Tortura a les aules valencianes

Ha de ser molt penós haver de passar aquest hivern sense calefacció. N’hi ha persones, més cada vegada a conseqüència de la recessió, que l’han de restringir severament (cas de tindre’n), no ja per arribar a fi de mes sinó, simplement, per proposar-se d’arribar-hi, perquè les companyies d’electricitat i gas rapinyen sense descans. És un crim, però, que els xiquets i xiquetes de qualsevol escola pública, en la pràctica víctimes de tortura per via administrativa, siguen OBLIGATS A TREMOLAR perquè al Govern del desastrat Francisco Camps no subministra els serveis mínims estipulats, mentre balafia recursos en fórmules (1) per a aparentar, saquejar vots i lucrar-se: «Ande yo caliente…». Ja sé que no dic res de nou, tampoc no ho pretenc, però si els blogs no ho repetim i ho repetim incansablement, qualsevol dia, a la cua dels periòdics, no hi trobareu ni les esqueles dels morts per congelació. Segurament és més important, i rendible políticament, parlar dels municipis candidats a vendre’s per deixalles nuclears que exhibir la insignificant imatge d’un infant que tremola com una fulla quan s’asseu en un pupitre valencià.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Cold cold heart», de Norah Jones

The Catcher in the Rye

Vaig pensar que podria trobar feina en una gasolinera, posant gasolina i oli als cotxes de la gent. M’era igual quina classe de feina fos, però. Mentre ningú no em conegués i jo no conegués ningú, m’era igual. Vaig pensar que podria fer-me passar per un d’aquells sord-muts. D’aquesta manera no hauria de tenir cap coi de conversa inútil i estúpida amb ningú. Si algú volgués dir-me alguna cosa, m’ho hauria d’escriure en un paper i donar-me’l. Al cap del temps estarien avorrits a mort de fer això sempre, i després ja no hauria de tenir mai més cap conversa en tota la meva vida. Tothom es pensaria que jo era només un pobre malparit sord-mut i em deixarien en pau. Deixarien que els posés gasolina i oli al seu coi de cotxes, i fins i tot em pagarien un salari i tot per fer-ho, i jo em faria una cabana en algun lloc amb els calés que fes i viuria allà la resta de la meva vida. Me la faria just al cantó dels boscos, però no a dins, perquè voldria que sempre fos assolellada. Em faria el menjar jo mateix, i després, si volgués casar-me o alguna cosa per l’estil, coneixeria una noia preciosa que també fos sord-muda i ens casaríem. Vindria a viure a la cabana amb mi, i si em volgués dir alguna cosa, m’ho hauria d’escriure en un coi de paper, com tothom. I, si tinguéssim nens, els amagaríem en algun lloc. Compraríem molts llibres i els ensenyaríem a llegir i a escriure nosaltres mateixos.

«El vigilant en el camp de sègol», de J.D. Salinger
(Trad. Ernest Riera i Josep M. Fonalleras)

Màxims irresponsables

«Pues esto es como cuando llevas muchos números de la lotería, tienes muchas más posibilidades que te toque que si sólo llevas uno. Bueno, pues como son muchas las empresas en las que participo, ‘pos’ me ha tocado algún número…, en este caso no ha sido en la lotería, sino… ha sido un número malo. Qué le vamos a hacer…». Cal adjectivar amb exactitud: no és número malo, és un número fill de puta. I no li ha tocat per sort. El patró de patrons, el capitost dels empresaris espanyols, el màxim irresponsable de la CEOE pensa que dirigir una empresa és com «jugar a la loteria». Per fi ens ho ha deixat més clar que l’aigua. Signat. El funcionament de l’economia, la riquesa productiva, les inversions, les exportacions, els llocs de treball, les persones, depenen d’alguns ludòpates com Díaz Ferrán: «como son muchas las empresas en las que participo…». És com la incontinència de qui juga a les maquinetes escurabutxaques –amb els diners d’uns altres, és clar. Els empresaris que representa no només continuen sense oposar-se a la seua gestió, sinó que a més l’aplaudeixen. Caldrà deduir aleshores que fan i pensen exactament el mateix: tot és una rifa. Ahir, el superpatró va estar a punt de rebre alguna bascollada. Com també són molts els treballadors i els clients fotuts, no estranyaria ningú que li tocara un número encara pitjor… Bingo!

