Corretges de transmissió

De les paraules als fets: documents a cabassades i factures a garberes adreçades al nom següent: Francisco Camps. L’adduïda comptable domèstica no sap en quin calaix de casa les ha guardades. Haurà de citar el jutge a la dona de Camps? En fi. Pedro Muelas, director adjunt del Levante-EMV, posa avui les dièresis sobre les Ü i ens recorda —per si algú pretén tractar el quist i oblidar el càncer—, que Gürtel (“Correa” en alemany) no és només un parell de trages, encara que mai no arribe a aparèixer «una gravació telefònica en la qual algú li digue a Alvaro Pérez: continua manant-me regals i finançant el partit, que jo seguiré donant-te contractes». Un tema adjacent: jo no sé si n’és un o en són dos, els periodistes que fan els editorials de Las Provincias, o si el seu director, un altre Pedro, Pedro Ortiz, amb els anys ha anat adquirint una mena de doble personalitat, perquè el mateix dia critica la politització de la Justícia en el cas Gürtel i, tot seguit, elogia la responsabilitat dels diputats britànics. Ja sé que Ortiz, en una classe magistral de les seues, podria concloure, amb pèls i senyals, que no són conflictes equiparables, però també en podem traure una altra conclusió: si tinguérem uns governants responsables, no hi hauria (tanta) politització de la Justícia. Si no prosperara la impunitat, no hi hauria crisi de confiança.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El pueblo y el mal gobierno», d’Óscar Chávez

Camps, fot el camp!

En eixir del jutjat, més content que un gínjol, el curita ganaslocas ha regurgitat, davant de la premsa, que «ja ha contat la veritat» al jutge. Al jutge i només al jutge. Torne: fa setmanes que la veritat i la mentida són remulla. L’únic axioma és el silenci indefinit del Poc Honorable i la única veritat, empíricament constatable, que ha volgut contar la (seua) veritat al jutge i no als ciutadans. És més, són uns altres els que ja han començat a contar-se-la, a manufacturar-se-la, com ara el seu particular conillet d’Índies als tribunals o les rotatives ventríloques. L’afonia de l’encara president és crònica. La descarada procacitat de contemporitzar amb el cronòmetre de la veritat em recorda els darrers dies d’aquella espanyassa del Bigotes de Georgetown, quan l’Ángel del Descarte insistia en la demostració de la insistència en «las dos líneas de la investigación». La conclusió és equivalent: el neci no percep que, de vegades, l’important ja no és contar la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones pensen que està mentint. Arran de la imputació, el Poc Honorable tenia dues eixides tan dignes com dues turmes de bou: o dimitir o explicar-se públicament, però el canalla no ha fet ni una cosa ni l’altra. És més, després del primer judici, l’entaifat continua imputat. Diàriament comprove al Google com creix la popularitat d’aquest eslògan: Camps, fot el camp!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La verdad», de Fangoria

Campa acampa (segon round)

El mateix dia (ahir) que José Manuel Campa ha estat nomenat Secretari d’Estat d’Economia, el PSOE ha pactat amb CIU, «por sorpresa y en el último momento», diu El País, la negociació d’una nova reforma laboral. Abracadabra! Fem memòria. Campa és el suplent del exsecretari David Vergara en el ministeri dirigit per Elena Salgado, alhora suplent de Pedro Solbes. A Campa ens l’han exhibit com el nou geni de la llàntia oliosa i ja tenim alguns indicis de a qui concedirà desitjos, perquè, de fet, és partidari de l’abaratiment dels acomiadaments i fou un dels signataris d’un saberudíssim manifest per a la reforma de l’actual sistema d’explotació dels treballadors, batejada com a «Propuesta para la reactivación laboral en España». Ha fet saó. El text pactat pel PSOE i CIU diu que cal «acabar amb la dualitat del mercat laboral» entre fixos i temporals, exactament el mateix que diu la saberuda propuesta. La idea és que els nous treballadors reformats, en volta d’indefinits o temporals, ara siguen temporalment indefinits, que és com dir indefinidament temporals. Sembla, doncs, que aquell indefinit no fix, aquell contracte espectral que reclamava la CEOE —fa només tres setmanes!— comença ja a materialitzar-se. Recordem-ho, és allò que Celestino Corbacho, l’errant ministre de Treball socialista, va dir que no passaria de cap de les maneres. Bé, doncs ja n’hi ha una manera, per més que ho vulgue emmascarar Zapatero pixant per aspersió. Vaga general a la vista? Ho dubte. UGT i CCOO encara estan, com diuen a ma casa, per vore’ls vindre… I vindran.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vino la reforma», de Chava Flores

