Evanescències, podriments i clavegueres

Com una marededéu, les caixes han aparegut. O això pareix, perquè ningú no en parla a les clares. De fet, sembla que mai no van desparèixer. O potser sí: en el titular d’una notícia. Sobre aquest alarmant titular d’ahir, Levante no ha publicat cap rectificació. Segurament, perquè creu que no ha de rectificar res, que no ha errat. El TSJV ha declarat que «res no s’ha pogut extraviar». Al diari, ahir no s’hi citaven les fonts que li comunicaren la desaparició. Avui tampoc. Avui simplement s’hi inclou, en un faldonet i desglossat, un titular àrid i boirós, sense cap penediment: «La documentación sigue en Madrid». D’acord, i ahir no? Tot i la possibilitat de desaparició, calia un titular tan precipitat, per no dir temerari, que posava en qüestió el funcionament de les institucions, a l’estil del PP amb les escoltes il·legals? Calia? A qui? Als valencians no, sens dubte. D’aquest obscurantisme informatiu i també judicial podeu traure les vostres pròpies conclusions. Jo he començat a imaginar-me una novel·la negra. Negra i espessa, perquè si el merder el tenim tant a la vista, com aniran de plenes les clavegueres?

Patrons o capellans
La Confederació Empresarial Valenciana (CEV) ha presentat un informe, gairebé una autòpsia, de l’economia valenciana i, en volta d’autocrítica (alguna cosa haureu fet malament els empresaris en aquesta crisi, no?), ha fet una «crida urgent» per a mamprendre de nou la reforma laboral. De cançó, no en saben una altra; per als patrons, no hi ha cap altra eixida de la crisi que una altra volta de rosca al mercat laboral. I urgent. No aporten cap altra opció, probablement perquè és la menys cansada, ja se sap, si han de treballar massa… El capitost de la patronal provincial, José Vicent González, com capellà al púlpit, va predicar: «Es tiempo de búsqueda de acuerdos, de esfuerzo, de generosidad en consensuar lo fundamental». Ara sí, i abans no? Sepulcres emblancats. Dues apreciacions: 1) No existeix generositat en els negocis, i si no miren vostès com de generoses han estat les seues empreses acomiadant dos milions de persones en a penes dos anys. 2) No existeix res de fonamental quan dues parts, patronal i sindicats, no hi consideren fonamental la mateixa cosa: abaratir l’acomiadament. No, no és temps d’acord, ni d’esforços, ni de generositat. Podria ser el temps de rebaixar els marges als quals els empresaris no volen renunciar; podria ser el temps d’optimitzat horaris i producció en benefici de tots; podria ser el temps d’aprendre i millorar. Podria ser el temps, sobretot, de tindre vergonya, però els patrons continuen demostrant que no en tenen gens.

«Ar trebui», d’Ana Blandiana

ana_blandiana

La romanesa Ana Blandiana és una escriptora poc publicada i a penes coneguda en la nostra llengua. Tot i així, la coneixereu potser per la seua activitat política i algunes traduccions al castellà de la seua obra. En català podeu trobar una antologia publicada per Reduccions, en les versions d’Aitla Torrent i Alilla Mondotf. I poca cosa més. Si teniu més ganes que temps podeu llegir un estudi molt interessant de Xavier Montoliu sobre les dificultats de traducció poètica entre el romanès i el català, dues llengües amb «la mateixa filiació romànica» i «poc estudiades comparativament pels filòlegs». En el poema següent, Ar trebui, Blandiana sap contar-nos en tretze versos com hauria de ser la vida amb una gran capacitat de síntesi i evocació. Escolteu, si no, com és possible que, segons la seua revolucionària concepció biològica, les persones puguem arribar al zènit de la vida sense queixals, però amb totes les dents de llet. Per últim, com a curiositat, dir que Màrius Sampere va escriure un poema, «Invertir l’enigma», que sorprenentment comparteix aquest mateix desig de capgirar el cicle vital: «Hauríem de néixer curulls de saviesa / … / i a la fi morir tornant a la mare».

Ana Blandiana | Versió Original | Versió MP3

Llegir-ne més

Els tribunals “perden” les caixes del Gürtel

És greu, molt greu. De sobte, han desaparegut les caixes documentals del cas Gürtel que afecten el govern valencià i la trama corrupta. Levante-EMV acaba de publicar-ne la informació amb aquest titular: «Las cajas del caso Gürtel que el TSJ de Madrid remitió al de Valencia están en paradero desconocido». El Tribunal Superior de Justícia de Madrid diu que les envià a València, i el TSJ de València diu que «aquí no están», segons el periòdic. Sembla que, durant l’agost, han fet neteja amb salfumant. Com als vàters. Diguem-ne que no són caixes extraviables amb facilitat, pel volum i, sobretot, pel contingut extremadament sensible. Qui pot creure que això és producte d’una distracció? Estic astorat, molt. Cal fer immediatament una investigació de les accions d’intendència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid i del de València. Caldria. No obstant això, pense que, si les caixes finalment no apareixen, està clar que no la faran, o faran com que la fan, i després res. Res. I continuarà l’espoli i la dictadura. Lladres!

