Voltors

La legislació laboral de l’Estat regula que si un treballador dimiteix i decideix, per diners o pel que siga, canviar d’empresa (baixa voluntària), aleshores no té dret a cap indemnització, que només rebria cas d’haver estat acomiadat de manera improcedent. Amb la crisi hem comprovat que aquesta regla és aplicable només als treballadors honrats i violables, però no, en canvi, als alts executius i/o presumptes corruptes, que tenen els contractes embafats de clàusules, blindats en diuen, gràcies als quals són indemnitzats no solament quan dimeteixen sinó també quan la seua gestió ha estat ruïnosa. De fet, l’enriquiment d’aquests voltors ha estat notícia en els últims mesos arran de l’afonament d’alguns bancs nordamericans i europeus.

Pedro Garcia, director de Radio Televisió Valenciana, ha dimitit. Fuig a una empresa privada. Hi deixa un deute de més de 1000 milions d’euros en l’ens públic valencià. I també uns nivells infames de parcialitat informativa. Diu Levante-EMV que el dimitit podria arribar a rebre 50.000 euros d’indemnització. Quines són les clàusules? No estem parlant del treballador d’una empresa privada, sinó d’un càrrec en una empresa pública. Estem parlant, a més, d’un personatge involucrat en la trama Gürtel (com Camps, també és amiguet de l’ànima del Bigotes: va ser padrí de la filla d’Ávaro Pérez). I ara fuig, s’amaga, despareix amb les butxaques ben plenes i, damunt, els valencians li hem de pagar 50.000 euros? Una vergonya. Un escàndol. Camps dimissió!

Morts, xifres i fantasmes

Aquesta matinada, dos canals de televisió estatals, un públic i l’altre privat, han obert els noticiaris del dia, i també els seus webs, amb la mort per grip A d’una anciana de 86 anys. La dona presentava agreujants patologies anteriors que han precipitat la seua mort. No hauria sigut notícia si s’haguera mort d’un simple constipat. Uns preceptes de notorietat, valors-notícia en diuen, ordenen la trascendència: no és el mateix que et mate un cotxe que un terrorista, encara que el terrorista mate “menys“. Aquesta anciana morent tampoc no ocuparia la portada si, a Espanya, els cadàvers no s’usaren permanentment com a moneda de canvi. La premsa sempre ha dut una comptabilitat dels morts, siga per grip, per accident de trànsit, laboral, de metro, per atemptat, per cornada de bou o qualsevol altra desgràcia. La gent podem morir-nos de tantes maneres que cal establir un cert ordre, una organització, unes normes i unes prioritats, perquè el purgatori no té portades i titulars per a tots. Per això hi ha morts de primera, morts de segona i la resta, ànimes en pena, esqueles sense obituari, fantasmes arrossegant cadenes, a l’aguait de colar-se en alguna rotativa i fer per fi aparició —cas del tercer aniversari de la mort de les víctimes del descuidat metro de València. Per tot això, aquest matí, quan he vist la notícia de l’anciana que s’ha mort de vella (sí, de vella, més que de grip), he sentit una mena de calfred i he pensat que si aquesta és la notícia més important del dia, més important que una pujada d’impostos o el nou ERE a Nissan, aleshores alguna cosa molt greu ens ha d’estar passant, però encara no ho sabem, no ens ho han dit o, simplement, no volem saber-ho.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Premsa lliure», de Brams

«Alfabet» (12), d’Inger Christensen

alfabet

Inger Christensen va morir a principis de 2009. Ha estat considerada l’escriptora danesa més rellevant de la seua generació. La seua obra ha estat traduïda a molts idiomes, però no encara al català, lamentablement. Com Júlia Costa, vaig cercar ressenyes, traduccions i fonts d’informació en la nostra llengua, però el panorama és… En fi. Arran de la seua mort, vaig recopilar traduccions d’obres seues parcialment publicades a la Xarxa, preferentment en alemany, anglès i francès. Després de jugar amb alguns versos d’«Alfabet» (1981), un dels llibres més aplaudits, vaig escollir el poema 12 pel vitalisme que traspua. «Alfabet» és un bell poema, però encara ho és més en danès, per la seua arquitectura fonètica, treballada amb ritme, modulació i progressió melòdica, matemàtica, diria. També el podeu escoltar, recitat per l’autora, al magnífic web de Lyrikline.

