Pietat

No crec en pantocràtors ni en karmes. No crec en una misteriosa cadena d’implacables causalitats capaç de col·locar cadascú al seu lloc. No crec en la justícia divina perquè el món ens mostra diàriament, amb actes i fets, la injustícia. Per això no crec tampoc en els càstigs d’un déu que tan a sovint ha pecat de no voler encarnar-se i que, per això mateix, al capdavall, mai no ha pogut expressar una veritable pietat. Crec en molt poques coses. Gràcies, però, a les inevitables transfussions de cristianisme que he rebut, sí crec, en canvi, en la pietat, no en el sentit de devoció per les coses santes sinó en la de sentiment de dolor suscitat per la desgràcia dels altres. La pietat és humana, umbilical diria, però el seu concepte ha experimentat al llarg de la història un procés de sacralització pareguda al dels primers salms, originalment extralitúrgics. Cal profanar, rehumanitzar la pietat. Podrem així deixar de sentir, ni que siga per uns instants, el més secret i irracional dels alleujaments quan comprovem que l’infortuni s’ha emportat la vida d’un despietat, d’una persona que no va voler honorar el dolor suscitat per la desgràcia dels altres. Tindré la pietat de no dir el seu nom.

DECI
A contracor, hagueres d’embrutar-te
les mans de sang i l’aire de tristesa.
Les masses de pa, sens déus i amb pesta
et calfaren el cap. D’ira i de llàgrimes.
I hagueres de tallar ben curt i recte.
Només, que no ho pagà qui més devia.
Així, sovint la història: trencada
pel fil més feble. I els teus ulls ho saben.

Antoni Ferrer
(de «Pietà», Ed. Amós Belinchon, València, 1993)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Karma Police», de Radiohead

Paternalisme inassumible

Tots els qui, des de l’esquerra si més no, hem dit o tenim alguna cosa a dir sobre l’actual cataclisme del capitalisme, hauríem de llegir primer la «Minima moralia» de T.W. Adorno. Potser així, quan Zapatero, sempre optimista, clama sobre el canvi de model, sobre la refundició del capitalisme i sobre la inassumibilitat d’allò que, pocs mesos després, podria assumir gràcies a un nou i filantròpic maquillatge del diàleg social, aleshores entendríem millor quines són les constants i les variables polítiques del pactisme redemptor del Govern i dels sindicats esgrogueïts. Quan el saqueig i la desvergonya dels patrons ja compta, de bon principi, amb una resistència total dels actors possibilistes —i viceversa—, el conflicte no és altre que el d’un aparent teatre de titelles que mediàticament, i amb ganes, emmascara el conflicte real, el constatable amb fets: la tràgica i impune destrucció de llocs de treball. El més sorprenent és que, per a la presumpta esquerra en el poder i per als sindicats connivents, allò veritablement inassumible no és el milió de persones expulsades dels seus llocs de treball en el darrer any, sinó marcar, com siga, els temps de l’agenda política i escenificar la caduca farsa de valedors del proletariat. És indiscutible que, en el darrer any, Zapatero i els sindicats han assumit aquesta mutilació de braços del mercat laboral a colp de concurs de creditors i a colp d’ERO, moltes vegades fraudulents, per part de moltes empreses, sense dir aquesta boca és meua, sense cap mobilització, sense cap intervenció preventiva i, per tant, sense afegir al sistema econòmic, ni que siga per pur sentit comú, ni una sola mesura de control laboral contra els abusos empresarials ocorreguts en molts acomiadaments. I és contra aquests acomiadaments llibertins que no hem escoltat ni un sol clam de Zapatero ni, a penes, dels sindicats. Per això, ara, el clam de Zapatero sobre la inassumibilitat de l’acomiadament lliure és, en realitat, com el del llop que, des del turó, després de la fartada, udola que vol convertir-se en el nostre gos d’atura. Estem perduts.