Actualització: les evanescències
Informacions fosques. Justícia opaca. Polítics tenebrosos. País fúnebre. Pròximament, el diari Levante haurà d’aportar noves dades sobre la desaparició de les caixes; si no ho fa, l’únic que desapareixerà és la seua credibilitat. Vull confiar que ho farà. Perquè una caixa, custodiada judicialment, no és una factura volàtil, no és un paperet qualsevol. Una caixa és una caixa, i cinc caixes són cinc caixes, i una desparició és un fet empíricament constatable, físicament visible o invisible, sobretot en uns arxius judicials, per més racons i cantons que hi haja. Sempre, és clar, que ens ho vulguen constatar. De moment, aquest matí, l’únic que hem sabut és el que un mitjà de comunicació ens ha volgut contar que li han contat, que les caixes han volat i no sap ningú on paren, però no n’ha citat les fonts. No ho dic per menystenir-lo: hi pot haver secret professional. No obstant això, curiosament, al llarg del matí, cap dels principals periòdics ibèrics s’han fet ressò de l’evanescència documental i, torbat, he arribat a comprovar si avui era el Dia dels Innocents. En canvi, aquesta vesprada (i açò em demostra que s’han acabat les vacances), el Dúo Dinámico, El Mundo i ABC, sí que han reproduït informacions d’agència sobre l’assumpte i han començat a jugar al gat i la rata: «Por otro lado, el TSJCV recordó que el magistrado instructor del TSJM envió a Valencia toda la documentación necesaria para la tramitación del procedimiento antes de presentar el auto de inhibición, y que con posterioridad a esta fecha no ha remitido ningún tipo de documento al tribunal valenciano, “por lo que nada se ha podido extraviar“, en referencia a lo publicado hoy en un medio de comunicación», és a dir, Levante, que també ha reproduït aquesta mateixa notícia d’Europa Press amb unes altres paraules. El joc del gat i la rata ja s’ha traslladat al ring polític: Alarte demana explicacions i Costa diu que no en sap res. Ja tenen rosegó per a dies. Però, mare, les caixes han desaparegut o no? Oblida-te’n, filla. Menja i calla.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«September», d’Earth, Wind & Fire

Una de grossa (i dura)

Flux parla avui d’una antologia de dites grosses. Com que en tinc una llista personal, heus-ne ací una de ben grossa, i dura: «És pitjor condemnar un innocent que no condemnar un culpable». L’ha dita Rajoy. Traducció: no cal jutjar els possibles lladres, perquè podrien ser innocents… O culpables, no? És la frase d’un culpable. Culpable de no posar en quarantena política un presumpte culpable de diversos delictes per corrupció, a més de mentider en seu parlamentària, provat per via judicial. L’he anotada perquè la sentència de Rajoy és un subterfugi monumental. El Gens Honorable ni tan sols ha estat jutjat, així que, ara per ara, de quina condemna ens parla Rajoy? Amb aquesta evasiva, sota la hipòcrita màscara de prudència i defensa l’Estat de Dret, el capitost del PP manifesta exactament el contrari: que no acceptaria la culpabilitat de Camps encara que fos condemnat. On és, doncs, la prudència i l’Estat de Dret? És més, els fets, purs i durs, contradiuen la consigna: per a Rajoy, és millor no condemnar un culpable que condemnar tot el poble valencià, que és l’innocent, a regalar milions d’euros a empreses corruptes. La qüestió, ara i sempre, és l’absència d’explicacions, de responsabilitat i de justícia. La frase, en un estat democràtic, podria ser una altra: «És pitjor no jutjar un culpable que jutjar un innocent». Però això, al feixisme, se li’n fot.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«You think I got my eyes closed
But I’m lookin’ at you the whole fuckin’ time…
»
«Once», de Pearl Jam

E.R.E.

home expulsat
furta un BMW
crema carreteres
no mires enrere
i corre
desapareix lluny

fuig
perquè no t’enganyaré en açò:
de res t’ha d’aprofitar
matinar per a guanyar diners

a totes les ciutats del món
atura’t
només per furtar-ne un altre
abans que els sentinelles tanquen
dins teu
i per sempre més
el teu cor



* Versió del poema Consell escolar, del llibre Els estius (2008)

