Anys i anys

charles

El cas Fabra compleix sis anys: nou jutges i quatre fiscals. Feliciteu-los a tots. Hui és l’aniversari de la injustícia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Joy», de Robinson Jeffers

Haig de reconèixer que Jeffers ha estat per a mi tot un descobriment. Són poques les traduccions al català de la seua obra, però he pogut aprofundir-ne estirant del fil internètic. Me’l vaig topar per primera vegada a l’antologia «Poesia anglesa i nord-americana contemporània» (Ed. 62, Barcelona, 1994), a cura de D. Sam Abrams. Un dels dos poemes antologats, titulat «Els lapidaris», en versió de Marià Villangómez, m’agradà molt i m’animà a indagar-ne una mica més. Exemple d’aquesta recerca virtual és «The Selected Poetry of Robinson Jeffers» (el podeu llegir online, sencer i en anglès). En el vídeo-poema següent, Jeffers torna a destil·lar el seu personal misticisme amb el mateix alambí dels darrers versos de «Penyal i falcó», del qual també trobareu una versió audiovisual en aquest blog: «Which failure cannot cast down / Nor success make proud». És el vitalisme que Jeffers admira, aquell «que el fracàs no pot esfondrar ni l’èxit enaltir». Jeffers intercanvia aquells símbols i ara, en aquest «Joy», són la muntanya, les estrelles i els ocells els que han d’encarnar la pau i l’enteresa en la meravellada mirada del poeta, per a qui l’alegria és, només, una cosa «millor» que la tristesa, però no excepcional ni extraordinàriament («great») valorable. Pel seu desencant amb el futur de la humanitat, li penjaren l’etiqueta de pessimista. Personalment, jo no ho veig així. Hi ha distanciaments i reprovacions punyents («el defalliment de la teva raça»), però també basteix símbols i imatges força reconfortants. Jeffers va ser un defensor de l’«inhumanisme». Tal com s’explica a la Wikipedia anglesa, per a ell la humanitat és desorbitadament antropocèntrica, massa indiferent a la «sorprenent bellesa de les coses». Aquesta manera de pensar i sentir no és ni pessimista ni misàntropa. Cerca un raonable despreniment de les usades normes de conducta i, en comptes de parlar de l’amor, l’odi i l’enveja –sentiments, per a al poeta, extremadament religiosos–, intenta satisfer la nostra necessitat (la que ens queda) d’admirar la grandesa i l’alegria en la bellesa.

Versió MP3

JOY

Though joy is better than sorrow joy is not great;
Peace is great, strength is great.
Not for joy the stars burn, not for joy the vulture
Spreads her gray sails in the air
Over the mountain; not for joy the worn mountain
Stands, while years like water
Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird
Nor star; and I seek joy.»
The weakness of your breed: yet at length quietness
Will cover those wistful eyes.

Robinson Jeffers

Llegir-ne més

Castellonencs dissecats

Una més. No escapem del formol. Els castellonencs pagarem un milió d’euros al cosí de la dona de l’alcalde de Castelló després d’haver-li estat adjudicada l’organització d’exposicions d’animals dissecats. Aquests cadàvers, i em referisc als animals irracionals, quedaran després en propietat de l’Ajuntament. Ací no actua mai la Fiscalia anticorrupció. Després de desencolomar Santa Coloma de Gramenet podrien aterrar per ací a prop, abans que nosaltres mateixos, els castellonencs, siguem dissecats a mans d’aquest alcalde taxidermista i venuts per quatre xavos al National Geographic. Carpe noctem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sad dissection», dels Hitchcock Hamsters

Ladran, Sancho

Hi ha participacions ben lamentables si són del 50% o del 60% en comicis organitzats per l’Estat, cas dels europeus o dels espanyols, com n’hi ha de ben satisfactòries si són del 30% en sufragis organitzats per la ciutadania, cas de les consultes per la independència celebrades ahir. Aquesta diferència, l’ens organitzador, és clau en qualsevol acció democràtica però, com no, ha estat totalment ignorada per la premsa espanyola, que avui s’amarra tota al mateix norai: la «baixa» participació. Personalment, no qualificaria d’èxit clamorós el resultat de participació (l’altre sí, és clar), però demostra poca lucidesa i poca visió de futur qui s’afanya a menystenir aquesta jornada històrica simplement perquè només ha votat 1 de cada 3 catalans cridats a decidir. Un exemple n’és l’editorial d’El País avui, que intenta elevar a discurs la darrera consigna de Zapatero: «ejercicio festivo», «propaganda», «jurídicamente inocua», «divertimento», «votación testimonial», etc. Per si fóra poc, insulta els ciutadans que lliurement han votat a favor, censurant, i cite literalment, que «muchos», diu, «hayan apoyado la autodeterminación sin sopesar seriamente las consecuencias que ésta acarrearía». Amb aquesta afirmació El País es declara, com l’ABC o Libertad Digital, espanyol abans que demòcrata. Si tan poqueta rellevància té el referèndum, si ha estat una festeta d’amics (200.000), si això no té cap futur, què fa El Pais dedicant a l’assumpte un dels seus saberuts i preats editorials? Ladran, Sancho… Vicent Partal ho té clar: «Aquells que mostren menyspreu pels resultats saben que ho fan com a part d’una activitat política. I tots sabem que si haguera votat el noranta per cent de la població cantarien un altra cançoneta però seguirien negant la importància d’una jornada històrica com la que es va viure ahir. No hi perdem massa temps, doncs. Nosaltres a la nostra». Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Declare Independence», de Björk

