Editorials sempre i només?

«Qui va a voler escriure llibres sense una posterior recompensa econòmica?» Joan Carles Girbés, director de publicacions de Bromera i autor del blog Tirant al cap, en una entrevista de l’edició comarcal de Levante-EMV diumenge passat, parlà del món editorial, llibres, blogs, literatura digital… Quan l’entrevistador li preguntà si la indústria de la literatura podria veure’s greument afectada per les vandàliques descàrregues, per l’anomenada «cultura de lo gratis» (també és cultura, això?), Girbés va respondre amb la qüestió que encapçala aquest post: «Qui va a voler escriure llibres sense una posterior recompensa econòmica?» I ell mateix s’hi replicà: «El procés creatiu sempre ha de compatibilitzar-se amb el comercial i l’editorial». Jo ho entenc, a mitges, però ho entenc: el director de Bromera gestiona una empresa i, naturalment, és així com hauria de respondre un empresari. O és com, fins ara, han hagut de respondre els empresaris. Ara bé, atès el salt quantitatiu i qualitatiu que ha experimentat l’edició i l’autoedició digital, potser caldria revisar mínimament l’adverbi, aquest «sempre» usat amb una certa alegria. Pense que, avui, la frase podria ser més cauta escrita d’aquesta altra manera: «El procés creatiu no sempre ha de compatibilitzar-se amb el comercial i l’editorial». Hi guanya equanimitat, pense. I fixeu-vos-hi que no use el «mai». Poc després, el director de Bromera qüestiona la qualitat de les obres literàries que no han passat pels canals tradicionals de producció editorial, i ho exemplifica de la manera següent: «En el món de la premsa, per exemple, existeix allò de què el treball del periodista el pot fer qualsevol, igual que qualsevol pot escriure un llibre. Però, seran bons eixos productes? Això és una cosa que només un bon professional pot fer». Hi estic d’acord que no tothom pot ser periodista, editor o escriptor, però de nou discrepe amb l’ús categòric de l’adverbi. Només? Només un professional? Entenc que la mateixa dinàmica de l’entrevista, la immediatesa del pregunta-resposta, sovint mena l’entrevistat a certes categoritzacions, però, és clar, no per això són menys reveladores dels interessos reals de qui porta un negoci i, en fi, ha d’atendre diàriament un fum de focs. Els professionals han sigut, fins al moment, el col·lectiu més visible entre els creadors i/o creatius literaris, però cal recordar que ni és l’únic ni tampoc el garant en exclusiva de la qualitat i la salut d’una literatura: els professionals són, sobretot, els que estan pagats. I molt hauríem de parlar de la seua qualitat. Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. I, evidentment, aquest debat no té res a veure amb les pirateries.


Lletra

20 comentaris a “Editorials sempre i només?

  • 11/5/2009 at 3:39 pm
    Permalink

    Entenc que aquest senyor defensi el seu territori, però no hi veig cap correlació entre l’acte de crear i el viure’n. No sé pas perquè, em fa tota la sensació que cap gran creador no pensava en els beneficis econòmics, potser en aconseguir algun caler per a anar tirant sense haver de “treballar de debò” i poder-se dedicar a escriure. Amb franquesa, declaracions com aquestes em refermen en l’opinió que en tinc de tot plegat, que una cosa és ser escriptor i l’altra publicador i els segons, l’únic que volen, és ser funcionaris de la literatura.

