Els ous de Fabra

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Io sono il capone della mafia
Io sono il figlio della mia mamma
Tu sei uno stronzo di merda ¡JA! ¡JA! ¡JA!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«The Unknown Citizen», de W.H. Auden

AnotherTime

Segurament hi ha més estàtues, cançons i poemes dedicats al soldat desconegut que al ciutadà desconegut. Al soldat desconegut se li reconeixen uns actes presumptament exemplars que, en canvi, tot i ser molt més pacífics en el cas del ciutadà anònim, per a les nacions semblen ser insignificants a l’hora de materialitzar-los en la memòria col·lectiva. W.H. Auden dedicà aquest poema al ciutadà desconegut com un objecte —més que un subjecte— controlat i dirigit pel sistema de dominació més modern i efectiu: l’Estat. Tot i això, després de llegir-lo, potser convindreu que els seus versos no són tant (gairebé no res) el memorial, l’homenatge o la reivindicació d’una ciutadania invisible, com una denúncia mordaç i colpidora de l’immanent i indefugible totalitarisme de l’Estat. El poeta de York projecta en cada vers l’omnipresència, la burocràcia, la despersonalització i el paternalisme estatals com si, de fet, en parlara un funcionari encarregat de teclejar un epitafi, d’inventariar la biografia d’un jubilat, de transcriure el darrer informe sobre el trajecte vital d’un ciutadà qualsevol. Els dos últims versos són commovedors, però no us els avance. El poema pertany al llibre «Another time», publicat l’any 1940. Evidentment, aquest poema d’Auden està marcat per les guerres i el triomf dels totalitarismes a Europa. Tot i això, pense que la vigència avui del seu missatge hi és manifesta.

Versió MP3

The Unknown Citizen

(To JS/07 M 378
This Marble Monument
Is Erected by the State)

He was found by the Bureau of Statistics to be
One against whom there was no official complaint,
And all the reports on his conduct agree
That, in the modern sense of an old-fashioned word, he was a saint,
For in everything he did he served the Greater Community.
Except for the War till the day he retired
He worked in a factory and never got fired,
But satisfied his employers, Fudge Motors Inc.
Yet he wasn’t a scab or odd in his views,
For his Union reports that he paid his dues,
(Our report on his Union shows it was sound)
And our Social Psychology workers found
That he was popular with his mates and liked a drink.
The Press are convinced that he bought a paper every day
And that his reactions to advertisements were normal in every way.
Policies taken out in his name prove that he was fully insured,
And his Health-card shows he was once in hospital but left it cured.
Both Producers Research and High-Grade Living declare
He was fully sensible to the advantages of the Instalment Plan
And had everything necessary to the Modern Man,
A phonograph, a radio, a car and a frigidaire.
Our researchers into Public Opinion are content
That he held the proper opinions for the time of year;
When there was peace, he was for peace: when there was war, he went.
He was married and added five children to the population,
Which our Eugenist says was the right number for a parent
[of his generation.
And our teachers report that he never interfered with their education.
Was he free? Was he happy? The question is absurd:
Had anything been wrong, we should certainly have heard.

W.H. Auden

Llegir-ne més

Arborcers

arborcer1

Avui hem fet un camí diferent. Les solanes de l’estiu ja han passat i el vent tardoral convida a caminar per la muntanya. Hem pujat el Desert i hem agafat la senda del castell de Montornés, però, en arribar al pla de les ginebreres, abans de baixar la vall des d’on pot contemplar-se tot Benicàssim, la seua muralla costera d’apartaments i les Columbretes, hem trencat al nord, muntanya amunt. Després d’una breu i lleugera pujada, hem començat a davallar una sendera cada volta més estreta que ens ha dut a una fondalada que desconeixíem, plena d’arborcers (Arbutus unedo). Ens ha alegrat molt trobar-los. Hem collit els arborços més rojos i abellidors. N’hi havien molts a terra, segurament a causa de les pluges dels darrers dies; no tots se’ls havien menjat els cucs i n’hem recollit un bon grapat. El cunyat m’ha recomanat macerar-los en una ampolla amb generoses cullerades de sucre. Dos o tres setmanes després cal afegir-hi vodka, i que s’estove bé tot el compost. A més temps, millor producte. M’ha assegurat que el licor resultant és deliciós. A vegades cal triar unes altres senderes. Ja ho va dir Frost: «I took the one less traveled by, / And that has made all the difference».

