar de tot. També algunes nacions low cost, com la pseudo-europea Grècia, un subproducte de Wall Street. Si sou prou tenaços, en aquesta vall de llàgrimes podríeu viure només del top manta. Quan vius només d’una cosa, és més fàcil convertir-te en la cosa. Pots morir-te, també, o perdre un òrgan. En aquesta fira, uns determinen quin és el top i paren la mà; uns altres estenen la manta. Els uns i altres són cosins germans, proclius a l’incest: uns han decidit fer diners amb els rics només  (aquesta és la crisi), i els altres, que han detectat una veta de mercat –negre–, proven d’arrapar alguns xavos als pobres, als antics i als nous. És el rutinari poder de readaptació i reciclatge del sistema i del mercat, que avui grinyola tant o més que en els temps de Morgan, el pirata (no el banquer pirata). El top manta en forma part: és el seu producte. Millor dit, el subproducte. Un més. És la seqüela del mercat legal, que ha volgut trencar la baralla i rebutjar una massa de consumidors que avui és el nou inframercat dels depauperats. Darrerament, un dels top manta virtuals amb més èxit han sigut els antigripals venuts ilegalment a Internet. Consumir-los és com jugar-se-la a la ruleta russa, sí, però n’hi ha gent que se la juga. La molla del drama és que aquest joc dels fàrmarcs prodigiosos sembla que rutlla perfectament, per manca de recursos, per ignorància o per avarícia dels qui en compren o en venen. També per estupidesa, és clar. Evidentment, les farmacèutiques, les legalitzades, denuncien aquest mercat negre, defugen tota responsabilitat i desinfecten el conflicte com si elles no hagueren contribuït a la propagació dels virus, els mediàtics si més no, els highlights de les pandèmies i de les sanacions, aquesta moda sanitària de la marca guaridora de tots els mals, siga Viagra o Tamiflu. Uns posen el top i uns altres la manta. Veurem si l’estaló aguanta. Per cert, la cobdícia d’Iberdrola em fa més pobre cada dia. Necessite comprar electricitat via top manta… . Que no en coneixeu cap?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Electricity», d’Anathema

La vergonya de no ser poeta

Durant la presentació a què em referia, el poeta va demanar que, si entre el públic hi havia qualcú que no fos poeta, que alçàs la mà. Només se’n va aixecar una: la meva. De manera que tots els altres assistents, que sumaven una trentena, devien esser poetes. Després, en privat, un em va confessar que no ho era. I doncs, per què no va alçar la mà, com jo? No ho sé, per ventura estava empegueït de declarar-ho en públic.

Ho relata Josep Grimalt al Diario de Mallorca. No és cap novetat que els poetes siguen gairebé els únics espècimens presents als actes d’exhibició de poesia editada. Apocalíptics i desintegrats diuen que en el futur hi assistirà només l’autor del poemari. Si un dia això canvia, segur que és perquè el món finalment s’ha aturat o s’ha passat de voltes. Per contra, si l’espectacle fóra de poesia recitada, sense embolcalls, protagonista, potser comprovaríem com ballen les xifres i els clans assistents. O no? En qualsevol cas, xoca més, i resulta còmica, la vergonya del no-poeta anònim, potser cohibit per la la seua condició alírica en clara minoria. I més em xoca a mi, perquè, quan presente els meus llibres –molt de tard en tard, afortunadament– sóc jo, més que el públic, qui se sent víctima de l’empegueïment. És poc versemblant, en canvi, la confidència final del cronista, que incongruentment reconeix, a més, ser un «pèssim lector de poesia»: «Vaig assistir sense que m’unís cap relació amb l’autor del llibre presentat, ni de parentiu, ni d’amistat, ni sindical ni, per descomptat, per un sentiment de classe». Per amor a la poesia, aleshores? Mmm… Ens regala, però, una pista que bé justifica la seua assistència quan confessa que sent «tendresa envers els poetes, d’un i de l’altre sexe». La tendresa i el sexe. Heus ací la poesia. Aquesta últim detall explica millor la seua presència i també les vergonyes del no-poeta. El vi, o l’orxata, ho acabarà d’adobar tot.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Manhã de Carnaval», de Luiz Bonfá i Antônio Maria

Quatre poetes vestits

Richard Murphy, Douglas Dunn, Philip Larkin i Ted Hughes, un dia plujós com el meu d’avui, a principis de l’hivern de 1969 (Lockington, East Yorkshire), drets al costat d’un mas propietat de Malcolm Bradbury i la seua dona, al qual s’hi havia mudat Murphy. The Guardian publicà la fotografia. Poètiques a banda, em crida l’atenció els diferents estils de vestir dels quatre poetes i també el posat de cadascun davant de la càmera, aquest contrast entre la cordialitat de Murphy, l’afabilitat de Dunn, l’hermetisme de Larkin i un certa altivesa de Hughes, l’únic sense ulleres. Em pregunte si van parlar de poesia i si aquesta actitud de la foto n’era la conseqüència. M’agradaria saber, també, què van dinar.