Ahir sí i avui no (actualització 19 de maig)
Hi ha, almenys, tres possibilitats: 1) el PSOE està profundament dividit en matèria econòmica; 2) és una interessada aparença de divisió; 3) s’han fumat massa canuts aquest cap de setmana. De la primera, ni parlar-ne, és mentida; la segona acaba de ser demostrada i la tercera no la puc provar, però gairebé me l’ensume. El PSOE i CIU obrien ahir el camí a una nova reforma laboral; avui han reculat. Bé, d’acord, també hi ha la quarta possiblitat: diuen que IU-ICV, de seguir endavant amb la reforma, els ha amenaçat amb obrir un nou front d’oposició, que en la pràctica suposaria l’aïllament més absolut del govern de Zapatero. Ha amollat Zapatero un globus sonda? Segurament. Quan els gossos borden…

Mario

No ha pogut ser. L’encanteri fou un miratge. Estic molt afectat. Mario Benedetti ha mort. Les ganes de plorar que tinc no me les lleva ni aquest obituari, que torna a penjar-li l’etiqueta «del compromiso». D’aquesta manca d’ètica periodística ja en vaig parlar un dia. Ha mort un poeta, sense més. Un gran poeta. No es dia per a fer política poètica, sinó per honorar la memòria d’una veu irrepetible. Benedetti va ser, és i serà la paraula plena, la tendresa dels versos a cau d’orella, la poesia còmplice del poble. Descanse en pau.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Utopias

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Desganas

L’afonia del “ganas-locas”

No defensen la innocència de Camps, sinó la presumpció d’innocència de Camps, que no és el mateix. D’acord amb aquesta lògica, podrien defensar fins i tot la presumpció d’innocència d’un violador presumpte. O no? En canvi, no defensarien directament la innocència perquè, de fet, amb fets, no podrien defensar-la. És el cas. Però els líders del PP s’han agafat a la presumpció com si s’encomanaren a la Geperudeta i han obert una trinxera amb la presumpció d’innocència com a fonament exclusiu, inflexible, reiteratiu i extensible a una innocència fàcilment verificable. Hem d’entendre aleshores que la presumpció és defensable, però la innocència no? O no tant? Teòricament, és clar que els perseverants sermons del PP en defensa de la mera presumpció com a exclusiva al·legació no invaliden, per si mateixos, una futurible innocència, però tampoc no converteixen Camps en cap ninot indultat.

Ara bé, el permanent reclam d’actes de fe a la societat valenciana («estigueu tranquils, que és bon xic») sense aportar la més mínima explicació eximent o atenuant, així com l’abnegada insistència en la presumpció, i no pas en la innocència mateixa, ço és, en l’honorable rebatiment de les acusacions per part del president, té com a conseqüència el llançament d’un gavinet molt més esmolat, imprevisible i letal per a la democràcia, que no unes presumptes sospites inculpatòries o la venda partidista de titulars, dels quals tant s’han queixat, pobrets, els mateixos representants polítics que ho han alimentat, ajornant-ne les explicacions i engreixant el silenci. El silenci que Camps practica —destapat ibèricament pels reporters del CQC i tan denigrantment exhibit per l’honorable durant crisis precedents, com ara la matança del metro de València—, no és un silenci qualsevol. No és un silenci eventual ni nou. És un silenci fermentat, calculat, especulatiu i descarat. Una afonia treballada a consciència durant molt de temps: una afonia vexatòria. El silenci de Camps està guiat per la venjança i el ressentiment contra la societat que, senzillament, li demana l’esclariment dels motius pels quals ha estat imputat en un cas de corrupció.

Comprovem ara com torna a practicar l’afonia dels deshonrats. Va dir que tenia «unas ganas locas» d’explicar-ho tot als tribunals; hem d’entendre, doncs, que —advocats i propaganda pel mig— el dimarts tindrà per fi el valor de no quedar-se mut davant del jutge. Si se’n sortirà, no ho sabem. Però sabem que no és aquest el problema. El problema és que, a l’endemà, tornarà a tenir la desvergonya de quedar-se mut davant dels valencians. Silenci. Impunitat. Oblit. I a guanyar les eleccions.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«The sound of silence», de Simon & Garfunkel

And no one dared disturb the sound
of silence.
“Fools,” said I, “you do not know
silence, like a cancer grows”.

Propietats d’Ikea

Pau Sif ha escrit aquest poema satíric, més o menys anafòric, sobre la multinacional de mobles sueca, prenent com a model el poema «Propietats de la pena», de Vicent Andrés Estellés. El saludable atreviment de Sif ben bé podria funcionar aquests dies ser com a anàfora psíquica d’un poble desmoblat.

Apuntaràs el preu d’un moble,
i tindràs el preu del teu moble,
i el voldràs, per a sempre el moble,
i patiràs, no el muntaràs,
i aniràs sempre a genollons,
et sobrarà sempre una peça.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs muntar el moble
i seguiràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a muntar
en la llarga nit el teu moble.

