«¡No sabe usted quién soy yo!»

«La reforma de la que desde el Observatorio varios profesionales proponemos es que los que acceden a un nuevo empleo entren al mismo con mejores garantías y con mejores condiciones, accediendo no con los contratos temporales como hasta ahora, sino con nuevos contratos indefinidos». Són tan nous que encara no existeixen. Aquesta investigadora de la Fedea practica justament allò que vol criticar, la demagògia. També menteix i enganya. De la Rica menteix per omissió. I no ens pot estranyar gens si examinem la llista de patrons de la fundació a la qual serveix. Afirma que la reforma laboral que reclamen, ella i la CEOE, no pretén canviar les condicions dels indefinits en actiu. Només faltaria! Actius a banda, què passa, però, amb els milers i milers d’ex-indefinits, sovint professionals qualificats que, fa menys d’un any, tenien un contracte indefinit i ara són a l’atur a conseqüència d’una crisi de la qual no són responsables? Si prosperara la reforma laboral en aquestes condicions, aquests ex-indefinits toparien, en la reincoporació al treball, amb un nou contracte indefinit no fix amb el màxim d’indemnització rebaixat, és a dir, abaratit, tal com ací ho vaig constatar en paraules d’un altre investigador de la mateixa corda. Es mire per on es mire, l’objectiu dels reformadors és abaratir l’acomiadament. Això és mercadejar amb les persones i desprotegir els treballadors. Ja ho vaig avisar fa unes setmanes. Per a la patronal la jugada és rodona: els quatre milions d’aturats són ara el nou mercat explotable, i en volen traure treballadors molt més dòcils, molt més submisos i, sobretot, més barats i acomiadables.

Torne a comprovar que els experts que defensen aquesta reforma són catedràtics, economistes i investigadors fixos, indefinits, inflexibles i, sobretot, desaprensius. Segurament, molts d’ells, mai no han treballat a l’empresa privada. A De la Rica, professora d’Economia de la Universitat del País Basc, li passa com a alguns dels professors que va patir servidor quan estudiava periodisme, ço és, Ciències de la Desinformació: pretenien ensenyar-te Teoria de la Comunicació, però mai no havien treballat d’assalariats en la redacció d’un diari, en la peixera d’una ràdio o en un plató de televisió. Per si fora poc, aquests economistes practiquen l’esperpent més genuí, més ibèric i més valleinclanesc: acaben d’elaborar un informe exhaustiu per a demostrar i exhibir que el Manifest dels Cent té «més nivell» que el Manifest dels 700. El seu SSCI (Social Science Citation Index) és com el crit del poderós quan l’enxampen: «¡No sabe usted quién soy yo! ¡Yo he publicado más que usted!». Lamentable.

En canvi, un altre economista, Alberto Montero, encerta de ple en aquest article quan parla dels contractes indefinits més perillosos per a la situació econòmica actual: «Es un problema la segmentación entre trabajadores que se encuentran sobreprotegidos (los empleados públicos, por ejemplo) y el resto del mercado laboral que sufre las consecuencias de los ajustes cíclicos. Pero de ello no se puede llegar a la conclusión de que hay que igualarlos todos a la baja sino que hay que buscar alguna fórmula que permita una mayor estabilidad en el empleo generalizada».

El problema

«Desgraciadament, el valencià també pot ser, i de fet és, un problema (…); el valencià és el nostre problema, és a dir, que és problema nostre, és cosa nostra». Cosa de la màfia, doncs. Ho ha deixat escrit hui un militant del PP, ex d’UV i, com no, escuder de l’AVL. Evidentment, per al PP, el valencià sempre ha sigut, és i serà un problema. El seu discurs sobre la llengua és com el bes en la boca dels gàngsters abans d’eliminar el paio molest, problemàtic. Aparentment afectuós, però letal. La sentència de mort. En realitat, a la redacció del Levante, l’articulista militant havia enviat un escrit més autocrític, però el gatekeeper del periodic, sempre prudent, li ha aconsellat assajar la prosopopeia, car Bertomeu havia escrit «Bigotes» on ara hi diu «valencià». Siguem, però, honestos amb els lectors i mostrem-hi l’enunciat original: «Desgraciadament, el Bigotes també pot ser, i de fet és, un problema (…); el Bigotes és el nostre problema, és a dir, que és problema nostre, és cosa nostra». L’hauran besat?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Problema», de Ketama