  • 11/5/2009 at 7:21 pm
    Permalink

    Josep, més lucidesa és gairebé impossible. Crec, sincerament, que la major part d’editors encara no se n’han donat compte del tot que estem immersos en una autèntica Revolució. I esta Revolució no només és tecnològica i canvia la manera de produir els llibres, sinó de llegir-los i d’entendre’ls: el teu “només” implica moltes coses, i este “només” pot acabar sent una part important del futur

  • 11/5/2009 at 8:27 pm
    Permalink

    Anem a pensar bé de J.C.G. Partirem d’això.Però aquest noi ens ho posa ben difícil per les pròpies declaracions.
    A la primera qüestió està clar que els xics i xiques que publiquen en Bromera no ho fan per amor a l’art o la literatura; aquesta editorial es troba al voltant de tota una sèrie de “PREMIS importantíssims de la cultura catalana” (no podia ser d’una altra forma; què us penseu vosaltres?). Però la Literatura no es tanca en una, dues o tres empreses editorials… I aquest Grup Editorial, a banda de la qualitat de tot allò que dóna a llum, també té alguna cosa a dir SOBRE QUI PUBLICARÀ O NO en la seua nòmina, faltaria més. Açò és el que anomenaves sota l’epigraf “esperit empresarial”.

    Clidice no té cap tel als ulls, perquè des fa temps que sosté aquesta tesis dels escriptors – no tots han de passar per nòmina d’editorials, algunes ho posen difícil als autors en la tria que en fan- i els funcionaris de la literatura; ja saps que hi ha gent que viu d’això: A llibre per any que cal menjar! (Bon adagi; meu, és clar).

    Respecte al fet de qüestionar els llibres que no han passat pels canals editorials- ja que parla en veu alta- li hauríem de dir -en veu alta- a J.C.G. que continue Tirant al Cap, que no s’esqualle, que no el perda la llengua quan parla sobre les virtuts (això deixem-ho als filòsofs quotidians, segons I. Kant).

    Per cert, m’he assabentat pel Levante MERCANTIL que té un blog.

    Però per quin paradís bloguer em trobe? Aquesta descoberta li l’hauré de fer arribar a Aquil·les Sisternes, a Su Excel·lència Magnífica i Pura Calinqueta i a Alietes el del Corralet, acèrrims defensors meus des de “elpenjoll.blogspot.com. Amb tota aquesta colla ja sabrem què fer.

    I ja no dic res més: Tinc la mateixa SENSACIÓ FINAL que tu. T’ho diu una animeta badoca que no té enemics com vaig deixar constància al meu blog.

    Apa, que Déu i la Poesia repartisquen Salut i Harmonia per a tothom!

  • 11/5/2009 at 8:50 pm
    Permalink

    Breu i concís. No puc estar més en desacord amb el Sr. Girbés i més d’acord amb tu.

  • 11/6/2009 at 5:05 pm
    Permalink

    Tens tota la raó! A més, amb les edicions digitals evitem la tala indiscriminada dels arbres, la contaminació que genera la indústria del paper i l’ús excessiu de la impremta. I no sols això, també podem aconseguir subvertir i capgirar els preceptes intocables de la indústria editorial al País Valencià. Sí, senyor, tens tota la raó!

    Ara bé, compte – i açò va per a tots els blocaires -, no siga cosa que us oferisquen publicar en una editorial tradicional, perquè acceptareu de seguida i us haureu d’engolir totes les paraules que – ai, las! – fins i tot podeu haver escrit als pròlegs de les vostres edicions digitals. Oi que sí, amics? Vanitas vanitatis. Vinga, va, no aneu tant de pulcres!
    Per cert, he COMPRAT el teu poemari, Els estius, en l’edició de paper, i he de dir-te que m’ha agradat molt. Enhorabona i benvingut de bell nou al CIRCUIT EDITORIAL TRADICIONAL!

