Tricrisi

«Bueno, cariñito, mañana te llamo». He obert la finestra de l’habitació. Visc a l’últim pis, un quart. Durant els dies de calor d’aquesta tardor presumpta els sol escalfa de valent el terrat i ma casa bull com cassola en forn. En obrir-la, ha estat inevitable escoltar la fi convencional de la conversa d’una dona que parlava pel mòbil al bar de baix: «Bueno, cariñito, mañana te llamo». Tenia la veu rebentada, com la de qui se n’ha empassat tres de rom, dues de whisky i una més de conyac. «Bueno, cariñito, mañana te llamo». Segurament és el mateix que li diu Camps a Rajoy i a Costa cada nit, en pijama de ratlles. O en calçotets. O despullat. La mateixa frase. Qué bonito. S’estiment tant! Potser també és el que es diuen Luna i Alarte. I també és el que li haurà dit una meua veïna a la seua parella aquesta nit, abans de separar-se en el portal, quan jo hi passava de casualitat per abocar la brossa al contenidor. Demà li explicarà les lamentables condicions del seu acomiadament. Ella plorava. De la Rua no. Al País Valencià tenim més de mig milió d’aturats, la major xifra de la història. D’això n’hi ha responsables, encara impunes. Sembla que això no compta. Se’n parla poc, o no se’n parla, ni econòmicament. No m’ho invente jo: mireu les portades dels periòdics. El protagonisme és per als deshonrats, no per als aturats valencians. Gürtel és Gürtel, un cas molt greu, però la corretjada al lleó hauria de ser més que un circ. Tot i la corrupció, pense que l’oposició continua sent una mica dòcil en aquest sentit, en la denúncia de l’empobriment moral i/o econòmic dels valencians. El ridícul, la desvergonya i l’absoluta paràlisi del govern autonòmic sembla un càncer incurable. Com s’explica, si no, que a la resta de l’Estat comencen a produir-se caigudes percentuals de l’atur de l”ordre d’entre el 2% i el 4% trimestral, segons autonomies, i nosaltres, en canvi, tinguem pujades del 3%? Actualment, tenim més del 22% dels valencians a l’atur, gairebé una quarta part de la població activa. Ací no patim una sola crisi, com la resta de l’Estat, en patim tres: econòmica, política i ètica. «Bueno, cariñito, mañana te llamo. Ponme la penúltima, Manolo». Després, el silenci. Per fi.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Corrido de la corrupción», de Los Caminantes

Google Books, monopoli?

Estic molt content amb la biblioteca virtual que m’he fet amb el Google Books, però em preocupa el monopoli del saber que en pot fer aquesta multinacional. Google és una empresa i el seu objectiu, el primer i l’últim, és guanyar diners. Aquesta és la principal diferència amb les biblioteques convencionals, que no tenen aquesta finalitat. El problema no és només econòmic, com ara l’aprofitament dels grans fons bibliogràfics que Google obté gratuïtament des del suport llibre i que, en canvi, vendrà digitalitzats sense haver-ne pagat abans cap mena d’aranzel, ni que siga mínim, per travessar les antigues fronteres analògiques: països, biblioteques, llibres, editorials, escriptors, lectors… Microsoft i Yahoo s’han aliat contra Google i Amazon, però això no és gens tranquilitzador: són el mateix gos amb diferent collar. No els preocupa l’accés de la gent als llibres sinó el repartiment del pastís. De moment, els governs s’ho miren de gaidó, fan el mateix paperot d’abans de la crisi, quan les finances anaven bé: laissez faire, laissez passer. Ja hem vist després com ha anat la cosa. Caldrien intervencions, sobretot des de la Unió Europea, perquè els llibres, els nostres llibres, analògics o digitals, són més importants que els diners. Fa uns dies, a Frankfurt, Merkel ja posà la sirena.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Brams: La factoria de la dominació

M A N I F E S T A C I Ó

Més greix, avui, del Molt Untat President: «Si tuviéramos un compromiso nacional de dejar de hablar de política y hablar de economía, daríamos un paso hacia adelante para salir de esta crisis». Parla de la seua crisis, és clar, perquè de l’altra, amb els regals que li fan, el Molt Deshonrat no se n’assabenta. Camps fa com Franco: el dictador tenia el costum de dir que no li agradava posar-se en política. Espoli, viscositat, silenci. Aquest dissabte, però, els valencians, víctimes de la corrupció, farem política.