Per a número el que va fer ahir, no Otegi, sinó la jutgessa Ángela Murillo: «¡Por mi como si bebe vino!». Jo li haguera demanat el vi. El més sorprenent no és el caràcter enològic del judici, un pèl agre, sinó la vehemència gairebé barroera d’aquesta magistrada de l’Audiencia Nacional: «Ya sabía que no iba a contestar». Otegi: «Yo también sabía que me lo iba a preguntar». I ja sabíem tots que no saben dialogar. Res de nou. Ara bé, els jutges sovint guarden certes formes, encara que siga un dissimulat respecte, perquè així el judici és o –segons com– sembla ser més just. Evidentment, no és el cas d’aquesta jutgessa.

Avui sense l’Avui i demà…

El diari Avui se n’ha anat, voluntàriament, del País Valencià i de les Illes. També de Castelló, doncs, on hi podem veure TV3 –encara. Sembla que la notícia de l’absència als punts de venda l’han propagada els seus consumidors habituals amb l’ajuda de Racó Català i Vilaweb; de fet, no he pogut trobar cap declaració oficial, ben visible, del grup Hermes, els nous amos de l’Avui. Per què? Indiferència, menyspreu envers els sacrificats exconsumidors? En podeu llegir interessants escrits al blog de Carreres, al d’Isern, al de Girbés i al d’Usó, per ordre cronològic de publicació. Lamenten tots l’estat deficitari del periòdic, a nivell econòmic, de distribució i també –molt ben vist per Usó– de continguts extensius i vinculants, perquè l’Avui mai no ha planificat abastar (explotar, en terminologia industrial) tot el territori, més enllà de l’apegalós conflicte lingüístic o dels nostres particulars highlight attractions –la majoria d’assimilable adscripció estatal, per cert–, com el de la corrupció o, per exemple, la matança al metro de València. No ho ha intentat, diria, almenys amb la mateixa intensitat i rigor amb què ara ho fa, o voldria fer-ho, Vilaweb, que té un director valencià. I si al retall de paper imprès hi afegim les ganivetades de Camps al senyal de TV3 o el rovell de la seua graella a les Illes, em sembla que és molt més que un ventijol aquesta percepció que tenim alguns de manifest esquarterament del ja de per si malmès espai de comunicació en la nostra llengua. Si més no l’espai analògic, és a dir, el del paper i el de les ones audiovisuals. Les causes de la retirada també les hauríem de furgar en la crisi extra d’un mercat de premsa en procés de concentració que no acaba d’adaptar-se, en condicions d’estabilitat, a les noves vies digitals de comercialització del seu producte, per no parlar ara de la degradació dels professionals. Tot i això, deixeu-me fer una baixada als inferns locals: si el problema fóra només econòmic, caldria una saberuda tesi doctoral per entendre com és possible que Castelló, una ciutat d’uns 20.000 consumidors de premsa diària (de mitjana, i amb un camp d’acció comarcal no molt superior), tinga quatre periòdics en paper, d’àmbit local, en castellà i tots deficitaris ara mateix. No serà qüestió, doncs, de diners només. La crisi també és de voluntats (alerta, no he dit valors!). Personalment, pel que fa a l’Avui, tret del suplement cultural, no em sap tan greu la retirada des del punt de vista informatiu. Sempre ens quedarà Parísonline. O no?