Podeu llegir ací tot el poema

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«No compre muebles en Ikea», de The Costa Killers

Salut, Mario

Una amiga m’ha enviat un correu (gràcies Isabel) per comunicar-me que Mario Benedetti ha estat ingressat molt greu en un hospital i que la gent que l’estima s’ha mobilitzat per enviar-li ànims. Durant la malatia, Pilar del Río, esposa de José Saramago, i un grup d’amics del poeta, van proposar de crear una cadena poètica, una mena de conjur líric per la salut de l’escriptor uruguaià. Va ser el propi Saramago, des del seu blog, qui impulsà l’encanteri a nivell transatlàntic. Ara ja li han donat l’alta. Els metges han fet la seua feina, però segur que la màgia dels versos d’amics, escriptors i admiradors l’han reviscolat. Tractant-se d’una crida de Saramago i, més encara, de la salut de Mario Benedetti, un poeta que m’estime moltíssim, de seguida m’he hagut de posar mans a l’obra. I el vídeo següent n’és el resultat.

Otro cielo

No existe esponja para lavar el cielo
pero aunque pudieras enjabonarlo
y luego echarle baldes y baldes de mar
y colgarlo al sol para que se seque
siempre te faltaría un pájaro en silencio

no existen métodos para tocar el cielo
pero aunque te estiraras como una palma
y lograras rozarlo en sus delirios
y supieras por fin cómo es al tacto
siempre te faltaría la nube de algodón

no existe un puente para cruzar el cielo
pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla
a fuerza de memoria y de pronósticos
y comprobaras que no es tan difícil
siempre faltaría el pino del crepúsculo

eso porque se trata de un cielo que no es tuyo
aunque sea impetuoso y desgarrado
en cambio cuando llegues al que te pertenece
no lo querrás ni lavar ni tocar ni cruzar
pero estarán el pájaro y la nube y el pino.

Mario Benedetti

El futbol, els diners, la pàtria…

Diuen que TVE i TV3 tenen ordres de no mostrar aquesta nit les protestes independentistes de la final de la Copa del Rey, la sisena entre l’Athletic i el Barça. Sembla que, per a protestar, cal xiular i girar-se d’esquena quan sone el himno. No és gens original, però és fàcil d’entendre, de fer i de fer-se notar. Segurament, no són les úniques ordres: qui vulga podrà jugar a contar les senyeres, ikurrines i banderes palestines que a penes tacaran la pantalla. Cap novetat. Simbologies a banda, sempre m’acabe preguntant què collons fa un independentista celebrant una Copa del Rey, i en presència de Sus Majestades. No tinc dades, però passa això a cap altre estat prefederal del món? Imagine que això és el que ha de patir una persona quan és independentista i molt aficionada al futbol. Què voleu que us diga, en definitiva, a mi tot això del boicot em sembla bufar en caldo gelat, i no ho dic perquè m’esmusse l’exhibició dels símbols patris, en absolut, sinó per la despietada candidesa dels promotors. Càndida per als espanyols, despietada per als qui la dignitat té més colors que els d’una samarreta. Color negre finançament, posem per cas. Votoadeu, n’hi ha d’ell que, fins i tot, ha clamat que seria molt més efectiu que els dos equips s’hi negaren a jugar la final. Sí senyor, això és un esforç de realisme. El futbol, els diners, la pàtria… Visca el Barça i visca Catalunya lliure! No?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Carta al rey Melchor», d’Albert Pla

Actualització dijous 14 de maig
Ja us ho vaig dir ahir abans del partit i no tinc de mestre a Rappel. Hi havia més ordres. TVE, en volta d’abaixar el so ambient, va desconnectar en el moment de la xiulada i, quin bunyol, van oferir el himno en diferit a la mitja part. Jo crec que no es fiaven ni dels seus propis càmeres. «Televisió Espanyola, que retransmetia el partit en directe, va oferir durant aquell minut escàs dues connexions en directe amb les ciutats dels dos equips», descriuen les agències de notícies. «Por un error humano», es disculpaven després. Efectivament, la censura és un error humà, que segons la Wiki castellana té, entre les causes, el sabotatge, però també, i crec que ací l’encertem, la ingesta de medicaments psicotròpics, ço és, substàncies per al tractament de transtorns del sistema nerviós central.

Dimiteixen els àngels caiguts?

Fa ja molt de temps que ens astorem i ens empassem les impunitats de l’encara president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. La darrera notícia, però, confirmarà, si no dimiteix immediatament, que no existeix la poca democràcia que ens quedava i, el que podria ser encara pitjor, que cada vegada més gent pense que la ignomínia i la delinqüència dels funcionaris públics ja no pot solucionar-se democràticament. Funcionarà per fi la Justícia? Si no és així, l’abisme que s’obri és definitiu, perquè ja no parlaríem només d’indecència o desvergonya, sinó de dissolució efectiva, palmària, de l’Estat de dret.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El ángel caído», d’Antonio Vega

Y es que no hay nada mejor que remover
el tiempo con el café.
Y es que no hay nada mejor que componer
sin guitarra ni papel.
Paralelas vienen siguiéndome,
espacio y tiempo juegan al ajedrez.
Ahora tú no dejes de hablar.

Antonio Vega