108583_cartelldef

«Alfabet» (5), d’Inger Christensen

Versió MP3

efteråret findes; eftersmagen og eftertanken
findes; og enrummet findes; englene,
enkerne og elsdyret findes; enkelthederne
findes, erindringen, erindringens lys;
og efterlyset findes, egetræet og elmetræet
findes, og enebærbusken, ensheden, ensomheden
findes, og edderfuglen og edderkoppen findes,
og eddiken findes, og eftertiden, eftertiden

Inger Christensen | + Videopoemes de l’autora | Lyrikline

Llegir-ne més

Pla S: Pla de Foment del Suïcidi

Reportatge de cartró pedra: «La generación ‘peter pan’ está hipotecada». Una vegada més, la culpa de tot, també de la crisi, és de la Generació X, dels qui vam nàixer amb el Baby Boom. Kidults, JASP, peterpans, mileuristes, adultescents… En fi, els egoistes i conformistes de sempre. Són les etiquetes i el P.V.P. mediàtic que ens col·loquen cada volta que a l’intrèpid i rigorós periodista de Societat li manen que n’ha de parlar, és a dir, que ha d’inventar alguna cosa per a les planes dominicals o bé tirar de nevera. Vaig, però, a la molla del cas. Cal molt poca vergonya, o ser ben curtet i/o  fluixet, per sostenir que la causa del nostre atur de cada dia és dels nascuts als setanta, simplement perquè «en són massa». De puta mare! No ho puc qualificar d’una altra manera. Res d’abusos financers i empresarials: els responsables de la recessió són els hipotecats peterpans, uns idiotes que se n’han anat gairebé tots a l’atur, engreixen la morositat  i han emmerdat el meravellós mercat dels santíssims apòstols Díaz Ferrán, Mafo i Trichet, el seu paradís capitalista. Uns delinqüents! Tasteu quin caldo: «El problema de los treintañeros arranca -y nunca mejor dicho- de su pecado original: su propio tamaño generacional. No es que nacieran muchos: nacieron demasiados. La tasa de fecundidad alcanzó los 2,8 hijos por mujer fértil. Este estigma les ha marcado desde entonces: masificaron las aulas de las escuelas, después las del instituto, las de la Universidad y, una vez con el título debajo del brazo, las colas de demanda de empleo y las oficinas del paro». Pecats! Estigmes! Ho massifiquem tot, som una plaga, y asín están hundiendo las espanyas… Als 18 anys ens van dir que érem uns drogadictes; poc després, que erem uns conformistes; i ara, ben entrats els 30, ens diuen que en sobrem molts, que en som massa i que no hi ha treball per tots. Bon moment per a recordar de nou la cançó de Quico Pi de la Serra: «Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol». Paraules d’un profesor de Marketing Social de l’escola de negocis Esade, és a dir, d’un Sociòleg Pare, saturnal: «Para sus padres el éxito y progreso profesional representaban una meta; en cambio, los treintañeros tienen otra escala de valores y dan mayor importancia a otra serie de elementos como el ocio y a colmar sus emociones». Per adobar-ho bé, el saberut d’Esade hauria d’afegir: Quina morralla! Està clar, doncs, que la única solució per a aquest Ramat de Jutges de la Sociologia Contemporània és un extermini sel·lectiu de la Generació X (salvaran només la princesa), perquè torne així a funcionar tot, definitivament, com Déu mana. Més fàcil encara: promocioneu el suïcidi… Que l’Estat plante per tot arreu cartells del nou Plan S i que l’obra pública s’hi destine a la construcció de cementeris. Un negoci rodó per als sociòlegs sociòpates i per als apòstols Díaz Ferran, Mafo i Trichet.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Black Box Recorder | Lletra

Volen versos

En commemoració del Dia de la Biblioteca, Dolors Insa ha coordinat un recull de poemes de diversos autors en un volum digital, publicat a Issuu i titulat Volen Versos. Insa és l’autora de l’imprescindible blog Poesia Infantil i Juvenil. Com ella diu, al llibre «tots el poemes giren al voltant de la biblioteca, el llibres i la lectura». Em va demanar un poema i li’n vaig enviar un que ben bé no parla exactament de llibres i biblioteques, però sí de lectures i mirades, inspirat per uns versos de W.B. Yeats: «¿Com podem destriar la dansa de qui dansa?». Enhorabona, Dolors.