(la foto és de Caeduiker)

L’OVNI ZP

L’intermitent de Zapatero no és el d’un cotxe sinó el d’un OVNI. Viu en els núvols. Blanco escampà que la pujada d’impostos s’aplicaria a les rendes més altes. Salgado el desautoritzà i desmentí la reculada en l’impost de Patrimoni. Dies després, el Govern s’ha tret del barret un augment de l’IVA al 18% i també dels impostos indirectes, que pagarem tots, pobres o rics, és a dir, els pobres més que el rics, si atenem a l’absència de progressivitat. N’hi ha gent disposta a embolicar-se en l’estèril debat de si això és de dretes o d’esquerres. Cortina de fum. La política econòmica a Espanya sempre ha estat de dretes, no cal que ara s’esmusse tant la premsa socioliberal —i de dretes. Cadascú en traurà les seues conclusions, però els fets parlen, si algú els vol escoltar: per a un desempleat qualsevol, anar al mercat i trobar-se més cars els ous, l’arròs o les creïlles és un problema afegit. Per a un ric no. Per a un ric no és cap problema ni 1.000 euros més per un nou BMW. Comerciants i experts en tributació ja han augurat que l’augment de l’IVA frenarà el consum i l’estalvi i, a més, no s’acompliran les expectatives de recaptació, perquè el frau s’ha multiplicat a conseqüència de la crisi. Zapatero explica que cal més pressió fiscal per a poder garantir l’actual sistema de protecció social de l’Estat: el bé comú. Un subterfugi com un altre. No hi ha bé comú si el desempleat que ha de pagar més per l’arròs no troba treball, mentre el ric continua tributant a l’1% el capital de les seues Sicav. Els sindicats, mentrestant, continuen també en els núvols: encara s’estan pensant com “arrancar”. I ho volen fer amb un C-Max.

Setembre

Setembre és el millor mes de l’any. Sí, ara sóc, i no sóc, el veí de l’ascensor que parla del temps, i ho dic, ep, amb tot el meu respecte pels veïns de l’ascensor que parlen del temps. De fet, amb alguns, dos exactament, m’ho passe d’allò més bé parlant-ne. Repassem l’estiu, el comparem amb els anteriors i, mancats de fanecades, llancem pronòstics inútils: enguany farà saó. De què en parlaríem, si no? De la crisi? No hi ha crisi! Que no ho sabeu? Que heu vist cap manifestació, vosaltres? Aleshores no hi ha crisi, no cap. Però jo no volia parlar d’això —una altra vegada. Vull parlar de l’oratge, simplement. De setembre. Quan arriba setembre se m’acaben les ganes de parlar de les coses prescindibles per a la cerca de la felicitat: del reformatori laboral, dels empresaris lladres, dels treballadors imbècils i dels altres, de la corrupció, l’Estat, els premis, els objectius a complir, la grip, les rotatives, les desarrels, la desvergonya, la desesperança en particular i la tristesa en general. He matinat, he eixit a desemboirar-me pel passeig dels plàtans i he pensat (poc, no gaire) quina meravella poder sentir com setembre em reviscola, amb aquesta llum fresca de l’alba, única, fàcil i reconfortant, que la natura em regala com si el meu cos mai no haguera eixit de les coves, com si la pell s’agraïra d’una encara essencial saviesa; aquesta rosada que, només ara, puc acceptar gràcies a un subsidi que no ha de durar. Passege entre jubilats i pense en les sendes que, al capdavall, els han menat a passejar com jo, una miqueta més lents, davall dels plàtans. Pense també (un poc, no gaire) en la gent que us heu llevat ben d’hora per a clavar-vos dins d’un cotxe, fer llargues cues de trànsit, treballar o fer com que treballeu, fer d’amo cabró, o patir un amo cabró, quan no fill de puta, i la veritat, pidolaires, no us envege gens. Pense en l’amic que, de tot cor, em recomana que em tanque a estudiar unes opos; en els escombraires municipals que hi recullen les primeres fulles seques dels plàtans; en la doble paciència de la meua dona; en els pares que encara no es poden jubilar; en la novel·la que mai no comence; inevitablement en el sexe; en les mentides de tots i en les meues, i també en com podria escriure tot açò discretament, sense arravataments, com qui fuma despreocupat en qualsevol cantó del món. En fi. Després de tot, finalment pense en saber interpretar els batecs del meu cor com un compàs d’espera, en l’assossec i en agrair, més que el subsidi, aquesta llum rebuda, sense més ni més, com els plàtans que fan, tranquilament, la seua fotosíntesi. Bona nit i carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«September», de David Sylvian