Assumiràs la veu d’un poble

Voteu, voteu, vosaltres que podeu! A Salms, fins ara, no n’havia parlat, sobretot perquè no puc cantar en aquesta festa ni tampoc m’agrada fer-me convidar, per més que se’m contagien les emocions del Nord amb molta facilitat. Tampoc poden cantar molts lectors d’aquest blog. Una llàstima. Els valencians patim una llarga afonia. A més, quan la gent balla, nosaltres sempre els mirem des de la barra. Ens ve d’antic. No vull, però, deixar de compartir amb sentiment de germanor la rara calidesa d’aquest vent tramuntanal. 29 comarques, 166 pobles, 700.000 catalans votaran per decidir la independència de Catalunya. Sona tan bé! Per començar a decidir, caldria dir, si fileu prim. Com ja sabreu, el resultat de les consultes no és vinculant i, per tant, tècnicament, no compromet l’Estat espanyol. Fins ara, les institucions espanyoles han demostrat la seua descol·locació. Han decidit desdenyar l’incendi, espectacularment pacífic i elegant com una cremà de Falles, fent-lo passar per estèril simulacre i, en canvi, ja fa dies que apaguen focs! Democràticament sí les compromet, i no poc, o bé les hauria de comprometre. Si les institucions de l’Estat continuen mirant cap un altre lloc després d’un desenllaç positiu, aquesta mirada serà molt més lletja que l’anterior a la consulta, i això també compta, i molt davant del món i de Le Monde. El més estimulant és que la ciutadania catalana sembla tenir clar que la celebració de les consultes no és, només, la culminació d’un anhel sinó la primera pedra en la construcció de la porta del futur. Les forces polítiques catalanes, les que ho són (en unes altres circumstàncies potser no caldria matisar-ho), hauran de situar-se al llindar i assumir la veu del poble traduïda per aquest referèndum, una veu que, tot i no ser jurídicament vinculant, o potser per això mateix, han d’assumir ara més que mai. Disculpeu si el meu to peca massa de solemnitat. Que no cal pecar un mica, per fi? L’ocasió s’ho mereix. Això que està passant és Història de Catalunya.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Res no és mesquí», de Joan Salvat-Papasseit, dit per Ovidi Montllor

Els aprofitats

Ara toca. No abans. Ara toca jugar a sindicalista calent, emprenyat, ara sí, ara per fi, ara que ja s’han acomiadat, ai!, gairebé dos milions de persones. Per què UGT i CCOO no saltaren al carrer quan se n’estaven acomiadant 100.000 o mig milió, quan les sirenes sonaven, quan els patrons mamprenien, sense control, concursos de creditors i EREs a tort i a dret amb el vist i plau de totes les administracions? Els sindicats vénen ara amb ortopèdies biòniques per reemplaçar els braços mutilats. «Que no se aprovechen de la crisis», diu l’eslògan… Perquè això és un eslògan, un reclam publicitari, màrqueting d’un proletariat esgrogueït, i no una proclama obrera, un veritable crit de denúncia, per més que ara ho vulguen camuflar. Que no se aprovechen: abús covard del pronom impersonal. Que no s’aprofite qui? Els empresaris? Però si ja se n’han aprofitat! I amb la propera reforma laboral seguiran aprofitant-se’n. On han viscut Méndez i Toxo els darrers anys? Al Sàhara? Que no se n’aprofite el Govern? El Govern se n’ha aprofitat i tornarà ara a aprofitar-se’n, embolicant la troca de la santa reforma per desviar l’atenció dels conflictes que el tenen paralitzat. Ací se n’aprofiten tots, i també els sindicats subvencionats, que després de la destrossa, després de la mutilació i la sagnia, trauen pit i clamen a les barricades. Que s’ho facen mirar. Són com les tropes que hom envia tard, bramant a l’estil Braveheart, a un poble on tots ja són morts i els expoliadors fa temps que han fugit. La imatge és lamentable, però, segons com, els fa riure. Potser per això han fitxat el Wyoming.

PS. En 24 hores he llegit i escoltat 7 vegades la mateixa consigna de la dreta, sempre en castellano i emfatitzant «en este pais»: «Es que los empresarios son los que crean puestos de trabajo en este pais». Sovint obliden que, a les empreses, els llocs de treball s’hi generen gràcies al treball dels treballadors, més que no pas a la suor dels empresaris… Que arrisquen taaaant! Pobrets… La consigna, oliosa com poques, no aconsegueix ocultar l’amenaça dels patrons: si no feu les reformes i les lleis que ara em convenen no contractarem ningú.

Actualització dissabte 12-D
El Pais publica avui una entrevista a Méndez i Toxo, parella de fet. El producte periodístic és rutinari i previsible, però els comentaris (més avall) tiren foc. Curiosament, en general, els presumptament afins lectors socioliberals del diari posen a parir els sindicats pel seu comportament durant la crisi, per la seua inoperància en defensa dels llocs de treball, pel seu silenci a canvi de subvencions i favors polítics, manca d’independència i, per tant, total connivència amb el Govern de torn. La crisi també passarà comptes als sindicats. Després diuen que Espanya, en relació a Europa, registra un baix índex d’afiliacions. No m’estranya gens. I conste que ho diu un afiliat. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«En blanco y negro», de Barricada

Carxofa

Hi ha temes com hi ha carxofes: Aminetu, la santa reforma laboral, el climàtic canvi, el bèl·lic Nobel de la Pau, Camps amagant-se com una rata, el preu de la navelina, els avortaments i les parides de l’Església, els drets dels no-autors, els catalans doblement segrestats… Hi ha dies com hi ha carxofes. Dies i dies que t’acarxofen. Dies de no tindre ganes. Ganes, en general. Deixes d’escriure, de pre-ocupar-te, i rius com un carxofa, com si res no fóra important. Segurament perquè, a vegades, és més important escoltar els silencis i riure com un carxofa. Hibernació.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Per construir un bell somni», de Joan Manuel Serrat