L’eròtica dels volums

Gratament provocat per un apunt de l’amic Xulio Ricardo Trigo, he acabat preguntant-me quin podria ser el futur dels llibres de paper, i aquest escrit és la seqüela d’un comentari que he deixat al seu blog. Ell, com tants altres escriptors i lectors, pateix –patim– si no per la desaparició, sí per una reducció considerable dels volums de paper. Els escriptors, a vegades més que els lectors, tenim una percepció hipersensible de la voluptuositat de l’objecte llibre, perquè les obres literàries que hem admirat des d’adolescents han estat editades en un suport que nosaltres hem interioritzat com el més digne i abellidor, el mateix que, després, de joves, hem anhelat per a materialitzar la nostra pròpia escriptura. És natural. I importa poc si aquesta estimulació, tan agradable, és fisiològica o psicológica, si és o no el resultat d’una associació afectiva derivada del valor intrínsec de l’obra literària ni, encara menys, si és o no pertinent en els temps que corren –raons ecològiques, de democratització cultural, possibilitats d’autoedició, de drets, d’autonomia, etc. Sentim que no ens en podem deslliurar perquè existeix una eròtica del llibre (més enllà dels sempre al·ludits fetitxismes i romanticismes), que ha arrelat profundament en nosaltres. De fet, aquest erotisme ens ha conduït a la hiperestèsia, i patim, patim molt quan ens diuen que s’ha acabat el conte (de paper). La pregunta és si aquesta eròtica arrelarà en les noves generacions i, cas d’arrelar, quin lloc ocuparà a la seua escala de valors? Potser no és exactament el mateix, però ni les arts escèniques han desaparegut per competència de la televisió o del cinema, ni deixaran de produir-se volums de paper a consequència de l’ús massiu dels dispositius de lectura electrònica. Ben al contrari, en els darrers anys hem vist com els teatres s’han omplit de gom a gom, gràcies a una renovació d’aquesta indústria cultural i la revalorització del directe, dels vincles d’immediatesa entre els creadors i els espectadors. Per tot això, pense que el llibre de paper tindrà en el futur un camp d’acció molt ben delimitat i, si fins ara, publicar en paper ha estat difícil per a molts autors, sobretot a casa nostra, en el futur potser ho serà més. I me n’alegre. Com en el naixement de la impremta, també en el seu zenit seran llibres ben selectes, perdurables, de prestigi, els que acabaran publicant-se en paper. A mi m’agrada pensar-ho així. Una altra cosa és el destí. Però no seria un bon “clímax” després d’aquesta relació de segles?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«First orgasm», de The Dresden Dolls

«El ansia»

Hi ha l’ànsia d’obtenir el poder i, també, la de conservar-lo. Si nosaltres, vexats contribuents, no n’hem de traure res, conservem almenys el sentit de l’humor. A vegades és l’única cosa que queda. El darrer pestanyeig de Soraya implora un ansiolític.

Home d’abric negre amb paraigüa roig

L’home d’abric negre amb paraigua roig s’ha ajagut a l’asfalt, enmig d’una perillosa cruïlla: carrer de les Barques, Poeta Querol, Pintor Sorolla, Pasqual i Genís. S’ha estirat a terra, equidistant dels edificis del BBVA, Banc de València, Caixa de Catalunya i Banc de Santander. Els conductors trenquen el clàxon. S’ha format una llarga cua. L’home jau cap per amunt, braços en creu, com si estiguera mort. Però no, està viu, pestanyeja. Sembla que contempla el cel. Potser, aviat arribaran els guàrdies i se l’emportaran. La gent s’ha arraïmat a les voreres dels cinc cantons, expectant. Performance? Protesta? Bogeria? Misticisme? Afany de protagonisme? Desamor? L’home mira el cel, com si hi esperara un senyal o una ordre. La gent mirem el cel, també, sense trobar-ne cap novetat. L’espectacle dura ja uns cinc minuts. Els conductors han trencat el clàxon. La policia no arriba. Els guardes jurats de les entitats bancàries tampoc se la juguen. Ningú no s’acosta a l’home. De sobte, comença a ploure. Ara tothom mira el cel i abandona per uns instants l’espectacle. L’home d’abric negre s’aixeca, obri el seu paraigua roig i se’n va. La sirena d’un cotxe patrulla ressona lluny.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Paraigües», de TIU

