Notícies fresques

La informació influent està escrita mesos abans de publicar-se, a voltes anys. També alguns assassinats. Com els discursos nadalencs del Borbó. Així tot és més fàcil. Per això, els periòdics ara canvien directors, acomiaden periodistes més alegrement i renoven les seues càmares frigorífiques, gairebé industrials, com les funeràries. Notícies fresques, com el lluç sudafricà. Cal, per exemple, tindre a mà cadàvers modèlics i congelats com el de Miguel Ángel Blanco, i ben documentada la cerimoniosa vetlla de l’occit. La mani de Patxi és canònicament més rellevant que, posem per cas, la mani d’Azuvi. Un policia assassinat per ETA és d’una trascendència hipnòtica intangiblement superior a la de 200 famílies d’Azuvi arruïnades a colp d’ERO. I dic Azuvi com dic vagues del metall a Pontevedra o l’ERO monumental dels 12.000 flexibilitzats a l’Arcelor Mittal. Però això, és clar, no porta l’etiqueta de «terrorisme». Per als amos de l’agenda política i de les senils rotatives, un atemptat d’ETA és, temporalment si més no, el subterfugi ideal per a l’escenificació de la més fingida hiperestèsia, una sensiblera vaselina mediàtica que, ni que siga per uns dies, ens ha de fer oblidar tants braços diàriament allunyats del seu propi cos. Disposats a donar per imparables i normals les mutilacions dels patrons, ja podem encomanar-nos tota la setmana als sacrosants eslògans contra ETA: «ETA está más débil que nunca, aunque…». Aunque. Espereu un moment, abans de seguir condemnaré contundentment l’atemptat, que després els més profilàctics s’afanyaran a acusar-me de qualsevol cosa. Se’m dirà, molt raonablement, que són fets incomparables les accions de violència terrorista i els procediments legalment establerts per a empobriment de la classe obrera. I tant! Però una cosa són els fets, purs com el no-res, i una altra ben diferent la neuròtica propagació dels fets, volgudament distorsionada i perfectament comparable. No hi ha ni un sol bri d’innocència en els santificats valors notícia. I no cal alçar-se de la butaca per confirmar-ho: si has vist, deu vegades, com Obama mata una mosca en un plató, també ho ha vist la resta del planeta; però si has vist, una sola vegada, com mil mosques maten un xiquet famolenc, segurament no estàs assegut en una butaca.

«Should Lanterns Shine», de Dylan Thomas

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

mumbles_lighthouse

Should lanterns shine, the holy face,
Caught in an octagon of unaccustomed light,
Would wither up, an any boy of love
Look twice before he fell from grace.
The features in their private dark
Are formed of flesh, but let the false day come
And from her lips the faded pigments fall,
The mummy cloths expose an ancient breast.

I have been told to reason by the heart,
But heart, like head, leads helplessly;
I have been told to reason by the pulse,
And, when it quickens, alter the actions’ pace
Till field and roof lie level and the same
So fast I move defying time, the quiet gentleman
Whose beard wags in Egyptian wind.

I have heard may years of telling,
And many years should see some change.

The ball I threw while playing in the park
Has not yet reached the ground.

Dylan Thomas

Lluirien els fanals

Lluirien, rostre sant, els fanals,
encesos en un octàgon de llum inaudita,
farien escalf, i el vailet d’algun amor
miraria dos cops abans de perdre la innocència.
En la fosca secreta la fesomia és de carn,
però deixeu que vingui pèrfidament el dia
i la pell dels seus llavis caigui eixuta.
Les teles de la mòmia mostren un bust antic.

He sabut del seny per ànim del cor,
però el cor, com el cap, em guia ben debades.
He sabut del seny per uns batecs
que en acuitar-se trasbalsen la pauta dels actes
fins que el sòl i la teulada són arran i el mateix,
tan ràpid marxo jo desafiant el temps, home pacient i gentil,
esbullant-se’m la barba al vent egipci.

He sentit la contalla de molts anys:
molts anys són que veurien aquell canvi.

La pilota que vaig llençar jugant al parc
no ha tocat encara terra.

