Causa iudicati individua est

Trages i ultratges. Continue amb el meu judici paral·lel… Per què no? També els governants imputats han fet de les eleccions europees un judici paral·lel, exonerant, en el seu cas. De fet, tanta gent alhora dient beeeeeeeee! (o en rus: aleshores gairebeeeeeee!) no és cap broma: cal ser molt respectuós amb la força dels tancs, dels rics i, sobretot, dels imbècils. O a llançar pedres, com els palestins. Com ha fet Costa, per a rebre la triomfal absolució, l’honorable imputat també acaba d’al·legar «falta de proves». En canvi, de trages provats, corpus delicti, n’hi ha tot un armari. És més, entre la falta (=insuficiència) de proves i l’absència de proves hi ha una irreductible capa de cel·lulitis, i els trages provats pel ninot indultat, facturats a Forever Young i possiblement pagats per Orange Market, per molta inhibició que hi reclamen, no deixen de pertànyer a la trama i a la causa, part de la qual ha estat recentment elevada al Suprem i, per tant, haurien de ser objectes, com a mínim, d’una certa observança cautelar per a preservar —causa iudicati individua est— una eventual vinculació als contractes milionaris obtinguts de la Generalitat pel Bigotes. Dotze conselleries concernides podrien tindre més colesterol que les lletades del tresorer d’un partit. Podrien. Per tant, la cautela judicial hauria de ser preferent i això, en principi, obligaria al manteniment de la imputació al presumpte innocent. Hauria. Una altra cosa és que, passades les eleccions, per fi sone la corneta a retirada des d’alguna torre decebuda amb la punteria dels arquers, i que els jutges paral·lels tornem a la sendera de l’habitual incredulitat sovint profètica que ací mateix vaig expressar quan vaig escriure: «És la Justícia la que ara hauria de prendre mides a la presumpta corrupció, agafar-ne el llarg i l’ample, però en sóc escèptic, perquè una cosa és que, de refiló, l’agulla els punxe, i una altra que file prim per saber qui, com i a canvi de què els hi van cosir les vores. Precedents vigents, com els interminables casos Fabra, no ens fan confiar en la perícia judicial». Tornem-hi: corrupció, impunitat, desconfiança. Qué bonito! Muuuuuy bonito!


«Bonito», de Jarabe de Palo

El psiquiàtric liberal, cinquè round

Cinquè round. S’alça el teló i i hi apareixen, cantant tots a cor, el governador del Banc d’Espanya, acompanyat pel cap de la patronal CEOE, els presidents de les càmares de comerç ibèriques, els directors de la tríada ABC, El MundoLa Vanguardia, una matrona espontània dels EUA i Josu Erkoreka? [Rajoy i Corbacho també hi són, però s’amaguen darrere d’una cortina, mentre Almúnia i Montilla fan d’apuntadors]. Com es diu la pel·lícula? Psiquiàtric liberal. Aquesta sarsuela del reformatori laboral és aparentment transversal, com la crisi: la vella concòrdia de la burgesia sociòpata que vol traure caldo d’un cinturó que els treballadors no podem apretar-nos més i ens cau imparablement cames avall. Una altra concòrdia és la dels menjadors socials: des de la postguerra que no havíem tornat a veure llargues cues d’afamats. Tampoc, des de principis del segle passat, els amos de la premsa havien donat tanta cobertura a això que s’anomena acció directa del sindicalisme, com la perpetrada el dimarts a Vigo: «Mi mujer se quedó llorando en casa y tendré que explicarle algo a mi hijo de 10 años que ha visto que su casa y su entorno han sido agredidos», ha bramat el desvalgut patró. M’imagine la lacrimògena escena de les explicacions… Al fill preguntant: «Però, papá, por qué a ti, por qué a ti, papá?». I el pobre pare desemparat, vacil·lant, responent: «Sí, los niños vienen de París, hijo mío». De París… És clar! I la recuperació econòmica vindrà de la reforma laboral! Llegir-ne més

«Alegria d’escriure», de Wislawa Szymborska

Cap a on corre aquest cabirol escrit per un bosc escrit?
Potser a abeurar-se en una aigua escrita
que li reflectirà el musell com un paper de calca?
Per què alça el cap? Que ha sentit res?
Dret sobre quatre potes de la veritat manllevades,
sota els meus dits dreça l’orella.
Silenci: també aquest mot oscil·la sobre el paper i belluga
les branques evocades per la paraula «bosc».

Disposades a saltar-hi al damunt, sotgen la blancor del full
lletres que es poden arranjar malament,
frases que l’empaitaran
i davant de les quals no tindrà salvació.

