But thy eternal Summer shall not fade

SONET XVIII

Shall I compare thee to a Summer’s day?
Thou art more lovely and more temperate:
Rough winds do shake the darling buds of May,
And Summer’s lease hath all too short a date:
Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimm’d,
And every fair from fair sometime declines,
By chance, or nature’s changing course untrimm’d:
But thy eternal Summer shall not fade,
Nor lose possession of that fair thou ow’st,
Nor shall Death brag thou wander’st in his shade.
When in eternal lines to time thou grow’st:
So long as men can breathe or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee.

William Shakespeare

Llegir-ne més

Proactivitat i reactivitat

Proactivitat. És la paraula de moda. Potser perquè es practica massa l’antònim: la reactivitat. Felipe González, entrevistat per Gabilondo, parlava de la moratòria nuclear a Garoña i de l’absència de polítiques «proactives». Zapatero li va respondre de manera reactiva, gairebé radiactiva: «Nunca se ven las cosas igual desde fuera». A dins, en el Govern, deu ser com en el mite de la caverna: només s’hi veuen ombres. González sovint se’n passa, de tan persuasiu com creu ser, però encara guarda la punteria del vell estadista: hi ha manca d’iniciativa, indefinició executiva, ensopiment, una implacable imprecisió. Dos exemples socioliberals recents de reactivitat per paràlisi: 1) la subhasta del bacallà fiscal, nadant, sense flotador, d’IU a CiU per a no ofegar-se pressupostos en mà; 2) la tos redundant de ZP a causa de les afeccions obsessivo-compulsives dels banquers ultraviristes Mafo i Trichet, encomanats a la Santa Reforma Laboral: «una cosa es opinar como experto y otra es gobernar para la ciudadanía». La mateixa consigna inhibitòria. Per adobar-ho, la reactivitat total: «Reitero: no está ni en el programa de gobierno, ni el plan del Gobierno, ni el programa de investidura, abaratar el despido». I quin govern posaria això en el seu programa? Pensa ZP que ens hem idiotitzat tant com ho creu Pajín? «Les sugiero que estén atentos al próximo acontecimiento histórico que se producirá en nuestro planeta…». Històricament, als governants reactius se’ls ha batejat com a reaccionaris. Són els governants que parlen molt, no fan res i es deixen dur pel vent, gens innocent, de la indeterminació política. Populisme o demagògia, en diuen també. Aquesta crisi podria ser la situació més propícia per a canviar, si més no, el model econòmic al qual encara s’aferra la dreta com una paparra; ho demostra la seua delinqüència reincident en disparar una reforma laboral a mida. Una vegada més, però, el PSOE està demostrant que ningú no es pot fer cap il·lusió… La il·lusió que la política encara pot il·lusionar algú; com a molt, podem torejar la decepció. Amic lector, no sigues proactiu. No paga la pena. Guarda l’entusiasme només per a tu, si pot ser en una caixa forta. En temps de crisi, els lladres ho furten i ho venen tot.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El baile de las ilusiones», Fito & Ariel Rot

