8 comentaris a “La veritat

  • 12/12/2009 at 11:39 am
    Permalink

    Bon dia Josep
    gràcies per compartir aquest vídeo. És bo poder conèixer tot el que no ens volen deixar saber. Cada cop més ens arriba la informació més manipulada en les televisions, els diaris…i fa por no saber qui hi ha al darrere. Però a mi el que em fa més por és no saber qui tenim al darrere, qui ens mou els fils als bloguers, qui ens deixa poder penjar tota aquesta informació que compartim a internet per ara… i qui ens pot tancar l’interruptor de cop i volta quan l’interessi, esborrant tota aquesta informació, deixant-nos a les fosques i sense altre medi de comunicació… m’emparanoio, ja ho sé, però tal com evoluciona el poder mediàtic… en fi… (jopeta, quin rotllo t’he fotut)

    un petó i un somriure

  • 12/12/2009 at 1:34 pm
    Permalink

    Res de rotllo, també jo m’ho pregunte tot això, però, de moment, potser és millor no fer massa cas d’aquesta por, sobretot per no donar idees ;-) Fa poc vam patir l’ensurt d’unes clàusules camuflades dins de la nova Llei Insostenible d’Economia, les quals pretenien permetre el tancament de webs sense tutela judicial, que obria un ventall de possibles tisorades a la llibertat d’expressió per part de l’administració. Si haguera passat durant l’aznarisme, ara mateix hi hauria una acampada de mobilitzats bloguistes a les portes peperes de Génova. Ara per ara, el Govern ha reculat i ZP in person va haver d’eixir a menjar-se-la tota; tot i això, l’administració ens ha deixat ben clar qui la pressiona i quines són les seues intencions. Per si de cas, cada dia faig còpies de seguretat des del meu servidor. Una abraçada.

  • 12/12/2009 at 2:51 pm
    Permalink

    Un aplaudiment tancat per a Mònica Oltra, mantenir la serenitat i el discurs al davant de certs personatges demostra una enteresa difícil de trobar moltes vegades.

  • 12/12/2009 at 8:16 pm
    Permalink

    El que no puc entendre és com l’oposició no s’ha posat abans tan forta. Com no els canta les veritats cada dia amb eixe to o amb un to encara més seriós i contundent. No em puc creure que el discurs de Mònica Oltra siga una excepció o una heroicitat. Un dels mals que arrosseguem els valencians és la nostra lamentable classe política (d’una banda i de l’altra).

  • 12/13/2009 at 12:43 pm
    Permalink

    Benvingut, Elies. Oltra fa el que pot, no el que vol, com altres polítics d’aquesta i d’altres cordes, i això pot semblar a voltes una heroïcitat que, en condicions democràtiques dignes, no ho seria. Pitjor fóra callar o recular en les querelles presentades. Ja sabem qui són els que sempre fan el que volen. Oltra sap que calen moltes braçades i altres gesticulacions per a fer-se escoltar i, tal com van les coses, pareix que no té cap altre remei que patir l’etiqueta de “pallassa” des d’altres bàndols si vol que el seu missatge arribe, ni que siga mínimament, als valencians. Hem arribat a un punt en el qual l’heroïcitat no és dir les evidències sinó aconseguir que aquestes evidències arriben a la majoria de valencians. I no solament això: a voltes les crítiques arriben ben fonamentades, perfectament filades com un tratge de Milano, però molts valencians pensen que, en fi, amb aquests comportaments del PP, no se la juguen, que Sanitat i Educació no són “tan importants” com diuen “estos rojos” i que, al capdavall, tots els polítics són iguals (i reconec que alguns ho són). A un veí meu li agrada dir: “pa que gobiennen los pijos pos mejó que gobiennen los ricos, que si no se enfandan, no nos dan trabajo y eso es peó”. Un tòtil. Un ERE autoritzat, com tants altres, per la Generalitat Valenciana l’ha fotut a l’atur. Tornarà a votar a Camps.

    D’altra banda, la d’Oltra, tot i ser una veritat com una casa (com tantes altres!), no supera, per més brams que li pose, l’estratègia de l’oposició feta els darrers anys. Caldrien més propostes en positiu, més imaginatives, eixir al carrer a contar les coses, no ho sé, però segur que hi ha alternatives a l’estar sempre plorant.

  • 12/14/2009 at 11:21 am
    Permalink

    M’aturo en l’exigència de propostes més imaginatives que dius al capdavall. Penso en la dificultat d’activar una imaginació atuïda o baldada, tants anys menystinguda. Tanmateix, tens raó, sovint només posant-se a caminar pot desaparèixer aquest cruiximent.

  • 12/14/2009 at 8:30 pm
    Permalink

    Per exemple, Girbén, una altra de les poc imaginatives i, al meu entendre, fins i tot contraproduents, és muntar coalicions. T’enllace aquesta instructiva i autodestructiva contalla.

  • 1/16/2010 at 2:42 pm
    Permalink

    no puc comprendre els PPeros, ni a Catalunya, ni a Valencia, ni on siguin…

Commentaris tancats.