Un suborn és un suborn?

pperiodisme

Engrandiu la imatge adjunta. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte. Pperiodisme, ppresumptament. Tema del dia: les anxoves en llanda. ¿És aquest el ppacte de silenci? Més afonia encara? Fabra a la dreta, a tres columnes, ppàgina tres, senar, ppreferència visual, ppredomini visible, esgarrant un cobdiciable 3×4 de mòduls ppublicitaris en crisi. Un ppresumpte defensa un altre ppresumpte: regal fitosanitari al curita ganaslocas. Revotuadéu, això sí que és un pperiòdic de dretes com Déu mana, o gairebé, i no com eixos diaris infidels i inductors, comerciants de converses telefòniques punxades que fins i tot gosen qüestionar científicament els flowerppowers, desembeinant Popper contra flors i violes… I no sense indicis: com se demostra que Déu no existeix? Com se demostra que un suborn no és un suborn? Com se demostra que un subornat —que ha mentit— no s’ha deixat subornar? Com se demostra que uns fets demostrats han estat demostrats i que demostren alguna cosa? Com demostra un jutge que és un jutge? Com se demostra que la democràcia existeix? Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rita troglodita», de Biskuti

Sabates de pell de poltre

«D. Francisco Camps le encargó personalmente dos americanas a medida y algún pantalón, llevándose también en esa ocasión dos pares de zapatos de piel de potro de una reputada marca comercial». Les paraules pertanyen a la darrera resolució judicial del Tribunal Superior de Justícia de València. M’ha xocat l’especificació, per part del jutge, de la pell del calçat triat per l’escolanet. Narrativament, el jutge fila prim: pell de poltre. La matança de cavallets per a calçar l’escolanet potser no és un fet jurídicament tan determinant com l’amarrada del Parapipi, però és una circumstància suggestiva si se celebra el judici amb un jurat popular escamat per la crisi: «El Sr. Camps admitió haberse llevado un solo par de zapatos, cuyo precio de 120 o de 130 euros dijo haber pagado en el acto y en efectivo». La procacitat: «La veritat està cada dia més a prop…, queden uno o dos escalonets». A prop de qui? Els pujarà amb sabates de pell de poltre.

Parapipi! Parapipi!

Qué bonito! Parapipi! Bronzejats com van, tard o d’hora havia d’entrar en escena algun iot para-pijis. Un nom curiós, el de Parapipi, per a una embarcació d’esbarjo: para-pipi. Para quién? Para Pipi. Quina casualitat: fonèticament, en anglès, PiPi és PP. Especulacions meues. Pipi també podria ser el nom d’alguna prostituta gurteliana, com una berluscona de luxe, indumentada amb tratge de cuir i, és clar, amb una bona corretja. Fuets a banda, sembla que, després de les eleccions, la Justícia no ha quedat encallada, que la investigació té calat i que un sastre amb toga li està agafant l’ample dels camals (i l’estretor de l’entrecuix) al Gens Honorable. En els darrers dies, la premsa infiltrada i filtrant ha fet públiques dues qüestions que recolzen l’obertura del judici a l’indimitible. 1) El presumpte declarà que no guardava les factures i que ell va pagar, personalment i en metàl·lic, els tratges; en canvi, les dates registrades per l’arqueig de caixa de la tenda Forever Young revelen que, els dies en què s’efectuà el pagament, el desastrat es trobava personalment en actes oficials a Villena i a Alcoi. 2) Parapipi és el nom d’un iot, propietat «de la trama», fondejat en el port esportiu d’Altea, on la policia ha trobat noves proves que estrenyen la corretja (bondage al curita!), concretament un ordinador portàtil amb correus electrònics i altres documents que acreditarien el pagament de regals per part de l’hampa de Correa als polítics exemplars. L’oposició ha tornat a demanar la dimissió del Gens Honorable. El PP no. Continua la causa. Judici oral el dia 15. Hi anirà Pipi? Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Forever Young», de Bob Dylan

La Renegà, ferida de mort

vistarenega

Sempre que anem a la Renegà ens emportem bosses per recollir el nostre fem i, ben a sovint, la consciència —i la xafogosa inconsciència— ens convida a omplir les bosses sobreres amb les deixalles d’individus que podríem qualificar de porcs. Aquesta gentola, però, és infinitament més marrana que els porcs, perquè els animals no ho deixen tot ple de llandes, plàstics, papers o vidres pel terra. Són delinqüents. Des de març que no hi havíem tornat. D’un parell de setmanes ençà que hem agafat la seguida d’anar-hi i, en poc temps, coincidint amb l’inici de l’estiu i, per tant, l’aglomeració de turistes a les nostres platges, hem comprovat com la Renegà s’omplia de brutícia i immundícia subhumana. Tot i això, ens hem alegrat avui de trobar-nos amb una colla de persones que estava netejant la zona. Havien apilat bosses i bosses de deixalles, com si d’un vòmit del paratge es tractara. Li hem preguntat a un dels escombraires si eren alguna mena de brigada dels ajuntaments de Benicàssim o d’Orpesa i, com ja havíem endevinat, ens ha respost que no. Són R de Renegà. L’home ens ha explicat que els camions dels ajuntaments només recullen les bosses dels contenidors, però que no existeix personal municipal destinat a rastrejar i recollir les deixalles que el turistes delinqüents abandonen entre pins, margallons, grava i roques. Encara ha anat més lluny i ho ha pogut dir més alt, però no més clar: que els ajuntaments es desentenen perquè tenen tants interessos com les constructores i que, en fi, segurament, ja els va bé que tot s’embrute i que qualsevol dia, accidental o provocat, s’hi bote foc per requalificar aquest espai únic de costa verge que queda a la Plana Alta. I és absolutament únic perquè no queda gairebé cap altre paisatge a les nostres costes on les muntanyes i el bosc mediterrani baixen com ací fins a vora mar. La Renegà és avui una illa assetjada a l’oest, al nord i al sud per la depredadora construcció de luxosos nínxols amb jardí, piscina i terrassa, des d’on els morts bronzejats, mojito en mà, davant de la mar s’emmirallen per contemplar l’enquitranada putrefacció del Mediterrani. La seua pròpia, al capdavall.