Blogs, poesia, casaments, confeti, hot girls…

Sempre he volgut dedicar un apunt a les coses que alguns visitants busquen en aquest blog i ara tinc el pretext. Llegint el darrer i captivador escrit del Colom de la Sénia he recordat que també la lírica amorosa és el principal atractiu turístic de Salms. «Fiquin vostès la paraula “poemes d’amor” al títol d’un apunt i faran furor», explica Palumbus. I jo us dic que si hi afegiu el terme «casament», les visites s’hi multiplicaran. És poc mesurable si l’amor contractual, civilitzat, domèstic o electrodomèstic, pot arribar a tenir més audiència que l’entès per romàntic, però ambdós són esquers abellidors si es llancen al riu de textos de qualsevol blog. Esquers com, posem per cas, «hot girls», «enlarge your penis» o «lesbian sex». De fet, «poemes casament» són les paraules clau que, des de fa mesos, més entrades registren a les estadístiques de Salms des dels diferents motors de cerca. El culpable és un poema que vaig escriure per a la boda d’una cosina. I, efectivament, he comprovat que, en la cerca d’aquestes paraules al Google, l’entrada al poema en qüestió ocupa, a hores d’ara, el sisè lloc. No vull saber com ni quants casaments han estat amenitzats amb aquests versos que la meua cosina té emmarcats a sa casa, però no em molesta en absolut. Tampoc no se m’ocorreria demanar drets d’autor per la lectura emocionada que, després de tallar el pastís nupcial, podria fer el nuvi, la núvia o qualsevol sogra, acompanyats per una almivarada balada de Kenny G a càrrec de l’orquestra Maravillas. Ara bé, confessaré que sí em deprimeix una miqueta que —després de tants anys escrivint a Salms sobre temes molt diversos—, siga aquest post concretament l’ham on piquen tants peixos. Serà que l’amor tot ho pot…! Palumbus Columbus escriu: «Tenia ganes d’amagar-me, posar en circulació una sèrie d’etiquetes i noms, i poder comprovar, mitjançant les estadístiques, quanta gent (i quanta gent de la que jo conec) les busca per la xarxa. Quanta gent, realment, s’interessa pel que fem. Quanta gent busca “miquel bauçà”, o “blai bonet”, o “rené char” o “josep pedrals”. Els resultats de l’enquesta fan feredat. Per tant, me’ls guardo». Millor, millor no dir quanta gent busca «ingeborg bachman», «günter eich» o «andreu vidal». Em consola, però, veure-hi tan ben posicionades aquest mes les paraules clau “ungaretti i fiumi“, per bé que haig de reconèixer que aquest hit ha comptat amb la col·laboració de la secció de videopoemes del Blocs de Lletres i també la d’un bon poeta. Carpe diem.

Actualització
Disculpeu-me, resultaria poc elegant no enllaçar això: «Per dir sí».

Santa Reforma (sisè round)

El que faltava, el summe pontifex de l’Euro, corpus christy. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), encapçalà ahir, sota pal·li, la processó per la Santa Reforma Laboral. Ho ha fet, com no, passades les eleccions europees, mosques colloneres que, per al capital, han escurçat l’arribada d’un estiu poc propici per a rehabilitar els braços suats dels treballadors. Des del púlpit de la basílica Foro Nueva Economia, el sant pare del capitalisme europeu raucà que Spain s’ha vist «afectada per un canvi en el sentiment econòmic» i reclamà ecumènicament una reforma laboral, acompanyant així en el sentiment el governador del Banc d’Espanya, M.A. Rodríguez Ordóñez (portador de la creu en la darrera processó) i a tota la congregació de prelats. El panorama actual és per a plorar, però el sentiment de Trichet ni commou ni consola. Trichet hi esmentava l’Índex de Sentiment Econòmic (ESI), un indicador de la UE que pretén mesurar les expectatives dels consumidors i dels empresaris en relació a l’evolució que tindrà l’economia a curt termini. Per tant, per als inventors de l’ESI, els treballadors existeixen només en qualitat de consumidors. No existeixen, de fet. És un indicador econòmic evocador, complaent, però massa romàntic, perquè calcula matemàticament els sentiments d’alegria i de tristesa amb què els treballadors compren, però no el sentiments de fúria amb què li trencarien la cara al patró o les ganes de cremar contenidors cas d’imposar-se una reforma laboral per «moderar els salaris» i «abaratir els acomiadaments», com ha clamat Trichet.

Diumenge passat, El País, periòdic ventríloc de Prisa (grup, per cert, del que fou assessor l’actual governador del Banc d’Espanya), dedicà un editorial i un reportatge a la Santa. Titular imprecís de l’editorial: «La reforma imprecisa». Per al ventríloc de Prisa resulta imprecisa, simplement, per a poder seguir carregant al PP la negativa a presentar, blanc sobre negre, uns gojos a la Santa. Però voluntàriament oblida que també és imprecisa perquè el PSOE tampoc no gosa definir-la. La reforma, en canvi, mediàticament si més no, corre amb la precisió d’un rellotge suís: moderació salarial i abaratiment de l’acomiadament. Mentrestant, la consigna socioliberal del Govern és: «parla’n imprecisament, però parla’n». És el diàleg social imprecís, de lluços, per a una reforma laboral milimètrica, taxada i inclement. Passen els dies, els mesos, i va esfumant-se aquell càntic celestial, demagògic, de «la crisi financera no la pagaran els treballadors». «De cap de les maneres», Corbatxo dixit. En canvi, Trichet trinxà el cadàver sense tremolar i s’encomanà al suc de la corretja: «El sistema de protección de los trabajadores es oneroso para los empresarios», titulà RTVE. Doncs desprotegim-lo… no?