  • 11/6/2009 at 8:11 pm
    Permalink

    Xa, Voro, és una llàstima. Podries haver-te estalviat els diners. Hi ha tres opcions: 1) Descarregar-te el poemari sencer (GRATUÏT); 2) Demanar-me’l a mi en paper (GRATUÏT), tot des d’ací mateix, com han fet altres lectors. 3) Comprar-lo. I has triat l’opció més cara! I la més lenta. És més, després de les teues paraules, és evident que no ho has fet per l’autor sinó pel producte, és a dir, com toca. Però, fixa’t, amb la teua compra i la d’altres lectors no amortitzaré ni el paper de les solapes del llibre. És més: ni ganes. Tots els que me l’han demanat l’han rebut a casa GRATUÏTAMENT, més de 200 persones. D’altra banda, una pregunta: per què els blocaires ja no estem legitimats, segons tu, per publicar en una editorial i en paper? No les tombes tan prompte: quin futur tindrien les editorials, aleshores, quan gairebé tots els escriptors tinguen blog? El treball editorial és imprescindible, avui i en el futur. Actualment, el debat és com són ara i com volen ser. I una altra pregunta: et molesta la gent que intenta anar neta per la vida? Espere que no. I, en fi, ho repetiré per si algú ens vol fer creure que no ha arribat al final del post: «No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura». Si fores un editor, negaria aquesta sensació i diria que és un fet, però confie en els esforços que estan fent alguns editors per adaptar-se als nous canals digitals. Comprove, al capdavall, que hi ha tres classes de persones: les que no ho entenen, les que no ho volen entendre i les que ho volen distorsionar, i embolica que fa fort. Oi que sí, Voro? I compte, que els blocaires no sempre són pietosos. Benvingut al “circuit” digital.

  • 11/6/2009 at 11:30 pm
    Permalink

    De moment ja em conforme amb veure que has escrit una bona paragrafada, lúcida i punyent. No estem obligats a acceptar dogmes. Cadascú pot dir la seva, encara que un s’arrisque a llegir frases del tipus: “I compte, que els blocaires no sempre són pietosos”. És el preu de dir el que un pensa, tot i que jo, de net, en tinc poc. No em crec cap sant, ni tan sols una bona persona, tot i que, a vegades, ho intente. Supose que els comentaris que un blocaire espera dels seus lectors (perquè jo sóc lector teu, ho vulgues o no) són comentaris condescendents i laudatoris. Però al “circuit digital” el lector té veu de debò (res a veure amb allò que postulava Roland Barthes). De totes maneres, si et molesta que discrepe, només has de dir-m’ho i ja no escric res més.
    Ah, i pel que fa a la compra del teu llibre, m’agrada comprar llibres i després llegir-los. Què anem a fer-li? Un vici com un altre. Comptat i debatut, amb els diners de cadascú, ja se sap. A més, com ja deia Poe als Marginàlia, m’agrada comprar llibres ben editats i amb màrgens per a PODER apuntar el que em vinga en gana sense haver de retre-li comptes a ningú.
    Au, me’n vaig a sopar. Bona nit, Josep.

  • 11/7/2009 at 7:28 am
    Permalink

    El més divertit de la interrogació retòrica inicial és que, si haguéssem d’escriure per una compensació econòmica, la literatura en català la farien quatre gats.
    Felicitats, per cert, per l’equilibri amb què ho ha tractat.

  • 11/7/2009 at 8:44 am
    Permalink

    Apreciat Voro: agafat’ho amb una mica més de calma, que la vida és tan llarga que nosaltres, pobres ciclops bells, no ens l’acabarem.
    A mi, no em va gens mal prendre una actitud positiva de cara a la vida: la qualitat de la mateixa esdevé quasi infinita, i una pau -quasi de l’estil del Giotto- t’inunda les carns.
    L’amic Josep mai de la vida et diria que no escrigues o opines al seu blog; t’ho assegure artista! Res més lluny de la seua pell.
    Pel que dius de la compra dels llibres és fabulós que pugues fer amb els teus diners nous rams de roses; generalment, jo no els compre… acudisc a les biblioteques públiques on algunes editorials tenen contractes amb Conselleria- i em sembla molt bé- car d’aquesta manera la cultura arriba enlloc. I, de tant en tant, faig una donació a les mateixes (biblioteques). T’ho diu un que, almenys és bo de cognom, i abat… No he volgut acostar-me a l’escola d’aquell que enverinava les vores a El Nom de la Rosa.
    I també et direm, que hem escrit pròlegs en llibres de fusta i digitals. Que de tan mortals com som, hem vist publicades algunes de les nostres obres i no fem oix del paper, però tampoc perdem el cul, ni estem pegats cada dia al telèfon esperant l’editora/or.
    Personalment, tan sols em falta practicar això que j.t diu al seu blog tens un racó dalt del món “Bookcrossing” -òstina què paraulota, diria el meu iaio!-.
    I dit tot açò, a somiar…
    Bon cap de setmana a tots