livet, luften vi indånder findes
en lethed i alt, en lighed i alt,
en ligning, et åbent bevægeligt udsagn
i alt, og mens træ efter træ bruser op i
den tidlige sommer, en lidenskab, lidenskab
i alt, som fandtes der til luftens leg med
den faldende manna en enkel principtegning,
enkel som når lykken har masser af mad
og ulykken ingen, enkel som når længslen
har masser af veje og lidelsen ingen,
enkel som den hellige lotus er enkel
fordi den kan spises, en tegning så enkel
som når latteren tegner dit ansigt i luft

Inger Christensen

Llegir-ne més

«Deceptions», de Philip Larkin

decepcions

Qui opine que, per a la poesia, està vedada la truculència, millor que no continue aquesta lectura ni intente veure el vídeo següent. Més val que toque el dos qui diga que l’horror, pels seus ingredients irracionals, és un fet aïllable i aïllat, inevitable producte de l’infortuni, del dimoni o de qualsevol altra maldat intrínseca, essencial, i no el que veritablement és: un fet històric, o quotidià, constatable, amb causes i conseqüències: un objecte de reflexió. Un dels primers poemes de maduresa de Philip Larkin és «Deceptions» (1950), títol que porta, indirectament, el poemari del qual forma part: «The Less Deceived». Literalment: «Els menys decebuts», que és, pràcticament, com parlar dels més decebuts. En aquesta obra, com en la posterior «High windows», el sexe ja ocupa un lloc central. Larkin s’acosta a la sexualitat com a impuls determinant de la felicitat o de la frustració. Tal com s’explica a la tesi de Damià Alou, aquest poema és «anòmal», peculiar, per diverses raons. És dels pocs poemes en què Larkin no és el protagonista i és l’únic encapçalat, i motivat, per una citació: la declaració d’una jove, víctima d’una violació, a consequència d’unes circumstàncies que, en el Londres victorià, l’abocaren a la prostitució. Però és també un poema singular per les polèmiques suscitades; concretament, per les acusacions que va rebre des d’algunes files del feminisme: «The essential point is that Larkin in 1950 was apparently able to consider rape as a matter of ‘desire’: and to use that assumption as the basis for sympathetic representation of the rapist», van dir. Per la mateixa raó, ha provocat confrontacions interpretatives entre els estudiosos. I entre ells, l’autor de la tesi, que afirma sentir-se —com segurament s’hauria sentit el mateix Larkin—, entre els més decebuts quan descobreix que, en aquest poema, alguns crítics han arribat a veure «sympathy», disculpes o una justificació del violador: «The stark, low-life brutality of Mayhew’s story serves as an imaginative vehicle for Larkin’s contradictory feelings of resentment, anger and self-contempt» (Booth, 1992). Per més que una violació puga resultar un tema incòmode, ni Damià Alou, ni jo tampoc, hem vist enlloc cap actitud comprensiva del violador per part de Larkin, sinó més aviat el contrari, un dolorós exercici d’empatia, d’implicació, de solidaritat envers la víctima. Per tant, seria empathy, not sympathy. Larkin denuncia una societat malalta, que «amaga el cap sota l’ala» («bows the other way») quan una dona pateix aquesta doble vexació: violació i vergonya. Fins i tot, sagaçment, el poeta inclou una crítica a aquells que, per endavant, sap que l’acusaran d’usar el desig com a eximent del delicte: «but where / desire takes charge, readings will grow erratic?». En qualsevol cas, l’important és que, tot i la distància, també nosaltres podem pressentir el dolor, bitter and sharp with stalks.

Of course I was drugged, and so heavily I did not regain
consciousness until the next morning.  I was horrified to
discover that I had been ruined, and for some days I was inconsolable,
and cried like a child to be killed or sent back to my aunt.
—Mayhew, London Labour and the London Poor

Even so distant, I can taste the grief,
Bitter and sharp with stalks, he made you gulp.
The sun’s occasional print, the brisk brief
Worry of wheels along the street outside
Where bridal London bows the other way,
And light, unanswerable and tall and wide,
Forbids the scar to heal, and drives
Shame out of hiding.  All the unhurried day,
Your mind lay open like a drawer of knives.

