Mutació del virus a València: la grip Felder

Dissabte migdia. Relax. Zapping desganat: cinc, sis, set, vuit, nou… De sobte, cortineta i capçalera: Avanç Informatiu [no programat]. Tenim mascletà, pense. Serà un atemptat? Serà una catàstrofe? Serà pel derby València/Vila-real d’avui? Ventríloqua de pot: «Creix la indignació…». No! No pot ser! No m’ho puc creure! Serà pel Tio Paco? Impossible! Efectivament: impossible. La paraula indignació, pronunciada per la locutora en llauna, s’hi referia a protestes contra el govern central per una presumpta negligència en la propagació de la porca grip que una dotzena de soldats espanyols han inoculat misteriosament. Que la virulència del misteri puga o no infectar els eurovots dels socialistes, la veritat, m’esvara: democràcia porcina. Greix. El virus més apegalós era escoltar, per fi, la parauleta indignació en la insondable gola d’una ventríloqua de la poc pública televisió valenciana. «Indignant» és el qualificatiu que en tota la setmana no hem pogut escoltar al canal de la Degeneralitat per referir-se a l’infecciós cas Felder, ni tan sols per adjectivar les enceses pregàries de decència que han ressonat a Les Corts des dels bancs de l’oposició. Ho repetiré les voltes que faça falta: el microbi més contagiós és la impunitat dels governants irresponsables. Com als soldats infectats, caldria posar-los en quarantena. Torne a l’enllaunada. Avanç Informatiu. Hi ha titelles embeinades amb els dits i unes altres, molt més dilatades i manejables, que s’embeinen amb el puny sencer. Tant, que a voltes el puny els forada la gola, els ix per la boca i ens apallissa la pantalla: creix la indignació…

A banda d’això… què, tot bé? Què…, que ve qui?

El silenci

NO idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

Claes Anderson
«A través dels clevills de la nostra cara» (1977)
(Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz)

Corretges de transmissió

De les paraules als fets: documents a cabassades i factures a garberes adreçades al nom següent: Francisco Camps. L’adduïda comptable domèstica no sap en quin calaix de casa les ha guardades. Haurà de citar el jutge a la dona de Camps? En fi. Pedro Muelas, director adjunt del Levante-EMV, posa avui les dièresis sobre les Ü i ens recorda —per si algú pretén tractar el quist i oblidar el càncer—, que Gürtel (“Correa” en alemany) no és només un parell de trages, encara que mai no arribe a aparèixer «una gravació telefònica en la qual algú li digue a Alvaro Pérez: continua manant-me regals i finançant el partit, que jo seguiré donant-te contractes». Un tema adjacent: jo no sé si n’és un o en són dos, els periodistes que fan els editorials de Las Provincias, o si el seu director, un altre Pedro, Pedro Ortiz, amb els anys ha anat adquirint una mena de doble personalitat, perquè el mateix dia critica la politització de la Justícia en el cas Gürtel i, tot seguit, elogia la responsabilitat dels diputats britànics. Ja sé que Ortiz, en una classe magistral de les seues, podria concloure, amb pèls i senyals, que no són conflictes equiparables, però també en podem traure una altra conclusió: si tinguérem uns governants responsables, no hi hauria (tanta) politització de la Justícia. Si no prosperara la impunitat, no hi hauria crisi de confiança.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El pueblo y el mal gobierno», d’Óscar Chávez

Camps, fot el camp!

En eixir del jutjat, més content que un gínjol, el curita ganaslocas ha regurgitat, davant de la premsa, que «ja ha contat la veritat» al jutge. Al jutge i només al jutge. Torne: fa setmanes que la veritat i la mentida són remulla. L’únic axioma és el silenci indefinit del Poc Honorable i la única veritat, empíricament constatable, que ha volgut contar la (seua) veritat al jutge i no als ciutadans. És més, són uns altres els que ja han començat a contar-se-la, a manufacturar-se-la, com ara el seu particular conillet d’Índies als tribunals o les rotatives ventríloques. L’afonia de l’encara president és crònica. La descarada procacitat de contemporitzar amb el cronòmetre de la veritat em recorda els darrers dies d’aquella espanyassa del Bigotes de Georgetown, quan l’Ángel del Descarte insistia en la demostració de la insistència en «las dos líneas de la investigación». La conclusió és equivalent: el neci no percep que, de vegades, l’important ja no és contar la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones pensen que està mentint. Arran de la imputació, el Poc Honorable tenia dues eixides tan dignes com dues turmes de bou: o dimitir o explicar-se públicament, però el canalla no ha fet ni una cosa ni l’altra. És més, després del primer judici, l’entaifat continua imputat. Diàriament comprove al Google com creix la popularitat d’aquest eslògan: Camps, fot el camp!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La verdad», de Fangoria

Campa acampa (segon round)

