Vida endins

Assetjat de paraules i somrisos
he pogut entreveure el clos secret
d’algunes aparences entre encisos
i al fons de l’ungla i l’esguard del càlcul fred.

Els meus pactes, per sort, no hi són moneda
que concerta la venda de l’esclau.
Designada, a la fi, tinc la vereda
que em duu a l’absència que sempre
         [em plau.

Allí centrat i sense orgull, madur
d’odiar els besllums de la fortuna,
guaite la dansa d’aquell fals somrís.

L’isolament fa l’ésser més segur.
Humilitzat en serenors de lluna,
no m’és advers sentir-me un home gris.

Joan Valls
(De «Les roses marginals»)

Un comentari a “Vida endins

  • 12/10/2009 at 4:14 pm
    Permalink

    Quin poema més bonic! Gràcies per compartir-lo amb nosaltres!

    Salutacions cordials!

Commentaris tancats.