Crack i saqueig del patró de patrons

elrotoreflotar

Fa un parell de setmanes vaig pronosticar a Salms el crack de Gerardo Díaz Ferrán, el patró de patrons, l’àngel custodi de la santíssima reforma laboral. Profecia acomplida. La setmana passada, com el capitost ja s’ho veia vindre, presentà la seua dimissió a la CEOE, que no se l’acceptà, i anit anuncià la suspensió de pagaments de la seua Air Comet: 640 treballadors al carrer (ja porten set mesos sense cobrar) i un deute de 17 milions d’euros amb una financera alemanya, pel qual ha estat embargada la flota d’avions de l’empresa, per no parlar de l’impagament de 26,5 milions d’euros a Caja Madrid. Tot això era més o menys previsible, com també ho és que els treballadors hagen d’esperar ara no se sap quants mesos encara per cobrar part del que els deuen, atès que la mercantil acaba d’entrar en concurs de creditors i ja se sap quina és la lentitud i la indolència de la (in)justícia espanyola. Un femer. Que no se’ns passe per alt, però, un detall que ens acaba de definir l’alçada immoral (per no dir criminal) de Díaz Ferrán: amb premeditació, traïdoria i nocturnitat, el patró de patrons ha esperat a Nadal, és a dir, a la temporada de l’any en què més vols són contractats, per tancar la paradeta i endur-se els diners de 7.000 afectats per la fallida (1.500 passatgers/dia). El ministeri ha dit que li posarà una multa blablablà… L’embargament ha estat iniciat per un jutge britànic a instàncies d’un banc alemany, ai!, així que no se sap on anirà a parar el capital per la venda de l’immobilitzat. Aquest és el vertader model econòmic imperant, del qual Díaz Ferrán haurà de ser recordat com a patró i paradigma. Que el patró de patrons torne a eixir ara a reclamar acomiadaments més barats… Ja sé que això que diré és políticament incorrecte, però m’entren ganes d’acaçar-lo a bascollades!

I per acabar l’any, us deixe amb una altra de lladres.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La cançó del lladre», per Joan Manuel Serrat

De jutges i massatges

Si un massatgista s’aprofita sexualment de tu, és a dir, si ets víctima d’una violació, reacciona immediatament, si pots, amb un crit, amb una puntada als ous, un mos a l’orella o, si cal, al piu, i després escupeix, del contrari el jutge dictaminarà que t’està agradant. I després, damunt, en diran jurisprudència. Damunt, davall o per darrere: ho diran. Síntesi de la sentència: quien calla, otorga. Ho han deixat per escrit: «No parecía que la víctima se lo impidiera, por lo que la probabilidad de que el procesado considerara que estaba aceptando la proposición resultaba muy alta». La Sala dictamina, doncs, no amb proves, sinó per probabilitat. No tenint prou amb la incontinència de la hipòtesi, s’inventen i forcen obscenament les conseqüències («no parecía», «por lo que»). Hi ha crònica periodística amb tot un luxe de detalls que ací us estalviaré (els blogs no som tan grocs com El País). Com un conill mascle en el darrer espasme, així s’ha quedat el jutge: «La pasividad (de la afectada durante los hechos) reforzó la idea del acusado de que estaba dispuesta a seguirle su juego sexual». Sexe passiu? Només reforça qui força. I aquesta sentència està força forçada. Caldria passar una enquesta secreta a totes les secretàries judicials, per prevenció.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rape me», de Nirvana

Anys i anys

charles

El cas Fabra compleix sis anys: nou jutges i quatre fiscals. Feliciteu-los a tots. Hui és l’aniversari de la injustícia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Joy», de Robinson Jeffers

