Adéu al Feisbuc

Oblidar-se de penjar, al bany de casa, l’específica tovalla eixugadora dels cabells de la teua dona és imperdonable i infinitament més trascendent que romandre al Feisbuc. Per això m’hi he esborrat. No és la raó primera ni, parlant-ne en modern, la més proactiva, és clar, però no m’abelleix gens explicar-ne les altres, tret d’una que, per si sola, t’insulta més que un anunci d’Actimel. Es tracta d’un missatge que m’acaça nit i dia: «Paco Melic s’ha fet admirador/a de Paco Melic al Facebook i t’ha suggerit que tu també te’n facis». Un artista! Conec poc el Paco i ja massa el seu melic. Vaig cometre, però, l’error de llistar-lo com a “amic” al llibre de les cares. El cas és que no he llegit res de l’obra del Paco Melic. Ni ganes. Per tant, no puc admirar-lo. Per això l’he “ignorat” feisbuquianament no sé quantes voltes. Però Paquito Melic, mestre en redundàncies, continua insistint-hi: vol que jo l’admire. «Continua insistint» és una de les expressions més lamentables que conec, típica del nostre Neogòtic. Que em face admirador! No problema. Entesos. Adéu al Facebook.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El Llibre de les Cares», per Del Revés

«The Old Fools», de Philip Larkin

Versió MP3 | Dit per Larkin

What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It’s more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can’t remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there’s really been no change,
And they’ve always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don’t (and they can’t), it’s strange;
Why aren’t they screaming?

At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It’s only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can’t pretend
There’ll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they’re for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines –
How can they ignore it?

Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can’t quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun’s
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they give

An air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction’s alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end? Not at night?
Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.

Philip Larkin | Ací una altra versió audiovisual poema

Llegir-ne més

Segrestats per 170 euros/mes

Natalia, una enviada especial del diari El País, relata avui el desassossec dels familiars de dos mariners no espanyols de la tripulació de l’Alakrana. És el primer intent de “crònica d’interès humà”, en quaranta dies de segrest, sobre el patiment dels familiars dels 20 mariners estrangers a bord del tonyinaire. El periòdic titula que Wilson i Guito, oriünds de les Seychelles, no haurien pogut ser alliberats cas de no haver estat segrestats amb espanyols. Quina sort! Abusiu i ofensiu paternalisme, per més que el titular l’hagen pescat a tresmall de la tremolosa veu d’una mare. Senyora, és millor prevenir que curar: si el seu fill no s’embarcara amb espanyols, no l’haurien segrestat. Amb espanyols, per cert, que li paguen un salari brut de 170 euros al mes! Un poc més de 2.000 euros l’any. Un mariner ras espanyol de l’Alakrana, en canvi, cobra 20.000 euros l’any. I aquest és el meu titular: Segrestats per 170 euros bruts al mes. Al diari espanyol heu de davallar quatre paràgrafs per llegir-ho. Quina nòmina és aquesta? Si és un vaixell espanyol, si Wilson i Guito són contractats per una empresa espanyola, a quina mena de salari mínim interprofessional s’acull l’amo de la mercantil? Segur que això és tan “legal” com les aigües on pescaven. Però torne: qui són els pirates?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Filosofia

Gairebé tots els dies són Dies Mundials d’Alguna Cosa, i avui li ha tocat a la Filosofia. Als mitjans de comunicació se n’està parlant ben poc, com era d’esperar. En canvi, els blogs en van plens. Tot i això, misteriosament, he pogut trobar dos articles interessants en dos diaris valencians sobre l’estat de la malalta. En «La filosofia es queixa», publicat al diari digital Pàgina26, el mestre de Secundària Enric Senabre ja avisa de bon principi que és preocupant que calga un Dia Mundial per a parlar-ne, «perquè, per desgràcia, només se celebren dies d’espècies en extinció, de col·lectius discriminats o de característiques folklòriques d’una societat en descomposició». L’altre article és de Javier Herrera, «En defensa de la Filosofia», publicat a Levante-EMV. Tant l’un com l’altre lamenten, sobretot, que al País Valencià s’hagen retallat les tres hores lectives de Filosofia, tisorada i tresquiló a l’assignatura encarregada d’ensenyar a raonar, a pensar, i de despertar la consciència crítica dels joves. Herrera conclou: «La decisió aparentment tècnica d’amputar la Filosofia no és casual i és coherent amb els posicionaments doctrinaris que els uns i els altres sostenen. Òbviament —i a pesar de les seues paraules— no han defensat els interessos educatius i formatius de les noves generacions, només els seus propis interessos i mediocritat política». Senabre destaca: «Per això pensem que la situació de la filosofia al País Valencià és preocupant, i que el seu arraconament en 1r de Batxiller, amb dues hores lectives setmanals, impedeix de totes totes fomentar el pensament crític, la lectura raonada i l’argumentació complexa sobre idees pròpies i personals».

Sens dubte, el retall i l’arraconament de la matèria acadèmica conformen la “filosofia empresarial” dels administradors públics, la única que coneixen. I enllace amb un bon sermó que sobre això va escriure Joan Fuster: «El vocable filosofia ha esdevingut últimament, per induccions anglosaxones, sinònim de simple i trist d'”intenció”. Sí; “la filosofia de l’empresa…” No importa quina: d’una multinacional o d’una botiga de robes. La deterioració de la paraula “filosofia” ha arribat a uns extrems de gràcil amenitat. A les Facultats universitàries espanyoles, l’estudi de la Filosofia s’ha convertit, segons l’argot dels alumnes i no sé si l’oficial, en “Filosofia Pura”. Ho hem d’acceptar, això, amb indulgència. Hi ha tantes “filosofies impures” circulant pel món! O siga: tantes “filosofies” que no són filosofia, o Filosofia! I hi afegiré una altra suspicàcia més amarga: ¿és que subsisteix, de veres, un lloc per a la filosofia —pura— en la nostra societat? ¿On són els nostres filòsofs?» (De Sagitari)

La pesca pirata

claroclaro

Els pescadors compatriotes de Chacón han sigut alliberats. Finalitzat el melodrama de l’Alakrana, la potent espiral de silenci hauria de ser menys opressiva. Perquè s’ha de ser molt curtet o molt salvatge per plantejar la pirateria marítima (o l’audiovisual) com un conflicte unilateral. Cal qüestionar-ho, doncs. Qui són els pirates? Qui són els que espolien a milers de quilòmetres de casa?

A continuació, una visió diferent del conflicte:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«The Pirate Song», de George Harrison | Vídeo

L’espinada d’Europa

«El govern espanyol no pot anar-hi contra, perquè hem elevat a nivell europeu la problemàtica de cada territori de l’eix», explica Joan Amorós, secretari general de Ferrmed. I si Europa vol, podem creure que l’Estat espanyol cedirà?