Morts possibles, probables i sospitosos

Tots els dies cauen bombes sobre el mite de la innocència de la informació i, en canvi, la farsa prospera amb la inestimable complicitat de governs hiperestèsics i empreses avares de tota mena. Taufic sostenia que les notícies són ordres i el periodisme un sistema de direcció social. Fins a límits inaudits, diu Taufic, s’hi perfeccionen els procediments per a imposar l’acceptació inqüestionable de comportaments, alhora que s’anul·len les defenses dels receptors de la informació. Passem de la teoria a la pràctica. Ara mateix, tornem a tenir en dansa un nou capítol del cas dels casos, una altra entrega del serial. Les víctimes mortals de la marrana grip s’han produït, gairebé totes, a Mèxic, la majoria a causa de controls sanitaris extremadament deficients. Aquests morts, els morts, serien els casos prioritaris per als mèdia en una situació comunicativa global no sotmesa a l’histerisme d’una crisi que obliga diàriament els mèdia a vendre, com siga, portades d’impacte. «Cifras de muertos bajaron de pronto» no és el començament d’un poema, però ho podria ser… És el miracle d’un tímid retorn a la realitat. És el titular avui d’El Nuevo Diario de Nicaragua, al sud de Mèxic, un periòdic geogràficament pròxim al focus de la infecció que, per fi, es mira amb certa perplexitat aquesta síndrome d’Estocolm sanitària que pateixen els veïns. ¿Per què arriba, ara, aquesta perplexitat, després l’apocalipsi? Potser perquè, com diu Carles Miró, a la taronja se li acaba el suc. Perquè, en cap moment, s’ha parlat d’afectats i de morts, sinó de morts probables i de morts confirmats. Casos i punt. I només 16 morts en tot el món! Se n’han mort molts més de meningitis! La percepció informativa, en canvi, ha estat de milers i milers de morts=casos=afectats. Quantes morts per grip es produiren l’any passat? Més de 16, segur. Per tant, als amos de la indústria informativa no els importa l’escassíssim nombre de morts, sinó el creixent nombre casos i, és clar, el número de portades, tamiflus, mascaretes, por i estupidesa que cal vendre. No importa l’existència real de pandèmia, sinó la percepció de pandèmia. Si no tens el virus, ets un cas possible. Si t’han fet les proves, ets un mort possible. Si tens el virus, ets un cas confirmat i, per tant, un mort probable. Independentment de si ja no tens febre i t’han donat l’alta, tu, probablement, moriràs. Has de morir estadísticament, si més no, que és el que compta. I si ja t’has mort, ho sent molt, ja ets irrellevant i cal silenciar-te, perquè segurament és mentida. Els mitjans de comunicació, convençuts o hipnotitzats, i en qualsevol cas rutinaris, nodrits per una inèrcia acrítica, rendible i terrorífica, han propagat la veritable pandèmia: la tenaç identificació dels afectats amb els morts. Els casos. La pandemització dels casos. Només cal descriure les conseqüències de l’ortopèdica crisi sanitària per, si més no, sospitar quines eren les ordres de les notícies, quina la manipulació dels comportaments, quin el laboratori d’assaig per a una pandèmia en tota regla i quina la magnitud de la farsa. No ho descriuré, quina mandra, però, per començar, només cal fixar-se en la fractura d’un país, Mèxic, que recentment havia superat, tot i les grans desigualtats socials, el PIB ibèric.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Lletra