En una gota de tinta, s’hi conté una reserva considerable
de caçadors amb l’ull mig cluc,
disposats a córrer pel pendent abrupte de la ploma,
rodejar el cabirol i ajupir-se a disparar.

S’obliden que aquí no és com la vida.
Aquí imperen les lleis del negre sobre blanc.
Un parpelleig durarà tant com voldré jo,
li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats
farcides de bales aturades en ple vol.
I, si jo ho mano, res més ja no s’esdevindrà.
Sense la meva voluntat cap més fulla no caurà
ni cap bri d’herba cedirà sota el punt de la peülla.

Així, doncs, ¿potser hi ha un món
en el qual governo sobre un destí independent?
Un temps que aferro amb cadenes de signes?
Una existència a una ordre meva perdurable?

Alegria d’escriure.
Facultat de perpetuar.
Venjança de la mà mortal.

(trad. Josep M. de Sagarra)

Wislawa Szymborska | Ací la versió original

El Servef, roba íntima i corrupció

Només uns dies abans de la cita electoral europea, el presumpte, imputat  i acusat Carlos Fabra signà un aval de la Diputació (amb la Generalitat) per valor de dos milions d’euros d’ajuda pública a la firma Marie Claire. Ací en vaig parlar i, després, el debat continuà en uns altres llocs. La setmana passada, és a dir, dos setmanes després d’aquell aval, el Servef (per boca del secretari autonòmic d’Ocupació, Luis Lobón), anunciava un pla de recol·locació de treballadors, al qual s’han destinat 1,6 milions d’euros que es repartiran entre 22 empreses de València (10), Alacant (8) i Castelló (4). Si no vaig errat, Marie Claire presentà un ERO que afectà 92 treballadors el passat mes de febrer. Cite ara, literalment, la notícia de l’agència de notícies EFE: «Marie Claire SA, de Castellón, percibirá 105.000 euros por sus 70 trabajadores inmersos en ERE». No hi ha preguntes tan urgents com les preguntes ingènues, va escriure la poeta Wislawa Szymborska. I la primera pregunta que es faria qualsevol fill de veí és si Marie Claire no ha estat ja suficientment recolzada públicament. Per al Servef de Lobón sembla que no i, per tant, hem d’entendre que la política de subvencions i avals del PP no fa cas del comú concepte d’agravi comparatiu. Sóc un ingenu, ja ho sé… Per què guardar les aparences davant dels ciutadans, si tant els agraden els meus trages i, a més, tornen a votar-me religiosament? També en el moment de la signatura de l’aval em preguntava càndidament com era possible que no existiren auditories per a la concessió de l’aval a Marie Claire i, sobretot, que cap mitjà de comunicació s’haguera preocupat de demanar informes sobre l’empresa avalada desvinculats dels dogmes d’un administrador públic com Fabra, acusat de falsificació de documents, a més d’imputat per tràfic d’influències i malversació de fons públics. Sense oblidar que és un presumpte innocent. No sé si existeix en el món un polític que necessite més presumpcions que Fabra. Diria que, entre els polítics espanyols que han de donar explicacions a la Justícia, Fabra és el presumpte per antonomàsia. Llegir-ne més

No sóc dels qui han abandonat la terra…

No sóc dels qui han abandonat la terra
en mans d’enemics, perquè la devastin.
Menyspreo tant els vulgars afalacs,
no els donaré cap cançó de les meves.

Pel desterrat, però, sento un dolor
tan infinit com pel pres o el malalt.
El teu camí, viatger, és ben fosc,
i és ben amarg el gust del pa forà.

Aquí, però, entre la fumerada
d’aquest incendi, malmetent les restes
de joventut, ni una sola escomesa
lluny de nosaltres no hem desviat.

I prou sabem que en els anys a venir
cada hora haurà de ser sospesada…
No hi ha en el món homes que plorin menys
més arrogants i sincers que nosaltres.

Anna Akhmàtova
(Trad. Júlia Ferrer & Ricard San Vicente)