«And death shall have no dominion»

dylan thomas

Com tants científics, Dylan Thomas pensava que la vida, d’una manera o altra, sempre s’obri pas. Que, passe el que passe, mai no hi prevaldrà la mort: «encara que dins la mar s’enfonsin, de nou s’alçaran». Era pressentiment, més que saviesa. Al jove gal·lès no li calia cap experiment científic per a saber-ho. Amb només 21 anys publicà el seu segon llibre de versos, «Twenty-five poems» (10-9-1936). Aquest volum incloïa un poema que deixà entre astorats i escèptics els crítics de l’època, uns versos esplèndids que, després, serien considerats dels més representatius de la seua genialitat: «And death shall have no dominion». No els he triat menat només per la seua bellesa i la secreta, fosca vitalitat que ens regalen, sinó també pel context històric i social que, al meu parer, els propicien. Visionari o no, el fet és que el llibre fou publicat dos mesos després del començament de la Guerra d’Espanya i tres anys abans de la II Guerra Mundial, tot i que el poema esmentat aparegué anteriorment al New English Weekly (1933), quan Dylan només tenía divuit anys. Tot i això, pense que la força intuïtiva i evocativa de Dylan no és producte de la pura casualitat històrica, per bé que no m’arriscaria tampoc a dir-ne causalitat. El crack del 29 desencadenà l’anomenada Gran Despressió i també, com era d’esperar, un fort malestar social que, poc després, ben rendibilitzat en la propaganda xenòfoba que potser ja coneixeu, possibilità la consolidació del nazisme. Tres anys després, quan publicà «Twenty-five poems», ja bufaven vents de guerra. Tal com s’explica en aquest llibre, el poeta gal·lès va viure la greu crisi d’entreguerres, l’expansió dels totalitarismes i la supressió fulminant dels drets elementals de les persones, també, cal dir-ho, en les presumptes democràcies dels aliats. No ens hauria d’estranyar, doncs, l’ús tònic (shall have) dels verbs amb una evident vocació profètica, amb afany premonitori: «I es desfaran amb el sol fins que es pongui». Abans de deixar-vos amb el vídeo-poema, tres referències: 1) en aquest web trobareu les versions catalanes de gairebé tots els seus poemes, a càrrec d’Isisdre Martínez i Marzo; 2) podeu llegir una bona semblança de Thomas en el pròleg d’aquesta versió castellana de «Deaths and Entrances»; 3) per últim, Palumbus Columbus fa al seu blog algunes apreciacions comparatives de la versió de Marià Manent.

Versió MP3

And death shall have no dominion.
Dead mean naked they shall be one
With the man in the wind and the west moon;
When their bones are picked clean and the clean bones gone,
They shall have stars at elbow and foot;
Though they go mad they shall be sane,
Though they sink through the sea they shall rise again;
Though lovers be lost love shall not;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
Under the windings of the sea
They lying long shall not die windily;
Twisting on racks when sinews give way,
Strapped to a wheel, yet they shall not break;
Faith in their hands shall snap in two,
And the unicorn evils run them through;
Split all ends up they shan’t crack;
And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.
No more may gulls cry at their ears
Or waves break loud on the seashores;
Where blew a flower may a flower no more
Lift its head to the blows of the rain;
Though they be mad and dead as nails,
Heads of the characters hammer through daisies;
Break in the sun till the sun breaks down,
And death shall have no dominion.

Dylan Thomas

A continuació, el poema recitat per Thomas.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Llegir-ne més

Extorsió a tort i a dret

Conta el llibre El Caciquismo en España (de J. M. Cuenca, «Cuadernos de historia 16», núm. 188. Madrid), que al poble gallec de Carballo, el president del col·legi electoral va avançar una hora el rellotge per a poder així anunciar, a les onze, que quedava tancada la votació. Va aconseguir així que no votara la gran massa d’electors. Obtingut el resultat desitjat, sota el pretext de mantenir l’ordre, va cridar a la Guàrdia Civil per a què buidara la sala, amenaçant amb la presó els que insistiren a votar. Aquest era només un dels molts ardits de l’aparent bipartidisme centralista espanyol durant La Restauració Borbònica per assegurar-se el poder a les diferents circumscripcions. Aleshores com ara, també en deien democràcia. Un segle després, lamentablement, no podem considerar això una cosa del passat. En aquella època començaren a manar els Fabra, de la mà de Victorino, «l’agüelo Pantorrilles». El diari Levante explica que a Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, se li notificà fa un any que no pot prohibir, en el ple, les preguntes que se li puguen formular sobre les seues causes judicials. Tot i això, en la sessió del mes de juliol, va retirar la paraula al portaveu socialista, Francesc Colomer (sí, l’insultat), i fins i tot va el amenaçar amb l’expulsió de la sala. Fabra venia advertint Colomer que havia encarregat als serveis jurídics un informe que donara cobertura legal a la seua decisió de retirar-li la paraula cada vegada que insistira a parlar de les seues causes judicials. Les similituds amb el caciquisme d’aquell poble de Carballo són evidents. Hi podeu afegir, ja ho sabeu, empadronaments fantasmes, inflament dels censos municipals, una llarga llista d’assessors, clientelisme, la més que sospitosa demora de les seues causes judicials i, si voleu, com a decorat, la loteria que tots els anys li toca i més coses. No és per ser pesat, que també, però a Sicília la màfia extorsiona els empresaris, i d’amagat; ací, en canvi, s’extorsiona tot el poble, i des de les institucions.