  • 11/7/2009 at 11:14 am
    Permalink

    Duc un grapat d’anys en aquest negoci del llibre i no conec a cap escriptor valencià (exceptuant a Ferran Torrent) que visca dels drets d’autor. No considere a cap creador un funcionari del llibre. Si tots els drets d’autor que la meua obra ha generat i que he cobrat (qüestió aquesta important) els sumara no arribarien als 3000 euros. Escriure m’ha costat molts diners de la meua butxaca i fer d’editor un capital que he perdut i que mai no recuperaré, a banda d’un munt d’il·lusió. Aneu en compte amb els dogmes que de vegades són productes de les frustracions i acaben generant més frustracions.
    Oblideu que també hi ha canals alternatius en el món del paper que no passen pel món editorial.
    Vull trencar una llança a favor de Bromera. La tasca que ha fet aquesta editorial les dues darreres dècades ha estat immensa. Per favor una mica de memòria històrica, on eren l’any 1980 i on som ara.
    Ara com vosaltres estic en contra de mandarins (aquells que diuen tu sí i tu no amb un poder immens i a més estan sobrevalorats, també estic en contra que per a publicar hages de concursar, i també estic fart de les capelletes, de les societats de bombos mutus, etc.
    És possible que calga una regeneració però per a seguir avançant en tots els fronts.
    L’important no és la superficie sobre la que s’escriga l’importat és la paraula com a matèria primera i la creació que es faça amb ella.

  • 11/7/2009 at 2:55 pm
    Permalink

    Totalment d’acord en què l’important no és la superfície. Ara bé, imagina’t que jo escric un llibre digital i un dels arguments -n’hi ha més, ja ho sé – que faig servir és que així evite la tala d’arbres, però, al poc de temps, el publique en paper. No és molt coherent argumentar el motiu de la tala d’arbres. No estic en contra del llibre digital, com vaig a estar-ho si us llegesc diàriament? Torne a repetir que Els estius és un bon poemari, les coses pel seu nom. Però sí que estic en contra dels arguments falaços.
    També estic d’acord en què hui en dia sembla molt fàcil criticar a Bromera, però si mirem arrere i observem la seua trajectòria, crec és amb diferència una de les millors coses que ens ha passat al País Valencià.

  • 11/7/2009 at 5:04 pm
    Permalink

    Va xiquets que és dissabte i l’hora del café; negar la importància d’aquesta empresa editorial -Bromera- per al nostre País és d’estúpids. Hi ha gent de molta vàlua intel·lectual que ha escrit i publicat molt bones obres i on tots hem aprés i gaudit.

    Sembla que fa una temporada es va promoure -no sé per qui, ni per quins interessos ocults- una campanya contra aquesta editorial; ràpidament els interessats començaren a donar raons de tot el que feien i a explicar-se davant d’aquest promotors del desprestigi. Si algú comentava o ironitzava en algun assumpte relacionat amb Bromera, era un coco o dimoni conxorxat; tampoc és això, no creieu? En aquest país podem dir i pensar en veu alta i, per això mateix, el riu no se n’ha anat de mare, ostres!

    El que hem de fer és llegir, parlar, escriure en qualsevol mitjà electro-fausto-mecànic i viure en pau. D’alguna forma el meu viure es complementa amb els vostres, amb els del altres diferents a mi, dels qui sempre puc aprendre. Encara ací, podem dir que mengem tots els dies, no creus Manel, encara que la manera com estan ficant-se les coses podríem deixar molts interrogants (ho dic per la manca d’un treball digne que ens humanitze).

