Apotecaris, profetes i travestis

A l’agost és més fàcil tindre calor que por, però no rebem notícies fresques i sí desassossec. Vaig topetar ahir amb aquest titular de por: «Un milió i mig de valencians contraurà la grip A en dos anys». Marededeusinyor! I subtitula que instal·laran llits en escoles (barracons?) i poliesportius. Un titular terrorífic produït per una assalariada del Levante-EMV. L’amo del Tamiflú, Donald Rumsfeld, no l’hauria redactat millor. I avui m’hi he trobat amb aquest altre titular, també profètic, hereu de l’anterior, a l’edició castellonenca del periòdic: «Més de cent mil castellonencs contrauran la grip A durant els dos pròxims anys». És per falta de temetes? Per la pell massa fina dels nous becaris? Per les vacances dels gatekeepers i dels polítics? O és que cal competir amb El P. Mediterráneo pel titular més inquietant possible? D’aquesta infecció mundial n’he parlat a Salms els darrers mesos. Ni és el primer ni serà el darrer apocalipsi. La gent té fills com té por. I sembla que els amos de les multinacionals farmacèutiques i dels mitjans de comunicació han de vendre, com siga, els seus productes i/o deposicions. La fi justifica els mitjans. El mes d’agost sovint ens proporciona un resum de les manies mediàtiques de l’any, com ara aquest nova pandemització de l’espant, que no del virus. En volta de llegir una novel·la de Stephen King, aquest estiu podeu agafar la portada d’algun periòdic amb la plantilla retallada a colp d’ERO, vés a saber quin terror serà més excitant. Un milió i mig de valencians contraurà… Matrimoni? No, la porca grip. Els argentins han començat a vacunar-se contra la por. De fet, us recomane, per higiene, el vídeo següent.

Tant de dir que ve el llop, que si una nit de veritat ve… Aquesta és la clau, pense, el veritable perill. Si, després de l’aviària, un milió i mig de valencians finalment no contrau aquesta grip nova, tan publicitada com a mortal, aleshores a qui haurem de culpar? Al director del periòdic? A la trama Gürtel? Al jutge De la Rua? Al ministeri de Sanitat? I, si del contrari, és del tot certa la pandemització i la letalitat, com endevinarem que ara la cosa va de veres, si no hi ha cap diferència entre el llop depilat i el llop travesti? No ho podrem saber. Morirem i punt final, com les ovelletes. Beeeeee… Morirem inevitablement. Així que no val la pena preocupar-se’n. Serà el que serà. No cal perdre més temps i diners comprant vacunes i periòdics. No podem evitar el que encara no ha passat, i això és, al capdavall, el que fins ara ens han sabut vendre les multinacionals. A nosaltres i als governs. Oblidem apotecaris, profetes i travestis. Oblidem les infeccions de porcs i de por. Durant uns dies, si més no. Carpe diem.

«At last the secret is out», de W. H. Auden

Carla Bruni trià un poema de Wystan Hugh Auden per tancar el seu àlbum anterior, titulat «No promises». Si voleu, podeu escoltar aquest reportatge, on la cantant ens xiuxiueja les seues preferències literàries. El poema parla dels secrets que, tard o d’hora, són revelats i de les seues motivacions. Narcís Comadira va escriure una versió de l’«At last the secret is out», però no m’hi he pogut fer amb ella, així que he elaborat una composició, més o menys arromançada, de la versió cantada en anglès. Sí he pogut trobar, a la xarxa, una ressenya de Jordi Puntí que recull els primers versos de l’adaptació de Comadira: «Per fi el secret ha esclatat,/ sempre passa,/ des d’antic, la història és ja madura per ser explicada a l’amic». D’Auden també podeu veure, a Salms, el vídeo del seu «Funeral Blues». A més, vull apuntar que Jaime Gil de Biedma —més que traduir-lo o versionejar-lo—, el va reescriure en castellà, «en romanç», segons va deixar escrit ell mateix entre parèntesis. El següent vídeo és una adaptació audiovisual de la cançó, obra d’aquest vostre menestral.

At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.

Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.

For the clear voice suddenly singing,
high up in the convent wall,
the scent of the elder bushes,
the sporting prints in the hall,
the croquet matches in summer,
the handshake, the cough, the kiss,
there is always a wicked secret,
a private reason for this.

W. H. Auden

Llegir-ne més

«Una sola carn», d´Elizabeth Jennings

Lying apart now, each in a separate bed,
He with a book, keeping the light on late,
She like a girl dreaming of childhood,
All men elsewhere – it is as if they wait
Some new event: the book he holds unread,
Her eyes fixed on the shadows overhead.

Tossed up like flotsam from a former passion,
How cool they lie. They hardly ever touch,
Or if they do it is like a confession
Of having little feeling – or too much.
Chastity faces them, a destination
For which their whole lives were a preparation.

Strangely apart, yet strangely close together,
Silence between them like a thread to hold
And not wind in. And time itself’s a feather
Touching them gently. Do they know they’re old,
These two who are my father and my mother
Whose fire from which I came, has now grown cold?

Elizabeth Jennings

Llegir-ne més

Hem baixat tots els esglaons

I fins ací hem arribat. S’arxiva sense cap explicació, ni dels representants polítics, com era d’esperar, ni —pitjor encara— de la Justícia. Era d’esperar, també? Potser. Camps ja ho sabia, que només quedaven «uno o dos escalonets». Pregunteu-li per què. La síntesi és de por: uns governants reben, reiteradament (i secretament), regals d’alt valor; els obsequiosos empresaris —actualment jutjats per corrupció— reben, reiteradament, contractes milionaris per part d’aquests governants. No són regals i contractes aïllats, ocasionals ni esporàdics. Ni entre desconeguts. I, després d’investigar-ho i de trobar-ne indicis de delicte —i mentides dels governants—, diu la Justícia que no hi ha prou fonaments per obrir judici per suborn i arxiva el cas. És agost. Fa calor. Els jutges se’n van de vacances. I els funcionaris judicials. I Camps també. Quatre milions d’aturats. Visca per les anxoves de Vuitton! Ara, El Bigotes ja pot regalar a Camps tots els trages de bany que vulga, tranquilament, sense por, que no passa res, res de res, que mai no hi haurà indicis, que per als jutges és legal. Això és jurisprudència! Impròpiament, passivament, suborneu a tort i a dret. Efectivament, amb Camps, i amb Fabra, hem baixat tots els esglaons. Ja no en queda cap. Som a les portes de l’infern.