El Leviathan i els valencians

Contra els totalitarismes, o contra els reiterats abusos de poder en les nostres democràcies presumptes, el més sorprenent no és que els pobles s’hi rebel·len sinó que no s’hi rebel·len. Aquesta exhibició de fàcil astorament pertany a l’acaçat psiquiatra austríac Wilhelm Reich, «el deixeble més brillant» de Freud, en paraules del pare del piscoanàlisi. D’astoraments com aquest les bibloteques en van plenes, amb cèlebres filosofies sobre l’origen d’una instintiva obediència, una consentida submissió o una inconscient anestèsia general dels pobles com a imperatiu vital, diuen, que fa possible la socialització de l’ésser humà, com ara la polis o ideal de Ciutat en Aristòtil, la justificació del Leviathan en Hobbes o la teoria de l’alienació en Marx, salvant-ne les distàncies, és clar. Al País Valencià, l’oposició porta anys practicant un estèril, quan no dócil, astorament contra el constant trencament del contracte social a través del qual se suposa que els governants haurien de garantir, com a mínim, la seguretat dels ciutadans. Però ni això. Cinc cèntims: la matança al negligit metro de València, milers d’alumnes en barracons, hospitals sense personal i sense llits, una llengua i cultura valencianes exànimes, corrupció a tort i a dret, un paisatge destruït  i, ara, els efectes de la crisi en una de les economies més hipotecades de tota Europa, per esmentar-ne només alguns dels incompliments del contracte. Però els governants no mai n’assumeixen la responsabilitat. Cap dimissió, cap mea culpa. Fins i tot Hobbes s’astoraria! En canvi, com a resultat, comprovàrem fa poc que el partit en la Generalitat revalidà amb escreix la seua majoria a les urnes. Ni tan sols ara, el coneixement públic de les mentides, en seu parlamentària, del President de la Generalitat, involucrat en un cas de gran corrupció, han modificat ostensiblement les intencions de vot de la ciutadania. I com és possible això?, diria un anglès. Li ho sabria explicar un súbdit de Berlusconi? Ni la Justícia, ni els mitjans de comunicació, ni els ciutadans més o menys decebuts, han compromès, ni que siga per pietat o mínima empatia, la resta dels valencians en una reflexió sobre la dimensió de la ferida. Tenim el que ens mereixem, sol dir-se. Fal·làcia recurrent. Fa temps que tenim moltes coses que no ens mereixem. O és que alguna víctima del metro mereixia morir-se? Ja fa tres anys. Fins i tot en la pitjor de les dictadures o monarquies absolutes, el trencament del contracte social contra els drets fonamentals dels individus sovint ha tingut funestes conseqüències per al Leviathan de torn. Ací no. Ací mai no hi ha conseqüències, de cap mena. Ací el Leviathan s’engreixa sense control, amb una creixent impunitat, i en diuen democràcia. Perquè ens deixen votar, és clar. Per res més.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Corruptes», d’Escak al Rei

Una esquerra de «Pin i Pon»

Com és costum, cap mitjà de comunicació ha deixat passar l’oportunitat d’escarnir un dirigent d’esquerres o, també, segons com, de les esquerres presumptes: l’esgrogueïda, la pura, la desarmada, la desorientada, la connivent, l’alienada… Incerta, en qualsevol cas. La premsa burgesa ha ridiculitzat, amb més o menys raons i ganes, la visita del coordinador general d’Izquierda Unida, Cayo Lara, al monarca espanyol. La molla de la burla potser ja la coneixen vostès: amb un pin republicà penjat a la solapa, Lara ha visitat oficialment La Zarzuela i li ha explicat al borbó, entre altres coses (insignificants per a la premsa), quin és el projecte de la seua formació per a l’establiment de la III República… Española, és clar. De «cordial i sincera», ha qualificat Lara la reunió. Gos i gat dinant en una mateixa taula? L’Espíritu de la Transición és la concòrdia entre fantasmes? Conciliació espectral! Pau sobrenatural! Sagrada harmonia! Quatre milions de parats! Quanta modernor! Per decepció, i no per xalar —cas de la premsa—, vull afegir-me, doncs, a la mofa pública, perquè és una llàstima que Lara no li cantara, en viu, l’himne de Riego. Tutú tútutu tututu…! Almenys hauria completat la bufonada i els valors notícia haurien pujat uns puntets, tan necessitada com va IU d’una major notorietat mediàtica. Em sap greu no haver trobat imatges del més interessant de la reunió, ço és, el comiat, la consumació de la fingida tolerància, l’aparent insubordinació, les riotes condescendents, els burlescos colpets del borbó a l’esquena de Lara: «Hala guapo, gracias por la visita, tu sigue así, en tus mundos de yupi». No sóc ningú, cert, per dissenyar estratègies de partit, però, humilment, m’imaginava (jo, que potser sóc ja massa vell) que el dirigent d’una unida esquerra hauria de visitar persistentment, i més en els temps que corren, presidents burgesos com Zapatero, patronals avares i inflexibles, sindicats (els subvencionats i els altres) i, sobretot, comités d’empresa i empleats, per poder trobar, si més no, compensacions a les actuals penúries dels treballadors. No ho fan o no ho publica la premsa? Ai! Mentrestant, encara n’hi ha d’ell que no entén per què, en aquesta crisi, l’esquerra, socialment, no té res a dir ni res a fer. De la perruca de Carrillo al pin republicà. Una esquerra de Pin i Pon.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.