Internet en la caverna, encara

Entre aquests cavallons i solcs no creix la brossa, però sí un silenci involuntari, i ja fa dies: una saó imprevisible. Vaig de bòlit, ho sent. Així que, en aquest instant, fugaç com pocs, tinc les ganes i el minuts comptats per a dir dues coses. Primer: recomanar-vos aquest post de Jaume Subirana, que ja és propietari d’un aparell reproductor de llibres electrònics o, com dirien alguns eNtesos, un eReader d’eBooks, supose. El millor de l’escrit és que n’assumeix la caducitat, les incomoditats i les mancances sense perdre de vista la lluna al nostre horitzó rupestre: «És una manera de llegir no en diré nova però sí renovada, en què els papers tradicionals de l’autor, l’editor, el distribuïdor, el llibreter, el promotor i el crític seran (estan essent) redefinits i en què no hi ha cap raó per témer que allò veritablement important (el talent, les històries, la lectura) en surti perjudicat». Aquesta lluna reflecteix sempre un camí de plata damunt la mar, però canvia cada nit i en cada ull que la contempla.
Arròs a banda, en segon lloc, una qüestió a la qual li he pegat vint voltes enguany i, encara més, la darrera setmana: la superació dels webs 2.0. –hi incloc Blogs de Lletres– i de les xarxes socials (o feisbuquianisme epilèptic), que és com parlar d’un mur que, ara per ara, no permet la participació veritablement activa, sinó prioritàriament l’automàtica, de grat arrossegament, ço és, individus involucrats gràcies a una decisió sovint passiva. Sense que se m’interprete, tampoc, que hi reclame cap mena d’implicació o recelós compromís: quina mena de gremis, comunitats o cooperatives internètiques podem aixecar si cadascú va a la seua? Arribe a una conclusió: els nodes virtuals i els nodes mentals de la col·lectivitat s’han de creuar de tard en tard per a poder avançar. De la roda del carro a la roda de l’automòbil han passat segles. Els dos aprofiten per desplaçar-se. On és ara la roda dels llibres electrònics o de les comunitats blogaires? És més, podem dir que ja hem inventat el foc?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Lady writer», de Dire Straits

Haití, pel·lícula impossible

Telediario 2, anit: «…i una semana después nos ha llegado este video que van a ver del momento del terremoto, precisamente en un orfanato». Canvia de canaaaal! És necessari? Cal més fetge i sang? Quin valor informatiu, d’actualitat, humà o revindicatiu té aquesta nova exhibició pixelada de la tragèdia? Ho fa la televisió pública estatal, apublicitària i sovint la més púdica de l’Estat en casos d’accessible i consumible morbositat. De poc trellat trobe les tres justificacions usables: 1) Les seqüències han pegat la volta al món («si tots els mitjans les donen, nosaltres també»); 2) Les van agafar uns voluntarissi uns cooperants les poden enregistrar, nosaltres també les podem mostrar»). 3) Remouen consciències («l’impacte hi involucrarà més els ciutadans»). No s’hi veuen vísceres, cert, però els desmais de les criatures i els crits que s’hi ouen són més sanguinolents encara. Cap de les raons atenen a la veritable situació dramàtica de la rabiosa actualitat: l’estretíssim coll d’ampolla que han de travessar les ajudes internacionals, quan no l’ineficaç llançament aeri de queviures. Tot i això, la cobertura comunicativa de la catàstrofe, pel que fa a governs i mass media, em sembla tan caòtica i descoordinada que no sé si és pitjor aquest zoom sobre el budellam o escoltar, des de Port-au-Prince i en viu, un periodista queixant-se de no poder dutxar-se! Ja sé que el treball del missatger és gairebé sagrat en el lloc de la catàstrofe, però no estaria de més tenir present que la seua magnitud fa que resulte impossible el muntatge d’una pel·lícula. D’això, sembla que tampoc ara se n’han volgut assabentar els propietaris dels mitjans. Per cert, el voluntari que sostenia la càmera, mentre els xiquets es desmaiaven enmig de la solsida, és Rick Hursh, a Norwood man. «Tot el temps que el nostre equip va estar allà, Déu era amb nosaltres i ens va protegir. Déu té un pla i Haití es recuperarà», va dir el seu fill, segurament perquè els amos de la càmeres sovint coneixen els plans divins.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El divino plan», de Davilita

«D’interès humà»

Després de l’hecatombe, és rellevant la nacionalitat d’un bomber que fa la seua feina? «El rescate español da la vuelta al mundo», titula El País en portada web. Que els bombers portuguesos o els cubans no n’han rescatat, de xiquets? Ubi bene, ibi patria. Perquè sembla, i foteu-me un calbot si vaig errat, que l’important no és el xiquet salvat sinó l’espanyol que el salva. I el diari que ven la història, és clar.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Mi patria en mis zapatos», d’El Último de la Fila