Un breu repàs. És curiós comprovar que la reforma laboral de 1984, amb el govern de González, impulsà la contractació temporal per a rebaixar un 21% d’atur; deu anys després, amb el govern d’Aznar, una nova reforma impulsà les Empreses de Treball Temporal (ETT) amb l’excusa de rebaixar un 24% d’atur, el més alt després de la dictadura; ara, més d’una dècada després, l’excusa de la patronal és suprimir «la dualitat entre contractes indefinits i temporals» (alimentada pels patrons) i crear un nou contracte «indefinit no fix», amb una indemnització d’acomiadament 20 dies per any treballat i negociació salarial no sotmesa a conveni sinó a privats acords (?) entre empresaris i treballadors. Això és la temporalitat total i el lliure acomiadament, per més que ho vulguen disfressar. No cal ser molt espavilat per veure que un calador d’aturats amb quatre milions de possibles víctimes, indefinides no fixes, absolutament temporeres, són un bon pastís per als taurons.

L’atac dels depredadors no té límits. La CEOE ha demanat, a més, reduir els subsidis de l’atur. Per demanar que no siga. Mentrestant, els guardians de la pau social continuen fora de joc, del mediàtic almenys, mentre es queixen d’estar patint un «setge asfixiant». Quants consumidors treballadors coneixen el seu manifest laboral? La declaració sindical (PDF) contra la santa reforma, signada per 700 experts, en paraules de Méndez i Toxo, «tracta de reforçar la negociació col·lectiva centralitzada, per no deixar desprotegides les empreses més petites i, després, deixar jugar al màxim les clàusules de desvinculació salarial, perquè cada empresa pugui negociar amb els seus treballadors les condicions de salari, de jornada i de tot tipus que s’adaptin més bé a les seves circumstàncies». A les circumstàncies de qui? Flexinseguretat. «Seves» és ací un possessiu gramaticalment molt indeterminat: desprotegit. Després de tants anys clamant el contrari, els sidicats hissen ara la bandera de la flexibilitat interna per contrarestar l’embranzida de la patronal. No veig bones les cartes ni la jugada, sincerament. En qualsevol cas, crec que la tardor laboral patirà canvi climàtic. Us deixe amb un reportatge extraordinari sobre les habilitats dels reformadors. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Muchos dicen que el patrón es bueno en el fondo…
Es bueno en el fondo, pero de la tierra
».
«Obreros y patrones», de José de Molina

Carpe diem

Ni ho entenen ni tenen ganes d’entendre-ho. Aquesta és la veritable generació ni-ni, la dels obtusos progenitors saturnals. Si un estudi d’escarxofats sociòlegs comença amb l’expressió «nuestros jóvenes», aconselle abandonar la lectura immediatament, del contrari pots de sobte sentir-te  succionat per un úter immens, gairebé bíblic, i tot seguit escoltar a cau d’orella, interínament, rere el melic matern, un insondable llenguatge prenatal, esotèric: «Me pregunto qué proyecto de futuro puede haber detrás de esta postura». La supina postura dels «nostres» joves. És un possessiu gairebé propietari, terratinent, patronal. Trobareu una altra queixalada de Saturn: «A eso, hay que sumar un acusado pragmatismo -nuestros chicos son poco idealistas-, y lo que los expertos llaman el presentismo, la reforzada predisposición a aprovechar el momento, aquí y ahora, en cualquier ámbito de la vida cotidiana». El futur i l’idealisme sempre han estat propietat dels rics, no de «nuestros chicos». O potser s’hi refereix a xics i xiques amb un idealisme inexpugnable, de catequesi, com el dels adolescents catòlics, oients de la Cope i usuaris del Tuenti.  No és responsabilitat dels joves que els pijipis socioliberals del 69 68, ara tan acomodats, penjaren del cel un al·lucinògen arc de Sant Martí amb el sublim idealisme que cada primavera ens regala El Corte Inglés. Tampoc és responsabilitat dels joves no sentir cap mena d’admiració per la presumpta elegància de Camps, top-model de l’honradesa. Ja en tenim prou amb l’esforç per sobreviure el present com per a, damunt, haver d’escoltar corcadíssimes lliçons de sociologia. Així que vaig a traduir al meu català les paraules de la sociòloga: «Em pregunte quin projecte de futur tindrà el «nostre» capitalisme si els joves no creuen ni en el futur ni en l’idealisme». Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Present tense», de Pearl Jam