Camps, Benet XVI i el sastre de Hitler

Després de la matança al metro de València (3-7-2006), Camps encomanà un trage nou per a rebre el Papa Benet XVI (8-7-2006) en el V Encuentro Mundial de las Familias: «Tenía fijación por el largo de los pantalones, el punto de cierre de las trabillas en la cintura, los hombros elevados en las chaquetas y las pinzas delanteras de las americanas…», relata Garrido. M’imagine, en aquells dies, el sastre Tomás, agenollat com una puta (o una beata), agafant-li les vores als pantalons de l’Honorable. Ert i dret me’l figure, damunt d’una d’eixes peanyes que sol haver en les sastreries, com si d’un sant es tractara, restaurat en la sagristia abans d’eixir en processó. Mentrestant, a València, les funeràries vestien cadàvers i amanien corones de flors. —Qué le parece el largo, señor Camps? —No, sastre, me gustan más larguitos. Per fi, ara sabem on era l’ànima i el cos del President en aquelles hores de condol mentre Rambla i Antón, alfil i cavallet, escuraven l’estació, les vies d’investigació i algunes rotatives. Com el somni de la raó, un embafament d’estètica també produeix monstres. Hugo Boss, el sastre de Hitler, confeccionava amb estil i elegància els uniformes de les SS. El seu taller de Metzingen arribà a monopolitzar els encàrrecs d’indumentària de les forces polítiques, militars i policials del Tercer Reich, sempre curós de la seua imatge com una estratègia més per obtenir el poder i persuadir les masses. El victimisme també és una estratègia de persuasió, més enlluernadora que un maniquí de Milano, i els redemptors sempre tenen a tir una víctima propiciatòria o un boc expiatori, siguen jueus o catalans. El fet és que, després de fornir el Bigotes amb contractes de milions d’euros, el presumpte subornat, passiu i impropi, reclama ara més finançament. I ho ha demanat sense corbata. Que s’hi note la nova i flamant austeritat. Amb la Generalitat Valenciana endeutada i en un estat de coma polític, el finançament del País Valencià hauria tingut el valor d’uns pantalons esgarrats de no ser per l’empenta del Principat en l’acompliment del criteri poblacional. Fins ara, electoralment, al PP li ha funcionat bramar que els catalans ens furten l’aigua, i ara toca repetir fins a l’extenuació que ens furten els diners. —Qué le parece el largo, señor Camps? —No, sastre, me gustan más larguitosLes gavines no ens deixen viure.

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Mangas cortas», de Los Elegantes

50 Anys de la Mort de Carles Riba

Versos meus d’altre temps

Fons sense temps dels anys, versos inerts, mirall
on inclino un silenci que fou gest, que voldria
recordar-se i perfer-se —ah mai feliç treball!
Vague d’atzars, em cerco en el triomf d’un dia.

Més fugaç, més pur altre jo —amb esteses mans,
com si et fos tanmateix necessari el qui es mira
mesclat amb ta aparença, ¿t’esvairàs abans
que l’enigma on s’espaien el teus mots en guspira?

¿O som, l’un per a l’altre, miratges indiscrets
d’un àngel que del seu mort orgull va renéixer
un dia en el poema, i ens recrea, desfets
dels mots que sonen i de la forma que bleixa?

Carles Riba («Estances»)
«50 Anys de la seva Mort»

Reforma i abaratiment, sinònims?

No és imprecisió sinó ocultació, camuflament i deliberada confusió. Són les principals característiques de l’aparent diàleg social. Ho hem anat comprovant les darreres setmanes en el (no) debat envers la santa reforma laboral. Ací mateix n’he fet un seguiment. La beateria reformista s’ha limitat a passejar la santa sense oferir cap mena de transparència argumentativa. Pocs han declarat obertament l’interès que els mena: abaratir els acomiadaments. Patronal, polítics, banquers, saberuts economistes…, és a dir, el que entenem per poders fàctics, han insistit devotament en la mateixa consigna, que reforma no equival a abaratiment, i han optat de manera descarada per l’eufemisme i el subterfugi: la necessària supressió de la dualitat indefinida/temporal en les contractacions. L’altre dia, en canvi, vaig topar per primera vegada amb l’article d’un economista, Samuel Bentolila (Cemfi), signatari del vexatori Manifest dels Cent, on hi reconeixia explícitament la tisorada a les indemnitzacions per acomiadament. Ho explicava així, servint-se de nivells: «Por ello la propuesta propugna que a la vez que se suprimen los contratos temporales se introduzca para las nuevas contrataciones un contrato único indefinido con indemnización creciente con la antigüedad, que empiece en un nivel algo superior al de los actuales contratos temporales y acabe en un nivel algo inferior al de los actuales indefinidos». Molt bé, ja s’ha confessat vostè. En canvi, més avant, Bentolila tenia encara la barra de repetir la consigna: «Nótese que reforma laboral y abaratamiento del despido no son sinónimos». Venta-li-la a Bentolila! Traducció simultània: «Volem abaratir els acomiadaments en els contractes indefinits i millorar-la en els temporals, però, ‘nótese’, reforma i abaratiment no són sinònims». És clar, tècnicament, no és una sinonímia estricta com la d’estiuenc i estival, però sí com la de copular i fotre. Com batejaria el nostre expert, si no, això d’acabar en un nivell «algo» inferior al dels actuals indefinits? Flexinseguretat? De fet, si la indemnització, segons la proposta, ha d’anar creixent amb l’antiguitat, quin és l’argument social —i no purament mercantilista— pel qual s’hauria de reduir el màxim dels 45 dies per any treballat als empleats més antics, cas d’acomiadament improcedent?

Aquests experts que esquarteren drets i protecció social dels treballadors sovint ho vesteixen tot de ciència econòmica —la mateixa ciència, per cert, que ens ha menat a aquesta crisi—, per justificar el supremacisme i els interessos de la burgesia, igual que, a principis de segle passat, alguns científics raonaven amb tota mena de particularitats fisiològiques que els negres eren una raça inferior. Primera fal·làcia: aquests economistes entenen, per exemple, que l’expressió «abaratiment de l’acomiadament» només podria usar-se en cas que la indemnització es reduira per a tots els tipus de contractes i no solament quan afecta els indefinits. Segona fal·làcia: també expliquen que, augmentant la base inicial d’indemnització en els temporals i reduïnt la màxima en els indefinits, s’aconseguiria un augment de la mitjana general de totes les indemnitzacions. És a dir, que si el meu veí té quatre cotxes i jo no en tinc cap, aquesta ciència explica que tenim dos cotxes cadascú. En fi, no ens hauria de sorprendre gens que això ho escriga un funcionari indefinit i burgès. El conflicte és que n’estan convençuts, que volen la reforma com siga i sembla que, si cal, per damunt del nostre cadàver. Carpe diem.