Els sacrificis

A pagar-ho pebrereta, com diuen al meu poble. Rebaixar salaris i endarrerir pensions. Els de tots o els de sempre? Ja s’han destapat del tot les principals vedettes del global capitalisme. I canten amb el piu a l’aire! Sense complexos. Aquestes són les receptes, les úniques, dels dos capitosts de l’ultraliberalisme i de la usura organitzada, FMI i OCDE, per a reflotar l’economia ibèrica. L’economia dels que no són assalariats ni pensionistes, és clar. Ni una paraula, ni una miserable interjecció, sobre la necessitat d’ajustar els preus ibèrics (aquests sí, ben homologats amb Europa) al nou retall de salaris i pensions –maleïts mileuristes cobdiciosos! Per suposat, cap ni mig suggeriment sobre la urgència d’una reestructuració empresarial, de l’enfortiment del teixit productiu, de la redistribució dels llocs i dels temps de treball, de frenar la dependència energètica amb renovables, d’incentivar els nous emprenedors, etc. De tot això, res de res, que aquests capitosts no treballen ni les hores extres que també cobren. Olivier Blanchard, economista cap del Fons Monetari Internacional (FMI), reclamà la tisorada fa dos dies, en una entrevista a França que s’ha propagat com un virus amb un contagi mediàtic major que la grip A: «La restauració de la competitivitat pot exigir grans sacrificis, com salaris més baixos», amollà. La restauració de l’opressió. Els treballadors consumidors també podríem exigir el sacrifici dels blanchards. Com no, a aquesta caceria també s’apuntaren ahir l’OCDE i la CEOE, amb striptease afegit del desvergonyit Díaz Ferrán. El que no pot ser, o no hauria de ser, de cap de les maneres –i això és microeconomia bàsica de subsistència– és que als treballadors se’ns retalle el salari i que, a Vila-real, posem per cas, paguem el pa com si el compràrem a París. Evidentment, com viu en un altre món, al senyor Blanchard la subsistència se li’n fot, però no als que paguem el pa. Corbelles a l’horitzó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sweet sacrifice», d’Evanescence

2 comentaris a “Els sacrificis

  • 2/3/2010 at 3:48 pm
    Permalink

    No cal dubtar-ho mai, la crisi sempre la paguen els pobres. A dalt estan molt ben blindats i a veure qui és el guapo que els toca res!

  • 2/3/2010 at 6:50 pm
    Permalink

    No hi ha cap dubte. És un atac radical, fanàtic i reaccionari a drets conquerits per la classe treballadora, els de la pobra i els de la més pobra, de la mà d’obra temporal o temporera a la més qualificada. I tots els grups de pressió del capitalisme, i els mitjans els primers, dretans o socioliberals, amplifiquen les prescripcions mèdiques d’aquests goebbels de la macroeconomia, que no fan sinó augmentar les desigualtats entre rics i pobres, i multiplicar el número de miserables disposats a vendre’s per quatre xavos. Aquest empobriment és un dels primers objectius de la seua embranzida. Saben que si ho aconsegueixen tenen molt a guanyar, ells.

Commentaris tancats.