Escriptors, crepuscles i flavonoides

Pensen alguns escriptors moderns que la natura és «muy hortera». Coenta, en diuen al meu poble, per a descriure una cosa ridícula, carrinclona, cursi, de mal gust, grotesca, friqui, etc. És natural, doncs, que a les seues novel·les hi manquen crepuscles, aurores boreals i ametllers florits. I és ben il·lustrativa la pinzellada, tan madrilenya i urbanita: «hortera». A vegades, el pintor, naturalista o no, oblida que la seua mirada –i la seua ceguesa, sovint voluntària– també forma part del llenç. La natura és com és; no pot ser d’una altra manera. Per tant, coenta o «hortera» és una categorització gestada només en l’àvid cervellet de qui la contempla. Pot, però, arribar a ser-ho molt més en les paraules de qui la descriu o deliberadament l’omet, es tracte d’una posta o, també, d’una actitud humana –natural– davant de la posta. Per a mantenir el bucle en dansa: pot resultar molt coent qualificar de coenta una cosa neutra. Un posat com qualsevol altre.

Recorde ara una vella amiga que considerava coenta la imatge maragalliana dels ametllers florits. Fins i tot, li divertia fotre-se’n. Supose que és una qüestió d’educació. La que a vegades no tenia, és clar. L’ús dels crepuscles, l’ús dels ametllers o l’ús dels morts és avui un costum, siga per a riure’s dels poetes, per a vendre articles als periòdics o per a col·locar les esquerres entre l’espasa i el Malecón. Riguem tots! Recorde també uns versos de Roque Dalton, poeta salvadoreny que ni la dreta ni les cinquenes columnes s’arraparen al cor després del seu assassinat: «Los antiguos poetas y los nuevos poetas / han envejecido mucho en el último año: / es que los crepúsculos son ahora aburridísimos / y las catástrofes, harina de otro costal». Postals i estampes han fet molt de mal als vells i als nous poetes. Qüestió d’estil? De poètica? Per a segons qui, i segons com, podem escriure extraordinaris versos als flavonoides, que determinen la pigmentació dels vegetals, però queda lleig pronunciar que t’agrada acaronar la carn blanca dels ametllers nevats.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ametller florit», de Joan Manel

Cinisme

Va dir Plató que la pobresa no és una conseqüència de la disminució de les riqueses, sinó de la multiplicació dels desitjos. I Luci Anneu Sèneca ho redecorà: no és pobre aquell que té poques coses, sinó aquell que en desitja moltes. No obstant això, comprovem diàriament que els molts desitjos dels rics mai no els fa pobres. Per tant, caldrà entendre que Plató i Sèneca, a més de rics –i probablement insaciables–, eren uns cínics. François Marie Arouet, Voltaire, que tampoc era pobre, hi afegí unes gotetes més de salfumant al virtuosisme dels seus predecessors: «Si els pobres comencen a raonar tot està perdut». Abans de començar, però, els pobres necessitaran una mica de diners per a poder comprar la raó i més encara per a poder vendre-la.
Això… o rebentar-ho tot. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Cynicism», de Nana Grizol:
«El cinisme no és saviesa, és una mandrosa manera de dir que t’has cremat»

No country for young people

La vellúria de Méndez i Toxo, la corporal i l’espiritual, no acaba d’explicar l’origen de les marxes sindicals d’ahir contra l’endarreriment –presumpte– de les jubilacions. Llur ceguesa, però, visiblement premeditada, i sobretot la seua grogor, sí que ens pinten, farsaire i amarga, la història de la decepció dels assalariats amb la mestria evocativa de Brueghel el Vell. Les manifestacions sindicals més massives, més mediàtiques i més preventives des de l’inici de la crisi (!) són contra una cosa que el Govern s’ha tret del barret fa només unes setmanes, una cosa que cap partit no ha recolzat i que sembla no tenir cap possibilitat de prosperar. Contra una cosa que no ha passat. En canvi, contra allò que sí ha passat, que està passant i que passarà, és a dir, contra el frau i l’espoli financer i empresarial i, com a resultat, els quatre milions d’aturats, no se n’ha organitzat cap ni una amb l’empenta exhibida ahir pels sindicats a favor de l’apacible senilitat dels qui encara conserven un treball. Cap ni una. No és menys lamentable aquesta estafa que la de Díaz Ferran. No hem d’oblidar que el Govern i els sindicats són tan negociants com qualsevol empresari —per això se’n diu mercat laboral— i sembla que ja ho tinguen gairebé tot negociat, mentre els patrons, com sempre, es limiten a parar la mà. Aquest és el negoci: 1) Fer moltes manifes-simulacre per a demostrar que els sindicats tenen alguna força; 2) Fer pot. 3) No retardar les jubilacions com a moneda de canvi per a abaratir l’acomiadament en la reforma laboral. 4) Evitar finalment aquest retard i vendre-ho com a victòria sindical. 5) Abaratir l’acomiadament. Aquest és el negoci o, com diuen els polítics moderns, el «full de ruta», que tan bé rima amb allò que van dir Espe i Fabra. Voldria anar errat, que un sindicalista m’ho explicara d’una altra manera, però crec que si Yeats visitara la pell de brau potser faria una nova versió del seu poema (*).

Avui és un dia perfecte per a recordar aquell quart vídeo de campanya del PSOE i també el significat de l’expressió «demagògia barata»:

«Algo de verdad»

«Ahora se habla mucho de la enseñanza interdisciplinaria: se trata de hacerla realidad. Estoy en contra de la especialización, concebida como la otra cara de la vulgarización.»

«Cuando en poesía surge algo de verdad eso no surge de tu conciencia, no surge de uno, sino a pesar de uno. Lo que de un poema valga algo, eso no lo he hecho yo. La parte mala, la parte obediente, eso sí es mío.»

