Sessió de descontrol

El despullat diu que no en sap molt (de “la Gúrtel”), però, en canvi, sí que sap que «són amics de La Moncloa». Abjecció i dejecció sublims. La millor defensa és un atac? Home, segons com. La millor defensa, sens dubte, és tenir diners i, millor encara, un amic jutge. Com no hi ha arguments, no hi ha política, i el despullat l’únic que hi sap fer és exhibir la desvergonya. Tot i això, avui, el més interessant de la sessió de descontrol a Les Corts, ha sigut comprovar que Costa efectivament ha amenaçat Camps i Rajoy i que, tal com els va dir en el seu darrer comunicat abans de ser destituït, començarà a cantar si no li retornen la seua molt presumpta honorabilitat. Ho ha deixat ben clar les moltíssimes coses que s’hi ha obligat a dir avui Camps sobre Ric per llavar-li la cara o, millor dit, per torcar-li el cul: «Costa ha actuado con responsabilidad y legalidad, y se va a demostrar». Com? Quan? Per qui? De fet, el que més han destacat la premsa avui són aquestes paraules de Camps sobre Costa: «efectivamente ha actuado bajo las directrices del PP de España y de la Comunidad Valenciana». Aleshores, Sant Tornem-hi, per què extirpen el subaltern?

Gürtélido pardinus

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Ángela Vallvey

Absynthe Minded

Absynthe Minded és una banda de rock belga. Les seues cançons barregen rock, jazz dels anys trenta, amb un toc de soul i funky, ritmes dels Balcans i el pop Merseyside, segons la Wikipedia anglesa. Va començar el 1999 amb l’àlbum «More Than This», amb vuit peces de rock enregistrades d’una manera més o menys amateur. Actualment es troben als primers llocs de les llistes de vendes centroeuropees. M’agrada la música que fan. Els seu darrer èxit, Envoi, està basat en uns versos del poeta belga Hugo Claus. Han dit que el videoclip és una lloança a les muses dels poetes i, per tant, a les dones.

Digueu-me puça, però a mi em recorda prou a la cèlebre «All Along The Watchtower»:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Lady Lazarus», de Sylvia Plath

Versió MP3

«I have done it again.
One year in every ten
I manage it—

A sort of walking miracle, my skin
Bright as a Nazi lampshade,
My right foot

A paperweight,
My face a featureless, fine
Jew linen.

Peel off the napkin
0 my enemy.
Do I terrify?—

The nose, the eye pits, the full set of teeth?
The sour breath
Will vanish in a day.

Soon, soon the flesh
The grave cave ate will be
At home on me

And I a smiling woman.
I am only thirty.
And like the cat I have nine times to die.

This is Number Three.
What a trash
To annihilate each decade.

What a million filaments.
The peanut-crunching crowd
Shoves in to see

Them unwrap me hand and foot—
The big strip tease.
Gentlemen, ladies

These are my hands
My knees.
I may be skin and bone,

Nevertheless, I am the same, identical woman.
The first time it happened I was ten.
It was an accident.

The second time I meant
To last it out and not come back at all.
I rocked shut

As a seashell.
They had to call and call
And pick the worms off me like sticky pearls.

Dying
Is an art, like everything else.
I do it exceptionally well.

I do it so it feels like hell.
I do it so it feels real.
I guess you could say I’ve a call.

It’s easy enough to do it in a cell.
It’s easy enough to do it and stay put.
It’s the theatrical

Comeback in broad day
To the same place, the same face, the same brute
Amused shout:

‘A miracle!’
That knocks me out.
There is a charge

For the eyeing of my scars, there is a charge
For the hearing of my heart—
It really goes.

And there is a charge, a very large charge
For a word or a touch
Or a bit of blood

Or a piece of my hair or my clothes.
So, so, Herr Doktor.
So, Herr Enemy.

I am your opus,
I am your valuable,
The pure gold baby

That melts to a shriek.
I turn and burn.
Do not think I underestimate your great concern.

Ash, ash—
You poke and stir.
Flesh, bone, there is nothing there—

A cake of soap,
A wedding ring,
A gold filling.

Herr God, Herr Lucifer
Beware
Beware.

Out of the ash
I rise with my red hair
And I eat men like air.»

