El president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, és un patró modern i exemplar: no paga. Patró, pauta i model a seguir. No paga les nòmines als seus 700 empleats des de juny. Modern i exemplar, vull dir, per als empresaris que representa. Molts d’ells han fet exactament el mateix que Díaz Ferrán durant els dos últims anys: acumular, acumular i amagar la caixa. Els treballadors d’Air Comet, que es manifestaren la setmana passada, porten cinc mesos sense cobrar. Més pinzellades: Díaz Ferran és un morós habitual de la Seguretat Social, a la qual deu 16 milions d’euros en quotes des de l’any 2007. Mentrestant, i en això també és exemplar, el patró de patrons s’està fent un xalet a l’exclusiva zona mallorquina de Bendinat per un valor de 4,2 milions d’euros. La constructora encarregada de les obres, la mallorquina Jojaina, ha dut Díaz Ferrán als tribunals perquè porta també dos anys sense cobrar 750.000 euros en pagarés i factures. I encara no he acabat: Díaz Ferrán també deu 100 milions d’euros a Hisenda. El patró de patrons està acusat d’estafa processal, desviament de fons públics i delicte fiscal en el cas Aerolíneas Argentinas (ARSA), en el Jutjat 35 de Madrid. Doncs bé, aquest capitost facinerós, aquest saquejador, és el mateix que, un dia sí i a l’altre també, exigeix responsabilitat als treballadors, els commina a congelar-se els sous via conveni (és a dir, a baixar-se’l), i a l’abaratiment de l’acomiadament via reforma laboral; aquest morós milionari de la Seguretat Social i d’Hisenda, és a dir, un lladre dels nostres diners, és qui reclama, sense la més mínima vergonya, una rebaixa de les cotitzacions dels empresaris… Però si ell no les paga! Exemplar. Els empresaris afiliats a la CEOE no han demanat en cap moment la dimissió de Díaz Ferrán, ans al contrari, lloen la seua gestió exemplar. És clar, perquè tots són iguals. Tots. Carpe diem.
Per acabar, una de Groucho Campa: «La tasa de desaceleración de la economía está desacelerándose».
I recomane la lectura d’aquest article de Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra.
Escoltar
«Patrón de patrones», per Los Originales de San Juan
Ostres Josep, sembla que, darrerament, no isc molt de casa… Perquè existir, existeixen grapats d’individus amb aquesta parafernàlia de Margaret Astor, no?
Crec que estic massa enfeinat en la construcció del meu propi univers; almenys, el meu, està afaiçonat amb colors i il·lusió. I gaudisc i, posem per cas, que puga fer gaudir a d’altres també… No em cal molt més per ser feliç si tinc això, pa, oli, sal i una finestra oberta on puc intercanviar veritablement allò que m’és important, que em provoca i em vivifica.
Són mals temps per a totes aquestes líriques entre les enveges, les manies i tanta buida figuració.
Al capdavall, tan sols ens resta un somriure pur de cristalls de llum i la poesia.
Una abraçada.
Malauradament, aquest univers que relate no és paral·lel i a molts ens afecta no de refiló només. Pa, oli, sal i una finestra oberta… Ho has dit quasi tot! Hi afegiria una bona saó i alguna taronja del teu hort, de postres. :-)