    Gràcies a tots pels vostres comentaris: al capdavall veurem la llum, de segur!

  • 11/7/2009 at 5:58 pm
    Permalink

    Voro, ja veus que pots discrepar tot el que vulgues i més. Evidentment, si he sigut jo qui ha començat a discrepar sobre aquest tema, molt poc ajudaria als meus propis arguments si hi negara la veu a les dissidències, no creus? Així que, vinga, més discrepàncies! Ara bé, pense que no anem bé si, per parlar d’aquest assumpte, hem d’arrossegar el debat al qüestionament ací de l’existència de llibertat d’expressió o bé a la distorsió i a la personalització deixant caure acusacions de dogmatisme sobre els blocaires. O és que era aquesta la finalitat? Pensaré que no. Sobre la tala d’arbres, tens raó: com tu, tampoc jo sóc un sant. Déu vos guard! Certament, no he predicat, no del tot, amb l’exemple. D’angelets només n’hi ha al cel (dels creients). Potser és això el que volies escoltar. Cap problema. En aquest sentit, la meua pràctica ha estat incoherent, però, compte, la teoria, l’argument, no és cap fal·làcia: a menys llibres impresos, menys tala d’arbres. Seré més coherent, si vols, en el pròxim llibre. De fet, he volgut ser incoherent per tal que Els estius puguen arribar a una part del públic que continua preferint llegir pàgines de paper. És el teu cas. Si jo t’entenc: mira-te’l aquest paio, fa propaganda d’un llibre digital i gratuït, i tot seguit el publica un segell editorial, en paper i el posen a la venda. Quin desengany!. La meua intenció, però, era demostrar que una altra edició és possible (no un altre món) i els resultats obtinguts crec que han sigut interessants. De fet, ací n’estem parlant i això ja compta. Per un altre costat, la trajectòria de Bromera és formidable en molts aspectes. No he qüestionat res d’això.

    Arròs a banda, estic d’acord amb Abad i Alonso en gairebé tot el que diuen. Només unes matisacions, Manel. I em repetiré. L’escrit (que escrit està) no és cap al·legat contra un editor, contra una editorial o contra les editorials. I no recorde haver plantejat en cap moment el tema de l’edició analògica i la digital de manera excloent. I si és així, me’n retracte. Torne: l’escrit es limita a deixar constància d’unes alternatives a l’edició tradicional de les quals els editors, molt probablement, no en volen fer propaganda. Lògic. El post critica respectuosament que una cosa és no fer propaganda i una altra, conscient o inconscient, caure en el negacionisme, com és sostenir que la creació sempre ha d’anar de la mà del negoci o que només els professionals tenen capacitats per editar llibres. Per això discrepe de l’ús categòric dels adverbis. Aleshores, considerar aquest argument un dogma, un desprestigi per a una editorial o que podria generar frustracions, en fi… En qualsevol cas, davant de les possibilitats que s’obren, no creus que caldria córrer els risc de la frustració? Salut!

    Com Toni, recomane el debat paral·lel que s’ha generat a l’Entrellum. El trobe més obert i analític. Serà perquè no hi han involucrat cap editorial ni personalitzen? Potser.

    I una cosa més, important: tenia servidor raó al post quan afirmava que la immediatesa del pregunta-resposta, la dinàmica de l’entrevista a voltes ens porta a certes categoritzacions. Evidentment, aquesta és la raó. M’empasse, doncs, algunes sospites (algunes) i celebre la pedagogia, per partida doble, del director de Bromera.

    Comentaris efectuats al Facebook:

  • 11/7/2009 at 7:31 pm
    Permalink

    Hola! Gràcies per aquest apunt. La veritat és que la literatura 2.0 fa suscitar debats entre diferents sectors els bloguistes, d’una banda, i els editors d’una altra. Encara és aviat, per saber si aquest serà un debat que caurà en l’oblit o si els blocs tindran el seu lloc en el món de la literatura. Gràcies Josep!