(Escric aquestes coses, però al final, igual que Xavi Castillo, sempre acabe pensant: Xa, pa què!)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El hijo de la mafia», de Los Tucanes De Tijuana

Evanescències, podriments i clavegueres

Com una marededéu, les caixes han aparegut. O això pareix, perquè ningú no en parla a les clares. De fet, sembla que mai no van desparèixer. O potser sí: en el titular d’una notícia. Sobre aquest alarmant titular d’ahir, Levante no ha publicat cap rectificació. Segurament, perquè creu que no ha de rectificar res, que no ha errat. El TSJV ha declarat que «res no s’ha pogut extraviar». Al diari, ahir no s’hi citaven les fonts que li comunicaren la desaparició. Avui tampoc. Avui simplement s’hi inclou, en un faldonet i desglossat, un titular àrid i boirós, sense cap penediment: «La documentación sigue en Madrid». D’acord, i ahir no? Tot i la possibilitat de desaparició, calia un titular tan precipitat, per no dir temerari, que posava en qüestió el funcionament de les institucions, a l’estil del PP amb les escoltes il·legals? Calia? A qui? Als valencians no, sens dubte. D’aquest obscurantisme informatiu i també judicial podeu traure les vostres pròpies conclusions. Jo he començat a imaginar-me una novel·la negra. Negra i espessa, perquè si el merder el tenim tant a la vista, com aniran de plenes les clavegueres?

Patrons o capellans
La Confederació Empresarial Valenciana (CEV) ha presentat un informe, gairebé una autòpsia, de l’economia valenciana i, en volta d’autocrítica (alguna cosa haureu fet malament els empresaris en aquesta crisi, no?), ha fet una «crida urgent» per a mamprendre de nou la reforma laboral. De cançó, no en saben una altra; per als patrons, no hi ha cap altra eixida de la crisi que una altra volta de rosca al mercat laboral. I urgent. No aporten cap altra opció, probablement perquè és la menys cansada, ja se sap, si han de treballar massa… El capitost de la patronal provincial, José Vicent González, com capellà al púlpit, va predicar: «Es tiempo de búsqueda de acuerdos, de esfuerzo, de generosidad en consensuar lo fundamental». Ara sí, i abans no? Sepulcres emblancats. Dues apreciacions: 1) No existeix generositat en els negocis, i si no miren vostès com de generoses han estat les seues empreses acomiadant dos milions de persones en a penes dos anys. 2) No existeix res de fonamental quan dues parts, patronal i sindicats, no hi consideren fonamental la mateixa cosa: abaratir l’acomiadament. No, no és temps d’acord, ni d’esforços, ni de generositat. Podria ser el temps de rebaixar els marges als quals els empresaris no volen renunciar; podria ser el temps d’optimitzat horaris i producció en benefici de tots; podria ser el temps d’aprendre i millorar. Podria ser el temps, sobretot, de tindre vergonya, però els patrons continuen demostrant que no en tenen gens.

«Ar trebui», d’Ana Blandiana

ana_blandiana

La romanesa Ana Blandiana és una escriptora poc publicada i a penes coneguda en la nostra llengua. Tot i així, la coneixereu potser per la seua activitat política i algunes traduccions al castellà de la seua obra. En català podeu trobar una antologia publicada per Reduccions, en les versions d’Aitla Torrent i Alilla Mondotf. I poca cosa més. Si teniu més ganes que temps podeu llegir un estudi molt interessant de Xavier Montoliu sobre les dificultats de traducció poètica entre el romanès i el català, dues llengües amb «la mateixa filiació romànica» i «poc estudiades comparativament pels filòlegs». En el poema següent, Ar trebui, Blandiana sap contar-nos en tretze versos com hauria de ser la vida amb una gran capacitat de síntesi i evocació. Escolteu, si no, com és possible que, segons la seua revolucionària concepció biològica, les persones puguem arribar al zènit de la vida sense queixals, però amb totes les dents de llet. Per últim, com a curiositat, dir que Màrius Sampere va escriure un poema, «Invertir l’enigma», que sorprenentment comparteix aquest mateix desig de capgirar el cicle vital: «Hauríem de néixer curulls de saviesa / … / i a la fi morir tornant a la mare».

Ana Blandiana | Versió Original | Versió MP3

Llegir-ne més