Berliner Mauer

Quan va caure, el mestre de Filosofia ens va intentar persuadir, amb un gran entusiasme, de la trascendència de la caiguda. Tanta eufòria, els alumnes no acabàvem d’entendre-la i, encara menys, de sentir-la. A la tele tot eren celebracions. Al cinema, els ianquis eren els bons i els russos els roïns, i poca cosa més sabíem d’allò de la fi de la Guerra Freda, tret d’un calculat statu quo en l’administració global de les matances en guerres i conflictes dispersos, que no en van ser pocs. Poc després, ja universitari, la persuassió (i la decepció) es consolidà: la caiguda del Mur podria permetre la construcció d’una Europa unida. Podria? Aparegué Fukuyama i dictaminà la Fi de la Història. Sens dubte era, això sí, la fi del segle XX. Aquest és un flashback vertiginós, cert, però la veritat és que aquells suposats anhels de canvi i unió s’han desenfocat inevitablement i tinc la sensació que avui caminem a les palpentes dins de la boira més espessa. I és així com, de tant en tant, ens obrim el cap amb els vells i nous murs. Abans, una Europa dividida en Estats i en dos blocs. Avui, una Europa dividida en Estats. I Estats dividits en Nacions. Sembla que hem avançat molt poquet. Bona prova de les mentides i dels fràgils fonaments de la presumpta Unió ha estat la més absoluta ineficàcia a l’hora de reaccionar amb contundència davant d’un gran problema comú com és aquesta crisi nostra de cada dia, per no parlar del violat dret a l’autodeterminació d’algunes nacions d’Europa. Ho vaig comentar poc abans de les darreres eleccions europees. L’eufòria amb què s’han plantejat i s’han propagat els actes commemoratius de la caiguda del Mur de Berlin no és, doncs, cap novetat. Aleshores com ara, potser és això el que interessa als amos dels mitjans i del capital, però jo em torne a sentir igual que aquell alumne del 89 quan un mestre de Filosofia l’intentava convèncer de la trascendència d’una fita històrica. Avui ja s’ha consolidat com la foto més bonica de finals del segle XX als llibres d’Història de Secundària. També aleshores com ara, hi havia pobles sencers, ciutadans, famílies i amics separats per murs no sempre visibles. Seria un bon dia per parlar-ne, però desgraciadament les celebracions sovint agranen la pols davall de la catifa i poques vegades aprofiten per a parlar del present, sobretot si és tan lleig. Per demà ja no tenim res a celebrar. Caldrà que ens inventem alguna cosa.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Das ist Berlin», per Marlene Dietrich

Un comentari a “Berliner Mauer

  • 11/9/2009 at 12:37 pm
    Permalink

    Un post excel·lent. La banalització dels símbols i els actes només és la posta en escena necessària per no canviar res. Ens conformem amb ben poc tots plegats. Gràcies :)

Commentaris tancats.