Sylvia Plath | Maria Mercè Marçal parla del poema

Llegir-ne més

Argumentum ad Verecundiam

«¿Si la CEOE, el Banco de España, la Comisión Europea, el BCE o el FMI coinciden en la necesidad de un marco laboral más moderno es que estamos todos equivocados?». Fal·làcia adjacent: ¿Si milions d’alemanys van recolzar Hitler, és que estaven tots equivocats? La dejecció és del patró dels patrons, Gerardo Díaz Ferrán (CEOE). L’ha amollada avui contra Cándido Méndez (UGT), en un acte públic. Segons aquesta lògica de l’amo de l’inestable grup Marsans, totes les institucions esmentades no poden estar equivocades de cap manera si ens aconsellen tornar a l’esclavisme. Argumentum ad Verecundiam, se’n diu això, o també, Fal·làcia d’Apel·lació a l’Autoritat. Aquest error lògic es comet quan una persona interessadament s’encomana a una institució, a un expert, a un déu o un sant, donant per fet que l’opinió d’aquesta autoritat és infal·lible. Méndez podria haver contraatacat amb la clàssica Fal·làcia Argumentum ad Populum: tampoc no poden estar equivocats milions de treballadors que no volen la reforma laboral. Tot això, és clar, no ens porta enlloc, però definitivament ens revela que no hi ha cap mena de casualitat en el persistent degoteig de propaganda i compareixences de les entitats i institucions esmentades. Ara patim, doncs, un nou déjà vu. De la primavera ençà, tots conxorxats, la CEOE (Díaz Ferran), el Banc d’Espanya (Fernández Ordoñez, Mafo), el Banc Central Europeu (Jean-Claude Trichet), la Comisión Europea (Joaquín Almunia) i el Fons Monetari Internacional (Rodrigo Rato) han estat sincronitzats per a dur endavant, com siga, la (seua) reforma laboral. Cada setmana, llançaven un nou míssil contra les trinxeres antireforma. Ho analitzàrem a Salms. Com qui resa tenaçment per demanar que ploga, durant les últimes dues setmanes aquesta estratègia dels amos del capital s’ha consolidat. Fixeu-vos: 1) Fa dues setmanes, bala al cor del Govern: Mafo clamava que el defícit de l’Estat no s’hi corregiria sense una reforma laboral; 2) La setmana passada, Jean-Claude Trichet (BCE), insistia en la reforma laboral per a reduir l’atur; 3) Fa quatre dies, Almunia, comissari d’economia europeu, «aconsellava a Zapatero» la reforma laboral; 4) Fa dos dies, l’exdirector del FMI, Rodrigo Rato, instava el Govern a debatre la santa reforma. Això se’n diu persecució implacable. Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos,
després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control.»

«Si volessin», de Quico Pi de la Serra

Pebreretes i paparres

Per què Costa sí i Camps no? Tot i que els periodistes (precaris o no), eren ben conscients del que Costa havia costat d’extirpar i de quantes hores extra més els pot costar la deconstrucció de Camps, aquesta ha estat avui la pregunta del milió durant la roda de premsa del moll, engalipat i desdenyat Rajoy. Hi afegiria, però, en aquesta nova moda de les destitucions a la valenciana Peperilàndia, que la pregunta dels 10 milions hauria de ser una altra més harmònica amb l’ètica peperament insòlita de Cospedal: per què Costa sí i Fabra no? En fi, Fabra, el dels casos Fabra, que aquests dies fins i tot li ha tocat públicament la gaita a Rajoy. I la resposta és que ni a Cospedal, ni a Rajoy, ni tampoc a la premsa socioliberal, li interessa gens això de l’ètica. No gens. Al mapa, Castelló no és més que una taqueta políticament insignificant. El pijo pebrereta ha estat el boc expiatori gurtelià de Camps. Costa assegura que només va fer, osea, el que li manaven. Evidentment. Com si no? No sembla prou intel·ligent com per a corrompre’s tot solet. I dubte, tan innocent com es proclama, si arriba a tenir aqueixa intel·ligència mínima que permet a una persona adonar-se d’haver estat corrompuda. D’altra banda, tampoc sembla prou intel·ligent com per a arrossegar el Gens Honorable cap a la destitució. Costa no ha estat imputat, cas de Fabra, per falsificació de documents, tràfic d’influències, malversació de fons públics, etcètera. Insistisc, aleshores per què Costa sí i Fabra no? Per què la contundència de Cospedal amb el pijo pebrereta i no amb l’imputat per antonomàsia? Potser perquè ací tots són paparres? Camps, Rajoy, i Fabra el primer, el primer des de fa molts anys. Paparres que s’amuntonen unes damunt d’unes altres. Quan es mou una de grossa, les altres trontollen. I sembla que les falses eufòries, les transfusions de sang, ja no funcionen, ni entre veïns ni entre amics.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Lletra

Especially when the October wind…

Versió MP3

Especially when the October wind
With frosty fingers punishes my hair,
Caught by the crabbing sun I walk on fire
And cast a shadow crab upon the land,
By the sea’s side, hearing the noise of birds,
Hearing the raven cough in winter sticks,
My busy heart who shudders as she talks
Sheds the syllabic blood and drains her words.

Shut, too, in a tower of words, I mark
On the horizon walking like the trees
The wordy shapes of women, and the rows
Of the star-gestured children in the park.
Some let me make you of the vowelled beeches,
Some of the oaken voices, from the roots
Of many a thorny shire tell you notes,
Some let me make you of the water’s speeches.

Behind a post of ferns the wagging clock
Tells me the hour’s word, the neural meaning
Flies on the shafted disk, declaims the morning
And tells the windy weather in the cock.
Some let me make you of the meadow’s signs;
The signal grass that tells me all I know
Breaks with the wormy winter through the eye.
Some let me tell you of the raven’s sins.

Especially when the October wind
(Some let me make you of autumnal spells,
The spider-tongued, and the loud hill of Wales)
With fists of turnips punishes the land,
Some let me make of you the heartless words.
The heart is drained that, spelling in the scurry
Of chemic blood, warned of the coming fury.
By the sea’s side hear the dark-vowelled birds.

Dylan Thomas

Llegir-ne més

Bartolo

Açò ho conte i no s’ho creu ningú. Però és cert. Casualment m’he trobat la meua germana al paratge natural de Les Santes. M’ha contat que, caminant per una de les sendes, uns forasters li han dit que els havien dit que ben a prop hi havia un bar, però que no el trobaven. Els ha explicat que si volien un bar havien d’anar a la Pobla Tornesa, a Cabanes o bé pujar per l’altra vessant del Desert de les Palmes. La meua dona, sovint perspicaç, ens ha regalat la solució: segurament es referien al Bar Tolo.

(Aquests forasters eren potser com els que fan el Camí de Santiago amb xancletes, osea, dins d’un Infiniti)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Pijos powers», de Gatillazo