Adorno
Sota el títol «Desviació», Adorno m’ajuda: «Sobre la decadència del moviment obrer és il·lustratiu l’optimisme dels seus militants. Sembla que augmenta amb la consolidació del món capitalista. Els iniciadors mai no consideraren garantit el seu èxit, i per això van tenir cura de no dir inconveniències a les organitzacions obreres. Actualment, com la posició de l’adversari i el seu poder sobre la conciència de masses s’ha enfortit infinitament, s’hi considera reaccionària tota temptativa de modificar precipitadament aquesta conciència mitjançant la denúnica de la complicitat. Tot aquell que combina la crítica al capitalisme amb la crítica al proletariat —que cada vegada hi exhibeix més les tendències evolutives del capitalisme—, resulta sospitós. L’element negatiu del pensament està mal vist perquè traspassa les fronteres de classe (…) Quan ja no s’hi manté, entre els militants de la plataforma d’esquerra, cap concepció crítica de l’economia política; quan els seus periòdics proclamen diàriament, sense la més mínima idea, tesis que ultrapassen qualsevol revisionisme, totalment mancades, però, de significat i, per indicació expressa, poden intercanviar-se, el dia següent, per les seues contràries, les oïdes dels seus adeptes demostren les seues aptituds musicals tan aviat com sona la més mínima nota de desconsideració cap a les consignes alienades de la teoria.»

Apotecaris, profetes i travestis

A l’agost és més fàcil tindre calor que por, però no rebem notícies fresques i sí desassossec. Vaig topetar ahir amb aquest titular de por: «Un milió i mig de valencians contraurà la grip A en dos anys». Marededeusinyor! I subtitula que instal·laran llits en escoles (barracons?) i poliesportius. Un titular terrorífic produït per una assalariada del Levante-EMV. L’amo del Tamiflú, Donald Rumsfeld, no l’hauria redactat millor. I avui m’hi he trobat amb aquest altre titular, també profètic, hereu de l’anterior, a l’edició castellonenca del periòdic: «Més de cent mil castellonencs contrauran la grip A durant els dos pròxims anys». És per falta de temetes? Per la pell massa fina dels nous becaris? Per les vacances dels gatekeepers i dels polítics? O és que cal competir amb El P. Mediterráneo pel titular més inquietant possible? D’aquesta infecció mundial n’he parlat a Salms els darrers mesos. Ni és el primer ni serà el darrer apocalipsi. La gent té fills com té por. I sembla que els amos de les multinacionals farmacèutiques i dels mitjans de comunicació han de vendre, com siga, els seus productes i/o deposicions. La fi justifica els mitjans. El mes d’agost sovint ens proporciona un resum de les manies mediàtiques de l’any, com ara aquest nova pandemització de l’espant, que no del virus. En volta de llegir una novel·la de Stephen King, aquest estiu podeu agafar la portada d’algun periòdic amb la plantilla retallada a colp d’ERO, vés a saber quin terror serà més excitant. Un milió i mig de valencians contraurà… Matrimoni? No, la porca grip. Els argentins han començat a vacunar-se contra la por. De fet, us recomane, per higiene, el vídeo següent.

Tant de dir que ve el llop, que si una nit de veritat ve… Aquesta és la clau, pense, el veritable perill. Si, després de l’aviària, un milió i mig de valencians finalment no contrau aquesta grip nova, tan publicitada com a mortal, aleshores a qui haurem de culpar? Al director del periòdic? A la trama Gürtel? Al jutge De la Rua? Al ministeri de Sanitat? I, si del contrari, és del tot certa la pandemització i la letalitat, com endevinarem que ara la cosa va de veres, si no hi ha cap diferència entre el llop depilat i el llop travesti? No ho podrem saber. Morirem i punt final, com les ovelletes. Beeeeee… Morirem inevitablement. Així que no val la pena preocupar-se’n. Serà el que serà. No cal perdre més temps i diners comprant vacunes i periòdics. No podem evitar el que encara no ha passat, i això és, al capdavall, el que fins ara ens han sabut vendre les multinacionals. A nosaltres i als governs. Oblidem apotecaris, profetes i travestis. Oblidem les infeccions de porcs i de por. Durant uns dies, si més no. Carpe diem.

