Escriptors, crepuscles i flavonoides

Pensen alguns escriptors moderns que la natura és «muy hortera». Coenta, en diuen al meu poble, per a descriure una cosa ridícula, carrinclona, cursi, de mal gust, grotesca, friqui, etc. És natural, doncs, que a les seues novel·les hi manquen crepuscles, aurores boreals i ametllers florits. I és ben il·lustrativa la pinzellada, tan madrilenya i urbanita: «hortera». A vegades, el pintor, naturalista o no, oblida que la seua mirada –i la seua ceguesa, sovint voluntària– també forma part del llenç. La natura és com és; no pot ser d’una altra manera. Per tant, coenta o «hortera» és una categorització gestada només en l’àvid cervellet de qui la contempla. Pot, però, arribar a ser-ho molt més en les paraules de qui la descriu o deliberadament l’omet, es tracte d’una posta o, també, d’una actitud humana –natural– davant de la posta. Per a mantenir el bucle en dansa: pot resultar molt coent qualificar de coenta una cosa neutra. Un posat com qualsevol altre.

Recorde ara una vella amiga que considerava coenta la imatge maragalliana dels ametllers florits. Fins i tot, li divertia fotre-se’n. Supose que és una qüestió d’educació. La que a vegades no tenia, és clar. L’ús dels crepuscles, l’ús dels ametllers o l’ús dels morts és avui un costum, siga per a riure’s dels poetes, per a vendre articles als periòdics o per a col·locar les esquerres entre l’espasa i el Malecón. Riguem tots! Recorde també uns versos de Roque Dalton, poeta salvadoreny que ni la dreta ni les cinquenes columnes s’arraparen al cor després del seu assassinat: «Los antiguos poetas y los nuevos poetas / han envejecido mucho en el último año: / es que los crepúsculos son ahora aburridísimos / y las catástrofes, harina de otro costal». Postals i estampes han fet molt de mal als vells i als nous poetes. Qüestió d’estil? De poètica? Per a segons qui, i segons com, podem escriure extraordinaris versos als flavonoides, que determinen la pigmentació dels vegetals, però queda lleig pronunciar que t’agrada acaronar la carn blanca dels ametllers nevats.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ametller florit», de Joan Manel

3 comentaris a “Escriptors, crepuscles i flavonoides

  • 2/28/2010 at 4:03 pm
    Permalink

    no sé pas si està bé o no que els poetes cantin als ametllers florits, m’és igual, jo n’he gaudit del passeig, com gaudeixo d’una posta de sol. I no em cal cap poeta que me’ls pintin, el gaudi és meu, personal i intransferible :)

  • 2/28/2010 at 4:30 pm
    Permalink

    Crec que “hortera” o coent o cursi o… són adjectius que no corresponen als atmetllers florits ni als crepuscles daurats ni a la llum d’argent de la lluna. En tot cas són adjectius -com tants altres- aplicables a l’actitud amb què ens apropem a les coses i, en conseqüència, aplicables a les persones, no als fenòmens naturals. De la mateixa manera que un element no és poètic o no en ell mateix, sinó que la poesia està en l’actitud amb què ens hi encarem. Almenys així ho veig jo.

  • 3/1/2010 at 8:48 am
    Permalink

    I jo us dic a tots els possibles lectors d’aquest post i comentaris que quan “Clidice, novesflors i tantes altres persones parlen… “el meu cor balla “.
    I em són indiferents moltes altres opinions.

Commentaris tancats.