Versió d’Isidre Martínez i Marzo

Causa iudicati individua est

Trages i ultratges. Continue amb el meu judici paral·lel… Per què no? També els governants imputats han fet de les eleccions europees un judici paral·lel, exonerant, en el seu cas. De fet, tanta gent alhora dient beeeeeeeee! (o en rus: aleshores gairebeeeeeee!) no és cap broma: cal ser molt respectuós amb la força dels tancs, dels rics i, sobretot, dels imbècils. O a llançar pedres, com els palestins. Com ha fet Costa, per a rebre la triomfal absolució, l’honorable imputat també acaba d’al·legar «falta de proves». En canvi, de trages provats, corpus delicti, n’hi ha tot un armari. És més, entre la falta (=insuficiència) de proves i l’absència de proves hi ha una irreductible capa de cel·lulitis, i els trages provats pel ninot indultat, facturats a Forever Young i possiblement pagats per Orange Market, per molta inhibició que hi reclamen, no deixen de pertànyer a la trama i a la causa, part de la qual ha estat recentment elevada al Suprem i, per tant, haurien de ser objectes, com a mínim, d’una certa observança cautelar per a preservar —causa iudicati individua est— una eventual vinculació als contractes milionaris obtinguts de la Generalitat pel Bigotes. Dotze conselleries concernides podrien tindre més colesterol que les lletades del tresorer d’un partit. Podrien. Per tant, la cautela judicial hauria de ser preferent i això, en principi, obligaria al manteniment de la imputació al presumpte innocent. Hauria. Una altra cosa és que, passades les eleccions, per fi sone la corneta a retirada des d’alguna torre decebuda amb la punteria dels arquers, i que els jutges paral·lels tornem a la sendera de l’habitual incredulitat sovint profètica que ací mateix vaig expressar quan vaig escriure: «És la Justícia la que ara hauria de prendre mides a la presumpta corrupció, agafar-ne el llarg i l’ample, però en sóc escèptic, perquè una cosa és que, de refiló, l’agulla els punxe, i una altra que file prim per saber qui, com i a canvi de què els hi van cosir les vores. Precedents vigents, com els interminables casos Fabra, no ens fan confiar en la perícia judicial». Tornem-hi: corrupció, impunitat, desconfiança. Qué bonito! Muuuuuy bonito!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Bonito», de Jarabe de Palo

El psiquiàtric liberal, cinquè round

Cinquè round. S’alça el teló i i hi apareixen, cantant tots a cor, el governador del Banc d’Espanya, acompanyat pel cap de la patronal CEOE, els presidents de les càmares de comerç ibèriques, els directors de la tríada ABC, El MundoLa Vanguardia, una matrona espontània dels EUA i Josu Erkoreka? [Rajoy i Corbacho també hi són, però s’amaguen darrere d’una cortina, mentre Almúnia i Montilla fan d’apuntadors]. Com es diu la pel·lícula? Psiquiàtric liberal. Aquesta sarsuela del reformatori laboral és aparentment transversal, com la crisi: la vella concòrdia de la burgesia sociòpata que vol traure caldo d’un cinturó que els treballadors no podem apretar-nos més i ens cau imparablement cames avall. Una altra concòrdia és la dels menjadors socials: des de la postguerra que no havíem tornat a veure llargues cues d’afamats. Tampoc, des de principis del segle passat, els amos de la premsa havien donat tanta cobertura a això que s’anomena acció directa del sindicalisme, com la perpetrada el dimarts a Vigo: «Mi mujer se quedó llorando en casa y tendré que explicarle algo a mi hijo de 10 años que ha visto que su casa y su entorno han sido agredidos», ha bramat el desvalgut patró. M’imagine la lacrimògena escena de les explicacions… Al fill preguntant: «Però, papá, por qué a ti, por qué a ti, papá?». I el pobre pare desemparat, vacil·lant, responent: «Sí, los niños vienen de París, hijo mío». De París… És clar! I la recuperació econòmica vindrà de la reforma laboral! Llegir-ne més

«Alegria d’escriure», de Wislawa Szymborska

Cap a on corre aquest cabirol escrit per un bosc escrit?
Potser a abeurar-se en una aigua escrita
que li reflectirà el musell com un paper de calca?
Per què alça el cap? Que ha sentit res?
Dret sobre quatre potes de la veritat manllevades,
sota els meus dits dreça l’orella.
Silenci: també aquest mot oscil·la sobre el paper i belluga
les branques evocades per la paraula «bosc».