  • 11/9/2009 at 6:15 pm
    Permalink

    Hola, Josep. D’una manera tan indirecta com involuntària m’he vist implicat en aquest debat, en un sentit: part dels arguments que s’heu creuat (amb Voro, particularment) tenen a veure amb una xarrada sobre blogs i literatura en què vaig participar fa dues setmanes a la Universitat de València.

    En un intent no tant d’implicar-me en la “gran qüestió” (que em supera de llarg) sinó de reflexionar sobre un cas concret (millor dit: “el” cas de publicació digital que suposa “Els estius”) he penjat al meu propi espai una nota que intenta reproduir, el millor que he sabut, la versió “original” de les meues impressions sobre el periple “editorial” (més enllà d’allò purament poètic) del teu darrer llibre. Ja ho ha fet, parcialment, Voro, amb un altre estil (més irònic, menys “rotllero”) que no és el meu – per això m’he vist mig obligat a explicar el millor que he sabut opinions de què probablement siga partícip o instigador.

    http://emilimorant.blogspot.com/2009/11/reflexions-mig-obligades-sobre-un-cas.html

    No et sentes obligat (ni tu ni ningú) a continuar ni alimentar aquestes polèmiques, i fes versos – o el que et vinga de gust. Salutacions, Emili

  • 11/11/2009 at 12:22 am
    Permalink

    Escriure és un acte creatiu i editar un acte industrial. Força sovint són actes que van junts, però més cops no tenen res a veure.

    La revolució digital en el món del llibre canviarà molts principis, paràmetres i fets que ara donem com a inamovibles.

    Tanmateix la figura de l’editor o intermediari entre el creador i els lectors continuaran sent necessària en molts casos. Potser no en tots, però si en molts. I els editors s’hauran de posar les piles i modificar actituds i comportaments.

    Però l’acte de creació literària està deslligat de tot això. És un acte intim, de llibertat.

    Canviarà la revolució digital l’acte d’escriure i llegir? Circumstàncialment força però substancialment crec que no massa.

    Canviarà la revolució digital la funció de l’editor? Circumstàncialment molt i substancialment força.

    La revolució digital, entre altres aspectes, comporta un procés de desintermediació, i aquí és on l’editor es veurà afectat.

    Però insisteixo, això és un tema de la indústria, no de l’artista que crea.

    Llarg debat…

  • 11/11/2009 at 9:14 am
    Permalink

    Qui organitza la majoria de recitals en aquest país nostre? Els editors? No, els poetes. En aquest cas, qui és, doncs, “l’intermediari” que permet als poetes apropar-se oralment al públic? Els editors? No, el poetes (i, és clar, també algunes entitats culturals i cíviques). Compte, doncs. Tens tota la raó, Enric, quan afirmes que la primera preocupació d’un creador ha de ser l’obra. I la d’un poeta, escriure els millors versos. Ja ho comentava amb l’Emili. Sense això no anem enlloc. Però això no l’ha de fer desentendre’s de tota la resta i, menys encara, de com arriba la seua obra al públic. Vull comentar concretament una frase teua de la qual, al meu parer, se’n poden traure conclusions errònies: “L’acte de creació literària està deslligat de tot això. És un acte íntim, de llibertat”. Efectivament, avui, els escriptors continuen deslligats de tot això. I evidentment, d’això, hi ha algú que en trau profit. Divisió del treball, nínxols de mercat. Parlant clar, quina mena de llibertat és aquesta dels actes de l’escriptor si no pot fer arribar en condicions els seus escrits als lectors? La llibertat de l’escriptor que espera tancat a casa a veure si sona la campana? Llibertat és comunicació, i calen, com a mínim, dos participants: un emissor i un receptor. L’escriptor no hauria de mantenir-se al marge de com en el futur ha de continuar aquesta relació. Salutacions, Enric.

Commentaris tancats.