El cadàver de Camps

El més sorprenent del sainet no ha estat la gravetat de l’acusació de segrest i assassinat (no és la més grossa que podria dir un amic de l’ànima de mafiosos), sinó la textura del vòmit, la facilitat evocativa, poc freqüent, amb què el Poc Honorable Màrtir ha decorat els escenaris del crim: la camioneta, de matinada, de bocaterrosa, i en la cuneta. No ha parlat, per exemple, de la possibilitat, més versemblant, de morir en una presó a mans d’uns altres presos, per linxament d’uns manifestants dissidents o bé, posats a ornamentar la defunció, assassinat a càrrec d’un franctirador a la plaça de la Verge el dia de l’Ofrena, que això sí que el faria ben màrtir i ben sant, si és el que pretenia. En canvi, s’ha referit a cunetes, eixos llocs on els antecessors ideològics de l’elegant maniquí van abocar milers de cadàvers. Despullats, això sí, sense trages. Només trobe una explicació a l’escopinada del mortal, a aquesta arravatada evocació de la seua mort en un escenari tan definit: ho portava al cap des de fa temps. Podem imaginar qui l’inspirà. Aquestes reaccions, sens dubte poc honorables, potser no li obriran les portes del manicomi, però tampoc li tancaran les de la presó.

Lluita

La lluita contra el silenci no és, només, una lluita contra el full en blanc. Una illa desconeguda, volcànica i en erupció, no deixa de ser una illa. Qui ha de construir els vaixells? Des d’on salparan?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«L’illa», de Gossos

Berliner Mauer

Quan va caure, el mestre de Filosofia ens va intentar persuadir, amb un gran entusiasme, de la trascendència de la caiguda. Tanta eufòria, els alumnes no acabàvem d’entendre-la i, encara menys, de sentir-la. A la tele tot eren celebracions. Al cinema, els ianquis eren els bons i els russos els roïns, i poca cosa més sabíem d’allò de la fi de la Guerra Freda, tret d’un calculat statu quo en l’administració global de les matances en guerres i conflictes dispersos, que no en van ser pocs. Poc després, ja universitari, la persuassió (i la decepció) es consolidà: la caiguda del Mur podria permetre la construcció d’una Europa unida. Podria? Aparegué Fukuyama i dictaminà la Fi de la Història. Sens dubte era, això sí, la fi del segle XX. Aquest és un flashback vertiginós, cert, però la veritat és que aquells suposats anhels de canvi i unió s’han desenfocat inevitablement i tinc la sensació que avui caminem a les palpentes dins de la boira més espessa. I és així com, de tant en tant, ens obrim el cap amb els vells i nous murs. Abans, una Europa dividida en Estats i en dos blocs. Avui, una Europa dividida en Estats. I Estats dividits en Nacions. Sembla que hem avançat molt poquet. Bona prova de les mentides i dels fràgils fonaments de la presumpta Unió ha estat la més absoluta ineficàcia a l’hora de reaccionar amb contundència davant d’un gran problema comú com és aquesta crisi nostra de cada dia, per no parlar del violat dret a l’autodeterminació d’algunes nacions d’Europa. Ho vaig comentar poc abans de les darreres eleccions europees. L’eufòria amb què s’han plantejat i s’han propagat els actes commemoratius de la caiguda del Mur de Berlin no és, doncs, cap novetat. Aleshores com ara, potser és això el que interessa als amos dels mitjans i del capital, però jo em torne a sentir igual que aquell alumne del 89 quan un mestre de Filosofia l’intentava convèncer de la trascendència d’una fita històrica. Avui ja s’ha consolidat com la foto més bonica de finals del segle XX als llibres d’Història de Secundària. També aleshores com ara, hi havia pobles sencers, ciutadans, famílies i amics separats per murs no sempre visibles. Seria un bon dia per parlar-ne, però desgraciadament les celebracions sovint agranen la pols davall de la catifa i poques vegades aprofiten per a parlar del present, sobretot si és tan lleig. Per demà ja no tenim res a celebrar. Caldrà que ens inventem alguna cosa.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Das ist Berlin», per Marlene Dietrich