Disposades a saltar-hi al damunt, sotgen la blancor del full
lletres que es poden arranjar malament,
frases que l’empaitaran
i davant de les quals no tindrà salvació.

En una gota de tinta, s’hi conté una reserva considerable
de caçadors amb l’ull mig cluc,
disposats a córrer pel pendent abrupte de la ploma,
rodejar el cabirol i ajupir-se a disparar.

S’obliden que aquí no és com la vida.
Aquí imperen les lleis del negre sobre blanc.
Un parpelleig durarà tant com voldré jo,
li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats
farcides de bales aturades en ple vol.
I, si jo ho mano, res més ja no s’esdevindrà.
Sense la meva voluntat cap més fulla no caurà
ni cap bri d’herba cedirà sota el punt de la peülla.

Així, doncs, ¿potser hi ha un món
en el qual governo sobre un destí independent?
Un temps que aferro amb cadenes de signes?
Una existència a una ordre meva perdurable?

Alegria d’escriure.
Facultat de perpetuar.
Venjança de la mà mortal.

(trad. Josep M. de Sagarra)

Wislawa Szymborska | Ací la versió original

El Servef, roba íntima i corrupció

Només uns dies abans de la cita electoral europea, el presumpte, imputat  i acusat Carlos Fabra signà un aval de la Diputació (amb la Generalitat) per valor de dos milions d’euros d’ajuda pública a la firma Marie Claire. Ací en vaig parlar i, després, el debat continuà en uns altres llocs. La setmana passada, és a dir, dos setmanes després d’aquell aval, el Servef (per boca del secretari autonòmic d’Ocupació, Luis Lobón), anunciava un pla de recol·locació de treballadors, al qual s’han destinat 1,6 milions d’euros que es repartiran entre 22 empreses de València (10), Alacant (8) i Castelló (4). Si no vaig errat, Marie Claire presentà un ERO que afectà 92 treballadors el passat mes de febrer. Cite ara, literalment, la notícia de l’agència de notícies EFE: «Marie Claire SA, de Castellón, percibirá 105.000 euros por sus 70 trabajadores inmersos en ERE». No hi ha preguntes tan urgents com les preguntes ingènues, va escriure la poeta Wislawa Szymborska. I la primera pregunta que es faria qualsevol fill de veí és si Marie Claire no ha estat ja suficientment recolzada públicament. Per al Servef de Lobón sembla que no i, per tant, hem d’entendre que la política de subvencions i avals del PP no fa cas del comú concepte d’agravi comparatiu. Sóc un ingenu, ja ho sé… Per què guardar les aparences davant dels ciutadans, si tant els agraden els meus trages i, a més, tornen a votar-me religiosament? També en el moment de la signatura de l’aval em preguntava càndidament com era possible que no existiren auditories per a la concessió de l’aval a Marie Claire i, sobretot, que cap mitjà de comunicació s’haguera preocupat de demanar informes sobre l’empresa avalada desvinculats dels dogmes d’un administrador públic com Fabra, acusat de falsificació de documents, a més d’imputat per tràfic d’influències i malversació de fons públics. Sense oblidar que és un presumpte innocent. No sé si existeix en el món un polític que necessite més presumpcions que Fabra. Diria que, entre els polítics espanyols que han de donar explicacions a la Justícia, Fabra és el presumpte per antonomàsia. Llegir-ne més

No sóc dels qui han abandonat la terra…

No sóc dels qui han abandonat la terra
en mans d’enemics, perquè la devastin.
Menyspreo tant els vulgars afalacs,
no els donaré cap cançó de les meves.

Pel desterrat, però, sento un dolor
tan infinit com pel pres o el malalt.
El teu camí, viatger, és ben fosc,
i és ben amarg el gust del pa forà.

Aquí, però, entre la fumerada
d’aquest incendi, malmetent les restes
de joventut, ni una sola escomesa
lluny de nosaltres no hem desviat.

I prou sabem que en els anys a venir
cada hora haurà de ser sospesada…
No hi ha en el món homes que plorin menys
més arrogants i sincers que nosaltres.

Anna Akhmàtova
(Trad. Júlia Ferrer & Ricard San Vicente)