El psiquiàtric liberal, cinquè round

Cinquè round. S’alça el teló i i hi apareixen, cantant tots a cor, el governador del Banc d’Espanya, acompanyat pel cap de la patronal CEOE, els presidents de les càmares de comerç ibèriques, els directors de la tríada ABC, El MundoLa Vanguardia, una matrona espontània dels EUA i Josu Erkoreka? [Rajoy i Corbacho també hi són, però s’amaguen darrere d’una cortina, mentre Almúnia i Montilla fan d’apuntadors]. Com es diu la pel·lícula? Psiquiàtric liberal. Aquesta sarsuela del reformatori laboral és aparentment transversal, com la crisi: la vella concòrdia de la burgesia sociòpata que vol traure caldo d’un cinturó que els treballadors no podem apretar-nos més i ens cau imparablement cames avall. Una altra concòrdia és la dels menjadors socials: des de la postguerra que no havíem tornat a veure llargues cues d’afamats. Tampoc, des de principis del segle passat, els amos de la premsa havien donat tanta cobertura a això que s’anomena acció directa del sindicalisme, com la perpetrada el dimarts a Vigo: «Mi mujer se quedó llorando en casa y tendré que explicarle algo a mi hijo de 10 años que ha visto que su casa y su entorno han sido agredidos», ha bramat el desvalgut patró. M’imagine la lacrimògena escena de les explicacions… Al fill preguntant: «Però, papá, por qué a ti, por qué a ti, papá?». I el pobre pare desemparat, vacil·lant, responent: «Sí, los niños vienen de París, hijo mío». De París… És clar! I la recuperació econòmica vindrà de la reforma laboral!

Salaris reactius? Flexinseguretat
El cinquè round del culebrot ha tingut com a protagonista l’Informe Anual del Banc d’Espanya, propagat pel seu governador, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, i irradiat per la CEOE, les Càmares de Comerç, la Cepyme i la premsa apocalíptica. La consigna concreta del capital abstracte: «Familias y empresas serán más pobres en los próximos meses». Rot de botifarra de ceba! El governador ha descobert París! Quanta raó té el banquer! Efectivament, les famílies que els empresaris envieu a l’atur (via ERO indiscriminat), i les empreses que els empresaris tanqueu (via concurs de creditors), seran pura misèria. Un mestre de la tautologia, aquest banquer. El distanciament discursiu delata el governador, un home per cert que, econòmicament parlant, no és cap miserable. Parlem, però, de la decència de l’embranzida, i cite literalment l’informe bancari: «Urge acometer reformas que permitan una mayor reacción de los salarios a cambios en las condiciones cíclicas (…); ello exige una modificación del marco de negociación colectiva y de la legislación de protección del empleo, que facilite las contrataciones en esta etapa contractiva…». Brafada d’allioli! Per què una reacció dels salaris si ja tenim excel·lents reaccionaris a les institucions i a les empreses?

Després de la sang
Per cert, després de la mutilació, cal examen de consciència i algun càstig exemplar, si més no durant uns dies… Necessitem més inspectors laborals (que treballen) i menys policies.

Escolteu això…

Diria que els liberals ibèrics són obsessius compulsius (TOC).