Reformatori laboral, quart round

Els refonamentalistes prometien una reforma empresarial i financera, però a hores d’ara ningú no la veu enlloc. En canvi, un dia sí, i a l’altre també, no deixen de parlar de la reforma laboral, que s’està coent a conciència, com les faves, amb una nova ministra i una acampada de saberuts secretaris d’Economia, reactius manifestos d’experts reaccionaris, estudis sobre flexibilitat de catedràtics inflexibles i informes de consultores com PwC —que, per cert, no és un material per a fabricar tapes de vàters, però podria ser-ho. No cal ser profeta, doncs. Estava cantat i, per tant, no anava massa desencaminat un servidor quan pronosticava que, després de les europees, començaria a engreixar-se la màquina retroliberal del PP i la juxtaliberal del PSOE per asfaltar la carretera on treballadors i aturats haurem d’estampar-nos contra una nova reforma laboral. Amb la calor que fa! Postelectoral o postcoital, aquest és el quart round mediàtic: Joaquín Almunia, comissari d’Assumptes Econòmics i Monetaris de la UE, cantà ahir (TVE) una reforma en do major per a mandolina i orquestra a càrrec de Jean-Claude Trichet, el president del Banc Central Europeu. Mireu quin libreto: «un catalizador para acelerar la implementación de reformas internas necesarias, particularmente reformas en el mercado laboral para facilitar la fijación de salarios apropiada y movilidad laboral en sectores y regiones». Ho propagaven ahir El Pais, Cinco Dias i també la COPE, junts de la maneta amb pandereta… Catalitza Catalina! Per si li entren les ganes de dimitir, cas de ser reformats, recordaré de nou la cançoneta de Corbacho: «De cap de les maneres!». Llegir-ne més

Capitalisme carnisser, catequisme autoimmune

El capital decapita, aliena, desintegra el pensament, i el capitalista mutila. «I així, el bosc de braços que s’estenen i demanen treball és cada vegada més espès, al pas que els braços mateixos que ho formen són cada vegada més escanyolits» (Karl Marx). L’Europa dels milions de braços mutilats. Suma de mutilacions: amputació dels drets laborals, amputació del salari, amputació de les inspeccions de Treball, amputació dels drets humans, amputació de la dignitat humana i amputació de la salut dels consumidors de pa. Resultat de la suma, amb tots els decimals: amputació del braç. «Se le recomendó que ocultara que había sufrido un accidente laboral para no implicar a la empresa». L’amo no era forner, per tant, sinó carnisser, i del bracet capolat n’ha tret botifarres: «Toda la culpa fue suya»; «iba borracho»; «retiró el dispositivo de seguridad»; «seré yo quien tenga que cargar con todas las consecuencias»… El propietari de la panificadora antropòfaga ha estat denunciat, via penal, per Comissions Obreres: explotació esclavista, frau a Hisenda, denegació d’auxili… Colofó del xarcuter autoimmune: «Limpiaron la máquina y el lugar del accidente y tiraron la masa con los restos del brazo a un contenedor de basura porque era necesario seguir trabajando». Aquesta frase del carnisser, neta i lluent com l’acer de la pastadora, sintetitza l’arnat catequisme dels refonamentalistes del capitalisme: neteja massiva de llocs de treball, negació de l’accident mortal, massificació d’aturats i tots al fem… Perquè és necessari seguir treballant. Tema de tesi: «La mort del capitalisme per malaltia autoimmune».


«Piensa en mi», de Luz Casal

Actualització, dijous 11 de juny
Tots els mitjans han publicat el nom del manc: Franns Rilles. Però en sabem ben poc del delinqüent. Només alguns han publicat el nom del patró, Juan Rovira, però no en les primeres línies. I només un, Público, donava ahir el nom de l’empresa denunciada: Horno Rovira Safor S.L, constituïda l’any 1999, amb seu social a l’avinguda República Argentina, 77, de Gandia, i anteriorment a la plaça Escolano, 2, del polígon industrial Real de Gandia, on s’hi troba la panificadora, segons eInforma. Figura com administradora única Rosa María Rovira Mengual. Els germans Raúl Rovira i Javier Rovira porten el negoci amb el pare (?), que inclou un establiment de panaderia al carrer Sant Antoni, num. 6, de la localitat.

Cartes d’amor i criptes cibernètiques

Avui he constatat una emoció gairebé tan intensa com la d’escriure o rebre una carta d’amor: evitar que desaparega la carta. I ho he fet amb ganes, Josep Manel, gràcies a l’avís de l’amic Josep Lluís. Podria dir que t’han salvat les paraules, literalment. L’autor del Filant Prim esborrà del blog, sense saber com, una carta d’amor a la seua dona i, comprensiblement, haver perdut això és com perdre un tros d’ànima: «Amb el cor en la mà us ho dic: no sé què ha passat! He regirat els calaixos d’aquesta vella còmoda virtual i no l’he trobat enlloc. Tot s’ho ha engolit el no-res», va escriure ahir. Dic que l’han salvat les paraules perquè, de fet, gràcies a la cerca de fragments de la carta, exactament com havien estat publicats, hi he pogut rastrejar la resta de paraules i encadellar-les per a restaurar-la tal com Vidal l’havia publicada. Les primeres paraules havien estat indexades pel Blocs de Lletres, i aquest ham ha permès una cerca alterna des del Huubs i l’IceRocket (no, Sant Google no havia indexat el contingut). Un rescat d’urgència de les criptes cibernètiques. Al capdavall, el goig d’arrapar paraules al no-res.