Vídeo de la recollida d’avui

Tres anys de la matança al metro

Les 43 persones víctimes de la matança al metro de València encara s’arrosseguen per les vies de l’estació de Jesús. Com espectres desnonats, passegen dia i nit per les andanes sense cap destinació. A vegades, travessen els cossos dels vius despistats. Sense fortuna intenten amarrar-se al cor d’algun xiquet per a poder fugir dels llimbs de sang i ferro on fa tres anys els van deixar abandonats. És la mort ajornada. La mort que no s’acaba mai. «No tenen ni idea de quin dia és avui». És quan l’oblit converteix els irresponsables en botxins.

Atur i polítiques «subprime»

La calor i la llardosa desgana general no conviden gens a fer turisme informatiu. Arriba l’estiu i els periòdics són com un viatge organitzat per l’Imserso o, pitjor encara, per agència. Agència EFE, en aquest cas. L’atur implacable com a monument typically spanish: «El paro baja en 55.250 personas en el mejor mes de junio de los últimos ocho años». «El paro baja» és l’anàfora a cada juliol, gairebé una al·literació. Resulta objectiu, diacrònicament indulgent, però és un titular subprime: el Govern hipoteca l’esperança política avalant-se amb les contractacions temporals dels qui faran l’agost. I el Govern també vol fer l’agost. El millor mes de juny en vuit anys! Déu n’hi do! Visca l’economia proactiva! Maquillatge proactiu, enriquit amb liposomes, de Lancaster. Continue el tour. Amb les notícies d’El País sovint haig de fer pònting i descendir quatre paràgrafs avall en caiguda lliure per a topar amb l’esgallada deontologia del periodista: «También ha incidido en el dato de junio la temporada turística…». También? O sobretot? «Este avance se deja notar, asimismo, en el sector servicios, donde 31.852 trabajadores han encontrado trabajo». Asimismo? O especialment? Un altíssim percentatge d’aquestes contractacions provenen del sector serveis i són temporals. Al Principat, d’un total de 195.556 contractes el mes passat, 172.251 van ser temporals; representa el 90%. La premsa extremista dramatitza l’esperpent; la fanàtica repudia l’estètica i s’hi delecta en la imprecació; i l’acalorada, ionqui del maquillatge, s’aprofita de la cosmètica del Govern per concatenar figures retòriques: «El paro encadena su segundo mes consecutivo a la baja al calor de la temporada de verano…». Doble isotopia sarcàstica: l’atur encadena, però baixa gràcies a la calor. El vell conte de les contractacions estiuenques ens l’han contat tantes vegades que qualsevol president reincident en la mateixa demagògia hauria de dimitir immediatament. Per pesat, sobretot, més que per fal·laç, que per mentir ja no s’estila dimitir. El conte és tan antic com el desarrollismo setanter a les pel·lícules d’Esteso i Pajares o l’enrajolador de fa quatre dies. En volta d’un Plan E, ens caldria un Pla P. “P” de parats. Cal incentivar l’economia gràcies als nostres excedents productius: vendre els aturats com a souvenirs en paradetes d’Eivissa, Peníscola, Roses i Benidorm. I a mi que se m’emporte alguna bàvara.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La mentira», de Manu Chao

Hondures, retorn a la democràcies vudú?

Només han passat uns dies entre el cop d’Estat a Hondures i l’anunci d’inici de retirada de les tropes estadounidenques de l’Iraq. Mentre la repressió a l’Iran continua, el nou conflicte a Centreamèrica defineix un gir transatlàntic de la mirada. Un mareig. És curiosa, si més no, la convergència temporal dels dos esdeveniments i no serien poques les possibles connexions geoestratègiques entre els dos fets com a fites històriques d’un nou desordre mundial. Als malpensats com jo, els antecedents penals dels Estats Units ens haurien de posar en alerta sobre els bruixots instigadors de l’alçament militar, més enllà dels prejudicis filantròpics envers Obama. Com no, hi ha presidents més previsibles: Chávez no ha trigat gens a responsabilitzar-ne la CIA. Demagògicament o no, el veneçolà aposta a cavall guanyador, encara que, de moment, no supera la categoria de previsió meteorològica i molt hauria de ploure per a dur riuada, sobretot després de la mundial consigna mediàtica que fins i tot ha arribat a ser —i això és la globalització—portada de la Crónica de la Roda (Albacete): OEA, EUA, UEONU, tots en contra… Vítol! Tots? Segur? Segur, segur? Només recordaré l’afecció titellaire que, sobretot a Llatinoamèrica, sovint ha tingut el Partit Demòcrata en el poder, i sense anar més lluny un dels presidents més llepats de la Casa Blanca, el marit de Hillary, l’actual secretària d’Estat. Després de sis anys de guerra a l’Iraq, el cop d’Estat a Hondures pot convertir-se en una simptomàtica prova de foc per a les relacions internacionals, les quals ens mostraran, entre altres coses, quin grau de contorsionisme conserven els guardians de la llibertat i, també, si Obama tornarà a assaonar l’Amèrica Llatina amb la clàssica pluja de titelles o bé amb novelles democràcies vudú.

Recomane aquest article de Joan Palomés.