Pietat

No crec en pantocràtors ni en karmes. No crec en una misteriosa cadena d’implacables causalitats capaç de col·locar cadascú al seu lloc. No crec en la justícia divina perquè el món ens mostra diàriament, amb actes i fets, la injustícia. Per això no crec tampoc en els càstigs d’un déu que tan a sovint ha pecat de no voler encarnar-se i que, per això mateix, al capdavall, mai no ha pogut expressar una veritable pietat. Crec en molt poques coses. Gràcies, però, a les inevitables transfussions de cristianisme que he rebut, sí crec, en canvi, en la pietat, no en el sentit de devoció per les coses santes sinó en la de sentiment de dolor suscitat per la desgràcia dels altres. La pietat és humana, umbilical diria, però el seu concepte ha experimentat al llarg de la història un procés de sacralització pareguda al dels primers salms, originalment extralitúrgics. Cal profanar, rehumanitzar la pietat. Podrem així deixar de sentir, ni que siga per uns instants, el més secret i irracional dels alleujaments quan comprovem que l’infortuni s’ha emportat la vida d’un despietat, d’una persona que no va voler honorar el dolor suscitat per la desgràcia dels altres. Tindré la pietat de no dir el seu nom.

DECI
A contracor, hagueres d’embrutar-te
les mans de sang i l’aire de tristesa.
Les masses de pa, sens déus i amb pesta
et calfaren el cap. D’ira i de llàgrimes.
I hagueres de tallar ben curt i recte.
Només, que no ho pagà qui més devia.
Així, sovint la història: trencada
pel fil més feble. I els teus ulls ho saben.

Antoni Ferrer
(de «Pietà», Ed. Amós Belinchon, València, 1993)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Karma Police», de Radiohead

2 comentaris a “Pietat

  • 8/14/2009 at 6:39 pm
    Permalink

    Potser tens raó, però no puc estar d’acord amb la paraula. Massa monges en el meu record. Pietat, és un mot que només tolere en les peces italianes, així semblem menys catòliques.
    Es pregunta Fuster “¿Un mot per a cada cosa?…” en el cas de la pietat,la paraula està marcada per l’emprempta de qui ve tocant-nos l’arquet des de fa massa anys. Hi ha paraules que han d’extingir-se: pietat, pecat, penitència, penediment, pena…

  • 8/14/2009 at 8:25 pm
    Permalink

    Les connotacions de les paraules i, per tant, les pròpies paraules, són reciclables, profanables. La profanació serà del tot efectiva amb l’extinció dels qui, durant segles, les han ungides amb l’encens més reconsagrat. És possible que, aleshores, tens raó, de paraules com aquestes no ens hi quede ni cristo.

Commentaris tancats.