«At last the secret is out», de W. H. Auden

Carla Bruni trià un poema de Wystan Hugh Auden per tancar el seu àlbum anterior, titulat «No promises». Si voleu, podeu escoltar aquest reportatge, on la cantant ens xiuxiueja les seues preferències literàries. El poema parla dels secrets que, tard o d’hora, són revelats i de les seues motivacions. Narcís Comadira va escriure una versió de l’«At last the secret is out», però no m’hi he pogut fer amb ella, així que he elaborat una composició, més o menys arromançada, de la versió cantada en anglès. Sí he pogut trobar, a la xarxa, una ressenya de Jordi Puntí que recull els primers versos de l’adaptació de Comadira: «Per fi el secret ha esclatat,/ sempre passa,/ des d’antic, la història és ja madura per ser explicada a l’amic». D’Auden també podeu veure, a Salms, el vídeo del seu «Funeral Blues». A més, vull apuntar que Jaime Gil de Biedma —més que traduir-lo o versionejar-lo—, el va reescriure en castellà, «en romanç», segons va deixar escrit ell mateix entre parèntesis. El següent vídeo és una adaptació audiovisual de la cançó, obra d’aquest vostre menestral.

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

For the clear voice suddenly singing,
high up in the convent wall,
the scent of the elder bushes,
the sporting prints in the hall,
the croquet matches in summer,
the handshake, the cough, the kiss,
there is always a wicked secret,
a private reason for this.

W. H. Auden

Llegir-ne més

«Una sola carn», d´Elizabeth Jennings

Lying apart now, each in a separate bed,
He with a book, keeping the light on late,
She like a girl dreaming of childhood,
All men elsewhere – it is as if they wait
Some new event: the book he holds unread,
Her eyes fixed on the shadows overhead.

Tossed up like flotsam from a former passion,
How cool they lie. They hardly ever touch,
Or if they do it is like a confession
Of having little feeling – or too much.
Chastity faces them, a destination
For which their whole lives were a preparation.

Strangely apart, yet strangely close together,
Silence between them like a thread to hold
And not wind in. And time itself’s a feather
Touching them gently. Do they know they’re old,
These two who are my father and my mother
Whose fire from which I came, has now grown cold?

Elizabeth Jennings

Llegir-ne més

Hem baixat tots els esglaons

I fins ací hem arribat. S’arxiva sense cap explicació, ni dels representants polítics, com era d’esperar, ni —pitjor encara— de la Justícia. Era d’esperar, també? Potser. Camps ja ho sabia, que només quedaven «uno o dos escalonets». Pregunteu-li per què. La síntesi és de por: uns governants reben, reiteradament (i secretament), regals d’alt valor; els obsequiosos empresaris —actualment jutjats per corrupció— reben, reiteradament, contractes milionaris per part d’aquests governants. No són regals i contractes aïllats, ocasionals ni esporàdics. Ni entre desconeguts. I, després d’investigar-ho i de trobar-ne indicis de delicte —i mentides dels governants—, diu la Justícia que no hi ha prou fonaments per obrir judici per suborn i arxiva el cas. És agost. Fa calor. Els jutges se’n van de vacances. I els funcionaris judicials. I Camps també. Quatre milions d’aturats. Visca per les anxoves de Vuitton! Ara, El Bigotes ja pot regalar a Camps tots els trages de bany que vulga, tranquilament, sense por, que no passa res, res de res, que mai no hi haurà indicis, que per als jutges és legal. Això és jurisprudència! Impròpiament, passivament, suborneu a tort i a dret. Efectivament, amb Camps, i amb Fabra, hem baixat tots els esglaons. Ja no en queda cap. Som a les portes de l’infern.