Haig de reconèixer que Jeffers ha estat per a mi tot un descobriment. Són poques les traduccions al català de la seua obra, però he pogut aprofundir-ne estirant del fil internètic. Me’l vaig topar per primera vegada a l’antologia «Poesia anglesa i nord-americana contemporània» (Ed. 62, Barcelona, 1994), a cura de D. Sam Abrams. Un dels dos poemes antologats, titulat «Els lapidaris», en versió de Marià Villangómez, m’agradà molt i m’animà a indagar-ne una mica més. Exemple d’aquesta recerca virtual és «The Selected Poetry of Robinson Jeffers» (el podeu llegir online, sencer i en anglès). En el vídeo-poema següent, Jeffers torna a destil·lar el seu personal misticisme amb el mateix alambí dels darrers versos de «Penyal i falcó», del qual també trobareu una versió audiovisual en aquest blog: «Which failure cannot cast down / Nor success make proud». És el vitalisme que Jeffers admira, aquell «que el fracàs no pot esfondrar ni l’èxit enaltir». Jeffers intercanvia aquells símbols i ara, en aquest «Joy», són la muntanya, les estrelles i els ocells els que han d’encarnar la pau i l’enteresa en la meravellada mirada del poeta, per a qui l’alegria és, només, una cosa «millor» que la tristesa, però no excepcional ni extraordinàriament («great») valorable. Pel seu desencant amb el futur de la humanitat, li penjaren l’etiqueta de pessimista. Personalment, jo no ho veig així. Hi ha distanciaments i reprovacions punyents («el defalliment de la teva raça»), però també basteix símbols i imatges força reconfortants. Jeffers va ser un defensor de l’«inhumanisme». Tal com s’explica a la Wikipedia anglesa, per a ell la humanitat és desorbitadament antropocèntrica, massa indiferent a la «sorprenent bellesa de les coses». Aquesta manera de pensar i sentir no és ni pessimista ni misàntropa. Cerca un raonable despreniment de les usades normes de conducta i, en comptes de parlar de l’amor, l’odi i l’enveja –sentiments, per a al poeta, extremadament religiosos–, intenta satisfer la nostra necessitat (la que ens queda) d’admirar la grandesa i l’alegria en la bellesa.

Versió MP3

JOY

Though joy is better than sorrow joy is not great;
Peace is great, strength is great.
Not for joy the stars burn, not for joy the vulture
Spreads her gray sails in the air
Over the mountain; not for joy the worn mountain
Stands, while years like water
Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird
Nor star; and I seek joy.»
The weakness of your breed: yet at length quietness
Will cover those wistful eyes.

Robinson Jeffers

Llegir-ne més

Castellonencs dissecats

Una més. No escapem del formol. Els castellonencs pagarem un milió d’euros al cosí de la dona de l’alcalde de Castelló després d’haver-li estat adjudicada l’organització d’exposicions d’animals dissecats. Aquests cadàvers, i em referisc als animals irracionals, quedaran després en propietat de l’Ajuntament. Ací no actua mai la Fiscalia anticorrupció. Després de desencolomar Santa Coloma de Gramenet podrien aterrar per ací a prop, abans que nosaltres mateixos, els castellonencs, siguem dissecats a mans d’aquest alcalde taxidermista i venuts per quatre xavos al National Geographic. Carpe noctem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Sad dissection», dels Hitchcock Hamsters

Ladran, Sancho

Hi ha participacions ben lamentables si són del 50% o del 60% en comicis organitzats per l’Estat, cas dels europeus o dels espanyols, com n’hi ha de ben satisfactòries si són del 30% en sufragis organitzats per la ciutadania, cas de les consultes per la independència celebrades ahir. Aquesta diferència, l’ens organitzador, és clau en qualsevol acció democràtica però, com no, ha estat totalment ignorada per la premsa espanyola, que avui s’amarra tota al mateix norai: la «baixa» participació. Personalment, no qualificaria d’èxit clamorós el resultat de participació (l’altre sí, és clar), però demostra poca lucidesa i poca visió de futur qui s’afanya a menystenir aquesta jornada històrica simplement perquè només ha votat 1 de cada 3 catalans cridats a decidir. Un exemple n’és l’editorial d’El País avui, que intenta elevar a discurs la darrera consigna de Zapatero: «ejercicio festivo», «propaganda», «jurídicamente inocua», «divertimento», «votación testimonial», etc. Per si fóra poc, insulta els ciutadans que lliurement han votat a favor, censurant, i cite literalment, que «muchos», diu, «hayan apoyado la autodeterminación sin sopesar seriamente las consecuencias que ésta acarrearía». Amb aquesta afirmació El País es declara, com l’ABC o Libertad Digital, espanyol abans que demòcrata. Si tan poqueta rellevància té el referèndum, si ha estat una festeta d’amics (200.000), si això no té cap futur, què fa El Pais dedicant a l’assumpte un dels seus saberuts i preats editorials? Ladran, Sancho… Vicent Partal ho té clar: «Aquells que mostren menyspreu pels resultats saben que ho fan com a part d’una activitat política. I tots sabem que si haguera votat el noranta per cent de la població cantarien un altra cançoneta però seguirien negant la importància d’una jornada històrica com la que es va viure ahir. No hi perdem massa temps, doncs. Nosaltres a la nostra». Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Declare Independence», de Björk