El mateix dia (ahir) que José Manuel Campa ha estat nomenat Secretari d’Estat d’Economia, el PSOE ha pactat amb CIU, «por sorpresa y en el último momento», diu El País, la negociació d’una nova reforma laboral. Abracadabra! Fem memòria. Campa és el suplent del exsecretari David Vergara en el ministeri dirigit per Elena Salgado, alhora suplent de Pedro Solbes. A Campa ens l’han exhibit com el nou geni de la llàntia oliosa i ja tenim alguns indicis de a qui concedirà desitjos, perquè, de fet, és partidari de l’abaratiment dels acomiadaments i fou un dels signataris d’un saberudíssim manifest per a la reforma de l’actual sistema d’explotació dels treballadors, batejada com a «Propuesta para la reactivación laboral en España». Ha fet saó. El text pactat pel PSOE i CIU diu que cal «acabar amb la dualitat del mercat laboral» entre fixos i temporals, exactament el mateix que diu la saberuda propuesta. La idea és que els nous treballadors reformats, en volta d’indefinits o temporals, ara siguen temporalment indefinits, que és com dir indefinidament temporals. Sembla, doncs, que aquell indefinit no fix, aquell contracte espectral que reclamava la CEOE —fa només tres setmanes!— comença ja a materialitzar-se. Recordem-ho, és allò que Celestino Corbacho, l’errant ministre de Treball socialista, va dir que no passaria de cap de les maneres. Bé, doncs ja n’hi ha una manera, per més que ho vulgue emmascarar Zapatero pixant per aspersió. Vaga general a la vista? Ho dubte. UGT i CCOO encara estan, com diuen a ma casa, per vore’ls vindre… I vindran.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vino la reforma», de Chava Flores

Ahir sí i avui no (actualització 19 de maig)
Hi ha, almenys, tres possibilitats: 1) el PSOE està profundament dividit en matèria econòmica; 2) és una interessada aparença de divisió; 3) s’han fumat massa canuts aquest cap de setmana. De la primera, ni parlar-ne, és mentida; la segona acaba de ser demostrada i la tercera no la puc provar, però gairebé me l’ensume. El PSOE i CIU obrien ahir el camí a una nova reforma laboral; avui han reculat. Bé, d’acord, també hi ha la quarta possiblitat: diuen que IU-ICV, de seguir endavant amb la reforma, els ha amenaçat amb obrir un nou front d’oposició, que en la pràctica suposaria l’aïllament més absolut del govern de Zapatero. Ha amollat Zapatero un globus sonda? Segurament. Quan els gossos borden…

Mario

No ha pogut ser. L’encanteri fou un miratge. Estic molt afectat. Mario Benedetti ha mort. Les ganes de plorar que tinc no me les lleva ni aquest obituari, que torna a penjar-li l’etiqueta «del compromiso». D’aquesta manca d’ètica periodística ja en vaig parlar un dia. Ha mort un poeta, sense més. Un gran poeta. No es dia per a fer política poètica, sinó per honorar la memòria d’una veu irrepetible. Benedetti va ser, és i serà la paraula plena, la tendresa dels versos a cau d’orella, la poesia còmplice del poble. Descanse en pau.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Utopias

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Desganas

L’afonia del “ganas-locas”

No defensen la innocència de Camps, sinó la presumpció d’innocència de Camps, que no és el mateix. D’acord amb aquesta lògica, podrien defensar fins i tot la presumpció d’innocència d’un violador presumpte. O no? En canvi, no defensarien directament la innocència perquè, de fet, amb fets, no podrien defensar-la. És el cas. Però els líders del PP s’han agafat a la presumpció com si s’encomanaren a la Geperudeta i han obert una trinxera amb la presumpció d’innocència com a fonament exclusiu, inflexible, reiteratiu i extensible a una innocència fàcilment verificable. Hem d’entendre aleshores que la presumpció és defensable, però la innocència no? O no tant? Teòricament, és clar que els perseverants sermons del PP en defensa de la mera presumpció com a exclusiva al·legació no invaliden, per si mateixos, una futurible innocència, però tampoc no converteixen Camps en cap ninot indultat.

Ara bé, el permanent reclam d’actes de fe a la societat valenciana («estigueu tranquils, que és bon xic») sense aportar la més mínima explicació eximent o atenuant, així com l’abnegada insistència en la presumpció, i no pas en la innocència mateixa, ço és, en l’honorable rebatiment de les acusacions per part del president, té com a conseqüència el llançament d’un gavinet molt més esmolat, imprevisible i letal per a la democràcia, que no unes presumptes sospites inculpatòries o la venda partidista de titulars, dels quals tant s’han queixat, pobrets, els mateixos representants polítics que ho han alimentat, ajornant-ne les explicacions i engreixant el silenci. El silenci que Camps practica —destapat ibèricament pels reporters del CQC i tan denigrantment exhibit per l’honorable durant crisis precedents, com ara la matança del metro de València—, no és un silenci qualsevol. No és un silenci eventual ni nou. És un silenci fermentat, calculat, especulatiu i descarat. Una afonia treballada a consciència durant molt de temps: una afonia vexatòria. El silenci de Camps està guiat per la venjança i el ressentiment contra la societat que, senzillament, li demana l’esclariment dels motius pels quals ha estat imputat en un cas de corrupció.

Comprovem ara com torna a practicar l’afonia dels deshonrats. Va dir que tenia «unas ganas locas» d’explicar-ho tot als tribunals; hem d’entendre, doncs, que —advocats i propaganda pel mig— el dimarts tindrà per fi el valor de no quedar-se mut davant del jutge. Si se’n sortirà, no ho sabem. Però sabem que no és aquest el problema. El problema és que, a l’endemà, tornarà a tenir la desvergonya de quedar-se mut davant dels valencians. Silenci. Impunitat. Oblit. I a guanyar les eleccions.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«The sound of silence», de Simon & Garfunkel

And no one dared disturb the sound
of silence.
“Fools,” said I, “you do not know
silence, like a cancer grows”.