Slums, years, have buried you.  I would not dare
Console you if I could.  What can be said,
Except that suffering is exact, but where
Desire takes charge, readings will grow erratic?
For you would hardly care
That you were less deceived, out on that bed,
Than he was, stumbling up the breathless stair
To burst into fulfillment’s desolate attic.

Philip Larkin

Llegir-ne més

«High windows», de Philip Larkin

Philip Larkin és un autor encara poc conegut entre nosaltres. Marcel Riera ha escrit recentment una versió catalana d’una de les seues obres més celebrades: High windows. Quadern de TerramarUcronies en van parlar fa poc i Jordi Llavina n’ha publicat una ressenya. També Lula ha reproduït alguns versos. El traductor comenta, al pròleg, que High windows, el darrer llibre del poeta, són els finestrals «que permeten albirar aquell aire blau i fondo, que és fals i no és enlloc, i que és infinit. Perquè a aquesta mena de conclusió arribava aquell homenot emprenyador per la seva agressivitat envers un munt d’aspectes de la vida contemporània i la gent en general, amanida amb un derrotisme descarnat; el poeta agosarat que evocava llocs comuns –hospitals, pubs, fires, platges– i vides ordinàries amb un to rondinaire, planer, corrosiu, però també tendre i compassiu. Però sobretot amb una veu sense parió». En el poema següent, com s’explica a SpokenVerse, Larkin ens parla de l’amor lliure, un vell concepte entre els lliurepensadors que, en els seixanta, es convertí en expressió habitual dels partidaris d’aquell moviment social que reclamava més llibertat sexual i que culminà amb l’estiu de l’amor de 1967, que és quan Larkin deixà escrit aquest poema. El poeta enveja els joves amants de la felicitat desenfrenada i lamenta que aquella revolució sexual arribara massa tard per a ell. Conclou, aleshores, que existeixen unes high windows que delaten les normes morals que limiten les llibertats, que son falses, no condueixen enlloc, i que no tenen final. Com ha comentat el traductor, aquest poema de Larkin potser no és el millor, però és ben representatiu de les seues dèries i del temps que li tocà viure.

When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, «That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds». And immediately

Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.

Philip Larkin

Llegir-ne més

L’hora dels sardatxos

Madrid, València, Palma. Aquest radi territorial marca les 3:15 hores en el rellotge ibèric, aturat des de fa mesos en la corrupció del PP. A eixa hora cau una solana intolerable, però Rajoy, Cospedal, Bárcenas, Fabra o el Molt Arxivable Camps l’aguanten immòbils i muts com sardatxos: despullats, desvergonyits i impertèrrits. Serà per això que sempre van bronzejats? Acabaran un dia amb càncer de pell? Comencen els seus cors a patir les conseqüències de tants acaloraments? Els rèptils tenen la sang freda, el cor com l’estómac, ran de terra, una pell escamada i la llengua llarga. S’hi colren, en saben traure profit i, si cal, repten sota les pedres perquè la solana no hi allargue més l’ombra del verí quan els delata el cant llandós, inquisidor, de la cigala. L’hora de la corrupció. Un quart de quatre. Les busques d’aquest rellotge són també el gavinet carnisser que sempre ha trinxat el nostre país, trossejat com a moneda de canvi entre els partits espanyols. Són el gavinet de l’especulació i la corrupció que ha esquarterat el nostre territori, que ens ha estafat i ens ha afonat econòmicament, que ha afaitat i afaita el nostre paisatge. Cal tindre present quin és el radi de la desfeta i quin n’és el centre. Cal que no oblidem com funciona aquest rellotge de la pell de brau. Per contra, un rellotge nostre hauria de marcar l’hora de la revolta però, com que no en tenim cap, ni tan sols marca el compte enrere per al final dels abusos, el meninfotisme, l’anestèsia i la submissió.

Recomane aquest article d’Albert Dasí.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La gran sargantana», de Brams