La poesia que no existeix, no existeix

L’escriptor Víctor Batallé ha publicat avui un interessant article titulat «La poesia catalana que no existeix (2)». Sincerament, valore molt més aquest debat que no, posem per cas, les capellanies, hostils o favorables, envers Carner, pobre home:

Aleshores aquell que vol ser poeta s’amaga en el paisatge, mai no entès, només lloat. S’endinsa en els trencaclosques personals, com a màxima expressió d’una teoria sobre les mancances, i fa servir una llengua que viu allunyada de la gent que li cal. Una llengua en estat d’indefensió i precarietat. Perquè gairebé ningú no sap com dir el nom de les coses d’una manera que sigui versemblant, no antiga i buida del sentiment que li donà sentit en un primer moment. S’han preservat els mots; però la poesia entesa com a descobridora dels nous horitzons per al conscient i inconscient col·lectiu, no hi és. El poeta no és oracle. Amb prou feines sap d’on ve o com esbrinar cap a on va. (tot l’article)

El subratllat és meu. Descobrir nous horitzons per al conscient i inconscient col·lectiu no em sembla recriminable als poetes, tot i que sí molt incitable sempre i quan ja existisca aquest conscient i inconscient afany, aquesta passió i emoció en les personals intencions líriques del poeta. Del contrari, l’artifici podria resultar catastròfic. No tots volen, ni poden, ser oracles. Dit això, crec que a tots ens agradaria que els poetes foren almenys capaços de no trair els seus propis sentiments, que ja és molt, si és que en tenen. Perquè, de vegades, fins i tot traeixen els seus trencaclosques personals i acaben presos de la seua pròpia teranyina, tan respectable com prescindible. No trair-se a sí mateix ja pressuposa un esforç prou intens, sensible i disciplinat que irremeiablement s’ha de notar als versos. Perquè, tornem-hi, si després de llegir qualsevol poemari —amb més decepció encara cas de ser guardonat—, la sensació que tenim és que el poeta s’amaga (déu, un poeta amagant-se!) com una granota sota el llim i s’endinsa en els trencaclosques personals, amb una llengua allunyada, fent teoria sobre les mancances, potser és perquè les úniques coses que li interessen són les personals i l’única poesia que vol i sap fer no és la generosa, sinó la demostrativa, la poesia demostrativa: mireu què ‘bé’ que escric i, a més, tinc una teoria sobre la (meua trista) vida, que al (meu trist) llibre he dividit en deu parts, el títol de les quals són deu marques d’antidepressors… En fi. Si voleu llegir la primera part de l’article, ací mateix.