«Days», de Philip Larkin

Versió MP3

What are days for?
Days are where we live.
They come, they wake us
Time and time over.
[They are to be happy in:
Where can we live but days?]*

Ah, solving that question
Brings the priest and the doctor
In their long coats
Running over the fields.

Philip Larkin | + vídeos de Larkin

*[ Versos elidits per la cantant de Flexkögel]

Llegir-ne més

Càndid no, groc

Entrevista de la Cadena Ser a Cándido Méndez, Secretari general de la UGT:

SER: Zapatero habló ayer de ampliar el uso del contrato de 33 días de indemnización por año trabajado, ¿no es un abaratamiento encubierto?

C. M.: No. El documento habla de reorientar un contrato que ya existe y que pactamos los sindicatos y la patronal en el 97. Con él, los que tienen contrato temporal pasan de cero patatero a una indemnización digna.

Deplorablement, Méndez omet que tots aquells que, abans de la crisi i de caure a l’atur, que en són molts i qualificats, tenien un contracte indefinit amb dret a 45 dies, també passaran ara a 33 dies d’indemnització, segons el document. El govern i els sindicats grocs en direu ampliar o reorientar, però això és abaratir l’acomiadament i agafar la motoserra contra els drets dels treballadors.

Un bon article de Lucía Bellán publicat al diari El País, titulat «La agenda oculta de la negociación», ens regala un poc de llum: «El enfado de los sindicatos [i ja no cal incloure el d’UGT] vendrá por la que constituye la principal novedad de este proceso: la ampliación del contrato indefinido con despido más barato. Constatado el “escaso uso” de esta modalidad -33 días por año trabajado de indemnización frente a los 45 ordinarios-, el Ejecutivo se inclina por ampliarlo. El planteamiento resulta espinoso, pues ese contrato ya cubre a jóvenes, mujeres, parados de larga duración, con cargas familiares, trabajadores mayores de 45 años y discapacitados. En realidad, casi el único colectivo excluido son los hombres de 31 a 44 años, por lo que extenderlo supondría generalizar ese contrato indefinido».

Per tant, en realitat, les indemnitzacions de 45 dies seran esborrades del mapa laboral. Amb la inestimable col·laboració de la UGT. No en el meu nom. Demà em done de baixa com a afiliat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El sindicato», de La Polla Records

Els frares sodomites

Malauradament, el temps ha acabat donant-me la raó. Corbacho i Zapatero han mentit i han enganyat els treballadors. Aquest govern és un frau de cap a peus. Fa gairebé un any, el ministre de Treball s’embafava proclamant que els contractes no s’abaratarien «de cap de les maneres». Està a les hemeroteques i ací mateix en vaig escriure un post. Doncs bé, l’estudi preliminar que, ara mateix, el Govern està presentant a patrons i sindicats, ens ho deixa ben clar: «El Gobierno maneja un documento preliminar sobre la reforma laboral, al que ha tenido acceso RNE… Sobre la mesa está hasta ahora la ampliación [fal·làcia interna] del contrato indefinido, con despido más barato -33 días en lugar de 45- a nuevos colectivos, concretamente a los parados. Se trata de esa modalidad de contrato que patronal y sindicatos pactaron en el año 97 y que hasta ahora estaba reservada a algunos colectivos…». Ara TOTS els contractes, tret dels que continuen en vigor, s’abaratiran de 45 a 33 dies d’indemnització per comiat, segons els jocs preliminars de ZP i Corbacho. Zapatero resava ahir: «No explotes al jornalero, su vida depende de su jornal». Ara sabem què és un frare sodomita. Veurem si els sindicats s’uneixen a l’orgia. No m’estranyaria gens. Com no, per al patró de patrons aquests preliminars van camí de l’orgasme. Si voleu aprofundir en els antecedents de la desvergonya, podeu llegir les batalles dels darrers mesos a Salms. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El frare carmelità», de Tom Bombadil