Agustín García Calvo, en El País

Laissez faire à Marie Claire

Fredament programat, prescrit, com una recepta de laxants: 92 al febrer de 2009 i 225 més al febrer de 2010. Títol de tesi: «Assalariats, diarrea del capitalisme». Treballadors com deixalles, com cases del Cabanyal. Més de tres-cents en un any. Ací el comunicat. Res no fa pensar que la Generalitat Valenciana demostre ara la poca vergonya que no ha demostrat mai i s’hi opose al nou ERO —el segon en un any— del 25% de la plantilla de Marie Claire S.A., l’empresa fabricant de calces, calcetins, llenceria i roba interior i de bany, propietària de marques com Kler, Onne i Cherie. De fet, en coneixeu cap, vosaltres, d’ERO denegat per l’administració valenciana? Si és així, digueu-me quin, perquè Camps té el costum d’aprovar i legalitzar totes i cadascuna de les deposicions del mercat laboral a la velocitat d’un Fórmula 1 si les empreses li presenten els documents propiciatoris de l’excreció: en diuen autoritat laboral. El paper és molt sofrit, no cal dir-ho, i al Molt Deshonrat se li’n foten dos com dos-cents; sap que molts valencians s’han resignat a bramar que l’atur és cosa de ZP. En aquest moment de la crisi, en aquestes fondàries de la dejecció, ja no és cap novetat la irresponsabilitat i l’avarícia d’amos com els de la Marie Claire. Sorprèn més que, un any després!, els periodistes vinguen ara a contar-nos —que els amos els han contat, alerta— que finalment van rebutjar l’aval públic de dos milions d’euros signat, a tabal i dolçaina, al Palau de les Aules de Castelló, amb la Generalitat Valenciana i la diputació providencial de Carlos Fabra, cinc dies abans de les eleccions europees. A Salms en vaig parlar. Insistisc: amb motiu d’un nou ERO massiu, els propietaris de la tèxtil vilafranquina ens conten ara, un any després, que no van rebre cap aval, com si això els puguera eximir dels seus acomiadaments. Animalets! Si finalment van obtenir, com afirmen, aquests milions via crèdit regular, bancari, per a poder tancar així aquell famós pla financer de viabilitat, aleshores quina mena de viabilitat és ara aquesta de seguir sense pagar els treballadors i d’acomiadar-ne, a la primera de canvi, 225 més? No perd de vista la innegable crisi del tèxtil, però tampoc els enganys i les sospites: 1) Que gràcies, en bona part, a la propaganda de l’aval, el PP recuperà vots per a les eleccions europees a les comarques castellonenques del nord. L’aval hauria evitat la tisorada? De veritat que no el van rebre? 2) Que tots els treballadors que ara volen acomiadar «per causes econòmiques» (20 dies d’indemnització per any treballat), podran ser recontractats, ben a la baixa, després de la reforma laboral. 3) On són els diners dels crèdits?  I els del Servef? 4) UGT farà el que ha fet fins ara: negociar. I muts i a la gàbia. Stop carreres, stop comiats:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Els expulsats», de Marc Granell, musicat per Mi Sostingut

Salvador Espriu: «Timor mortis conturbat me»

Barcelona, vint-i-sis de gener de mil nou-cents setanta-quatre.

Sra.
Maria Àngels Anglada
Figueres

Molt distingida i estimada amiga,

He llegit l’interessantíssim estudi que vostè ha tingut la generositat de dedicar-me al número 325 de «Canigó», corresponent a aquest gener. De nou, moltes i moltes gràcies per la seva constant atenció crítica envers la meva obra. Li agraeixo també el desig que formula al final del seu culte comentari. No crec que s’atorgui mai el «Nobel», tal com «funciona» aquest premi, a cap escriptor català.

No conec «Dare e avere», i és innecessari que li subratlli que el Quasimodo és en absolut absent de la meva poesia. Les coincidències són, tan sols, «existencials». El mateix Èsquil no l’ha influïda tampoc, almenys d’una manera directa i immediata. Fora de la Bíblia, no he «recordat» mai cap autor, en el moment de «patir» una o altra experiència, intel·lectual o vital, quallada, per dir-ho així, en poema. És clar que de res no surt res i que l’originalitat, en el segle XX, a més d’una pretensiosa estupidesa, fóra, segons la tan reiterada expressió de Pla, «una pura il·lusió de l’esperit». –És molt notable que el Quasimodo (alguns poemes del qual, de «La vita non è sogno», d’«Acque e terre», del recull «Ed è subito sera», etc., admiro molt. –«Finita è la notte», per exemple, del segon d’aquests llibres, és una meravella) esmenti Dumbar i Lydgate, poetes que aquí gairebé no són coneguts per ningú i que jo vaig llegir, en anglès, a la Universitat. Però el «Timor mortis conturbat me» que jo repeteixo en un «haiku», dels «Salms dels vells cecs», l’utilitzo d’una manera «itinerant» –justament perquè he superat, en el possible, la contorbació, des d’una posició dialèctica i desenterbolidora, tal com espero que es farà evident en la resta de la meva obra, del tot meditada però a realitzar, si ho arribo a aconseguir.

I no la vull destorbar més. Saludi, si li plau, de part meva, el senyor Dalfó i tots els altres amics. Disposi sempre del seu molt agraït afm.

Salvador Espriu

Passeig de Gràcia, 118, pral. 1a –Barcelona-8.

De l’epistolari «Salvador Espriu: algunes cartes i estudis sobre la seva obra», Biblioteca Serra d’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Als morts no els passa mai», de Miquel Pujadó