Primera pedra del reformatori laboral

Ja tenim ací la Santa. Com era d’esperar, el xantatge que suposa el bloqueig dels convenis col·lectius per part de la patronal ha funcionat perfectament i els sindicats se’ls han baixat fins als genolls. Molt de bramar que els treballadors no pagarien l’avarícia dels amos, que de la reforma laboral ni parlar-ne, però Toxo i Méndez han cedit gairebé a la primera pressió dels patrons. Quina gràcia (poca) confirmar que són ara els sindicats, i no la patronal, els qui propaguen que una nova reforma laboral no ha de significar una rebaixa de les condicions legals d’acomiadament o les de contractació. Exactament el contrari del que manifestaven fa quatre dies. Podeu llegir les declaracions a l’últim paràgraf d’aquest enllaç. Càndidament, Càndido Méndez ha dit: «Una reforma no tiene por qué ser sinónimo de recorte». Propaganda calcada a la que ve proclamant desde fa mesos el patró de patrons i tota la seua colla d’experts.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Misery Is The River Of The World», de Tom Waits

Editorials sempre i només?

«Qui va a voler escriure llibres sense una posterior recompensa econòmica?» Joan Carles Girbés, director de publicacions de Bromera i autor del blog Tirant al cap, en una entrevista de l’edició comarcal de Levante-EMV diumenge passat, parlà del món editorial, llibres, blogs, literatura digital… Quan l’entrevistador li preguntà si la indústria de la literatura podria veure’s greument afectada per les vandàliques descàrregues, per l’anomenada «cultura de lo gratis» (també és cultura, això?), Girbés va respondre amb la qüestió que encapçala aquest post: «Qui va a voler escriure llibres sense una posterior recompensa econòmica?» I ell mateix s’hi replicà: «El procés creatiu sempre ha de compatibilitzar-se amb el comercial i l’editorial». Jo ho entenc, a mitges, però ho entenc: el director de Bromera gestiona una empresa i, naturalment, és així com hauria de respondre un empresari. O és com, fins ara, han hagut de respondre els empresaris. Ara bé, atès el salt quantitatiu i qualitatiu que ha experimentat l’edició i l’autoedició digital, potser caldria revisar mínimament l’adverbi, aquest «sempre» usat amb una certa alegria. Pense que, avui, la frase podria ser més cauta escrita d’aquesta altra manera: «El procés creatiu no sempre ha de compatibilitzar-se amb el comercial i l’editorial». Hi guanya equanimitat, pense. I fixeu-vos-hi que no use el «mai». Poc després, el director de Bromera qüestiona la qualitat de les obres literàries que no han passat pels canals tradicionals de producció editorial, i ho exemplifica de la manera següent: «En el món de la premsa, per exemple, existeix allò de què el treball del periodista el pot fer qualsevol, igual que qualsevol pot escriure un llibre. Però, seran bons eixos productes? Això és una cosa que només un bon professional pot fer». Hi estic d’acord que no tothom pot ser periodista, editor o escriptor, però de nou discrepe amb l’ús categòric de l’adverbi. Només? Només un professional? Entenc que la mateixa dinàmica de l’entrevista, la immediatesa del pregunta-resposta, sovint mena l’entrevistat a certes categoritzacions, però, és clar, no per això són menys reveladores dels interessos reals de qui porta un negoci i, en fi, ha d’atendre diàriament un fum de focs. Els professionals han sigut, fins al moment, el col·lectiu més visible entre els creadors i/o creatius literaris, però cal recordar que ni és l’únic ni tampoc el garant en exclusiva de la qualitat i la salut d’una literatura: els professionals són, sobretot, els que estan pagats. I molt hauríem de parlar de la seua qualitat. Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. I, evidentment, aquest debat no té res a veure amb les pirateries.


Lletra

Díaz Ferrán: patró, model, paradigma

El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.

Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».

I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan

Prompte i tard

«De hecho ha llegado el momento. Y después vendrá el momento de ponerse violentos y salir a la calle a liarla parda. Aunque todavía es pronto. La gente que reparte no suele hablar y sus periodos de incubación son más largos. Todavía estamos en la fase del parado con ahorrillos. Pero llegará. Cuando se consolide eso que llaman “masa crítica”, que es a la Sociología lo que el hervor a las verduras».

Txema RodríguezTot l’article ací

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Capitalist, de The Voids