Els exemplars

Després de tants anys a l’oposició, a un partit de centre-dreta espanyol, com el PSOE, li va molt bé, però que molt bé, que un partit de dreta, i d’extrema dreta, com el PP, mane al País Valencià. Li va molt bé, sobretot, a la resta de l’Estat, i molt més si a cada cita electoral té a tir dos presidents imputats o acusats, per a poder així bramar a ple pulmó en cada miting i consolidar el poder als seus propis feus. Al PSOE li va molt bé que el cas Fabra s’eternitze. Si us fixeu bé, és com el Guadiana: la SER i El País el porten a la portada només quan hi ha comicis a la vista. Proposta de tesi doctoral en la Complutense: «La Comunidad Valenciana, puta de lujo del Gobierno del Estado». Ahir divendres, tota la colla de presumptes es passejaren amb Rajoy pels carrers de Castelló. L’any passat, quan Rajoy va perdre les eleccions, Camps li va fer costat; ara, amb el cas Gürtel, Rajoy li ha tornat el favor a Camps; i ahir, a Castelló, va ser Camps, com també ho féu Rajoy, qui va dir de Fabra: «es un ejemplo». Aquesta gran orgia d’autocomplaences em recorda una seqüència de la pel·lícula Pulp Fiction, concretament quan el Senyor Llop avisa els companys: «Tal vez salgamos de ésta… Bueno, pero no empecemos a chuparnos las pollas todavía». Com que el PP no té cap senyor Llop que els reclame higiene ni prudència, tampoc tenen cap vergonya d’exhibir públicament el seu ménage à trois. (Us aconselle que no intenteu visualitzar mentalment una imatge pornogràfica del trio)

Torne als guanys que el PSOE obté de les victòries del PP al País Valencià. La passejada del trio fou plàcida i la visita durà menys d’una hora. El periodista d’El País parlà de passejada triomfal i de xiulets aïllats. Si és veritat que tanta ràbia els fa la impunitat de Camps i de Fabra, perquè, ahir a Castelló, el PSOE no mobilitzà la ciutadania indignada? Jo us ho diré, clar i ras: perquè als pseudosocialistes només els interessa el número de càrrecs que obtindran en les properes eleccions. També són gent exemplar.

Els Manel: gent normal i cançons extraordinàries

LA GENT NORMAL

S’havia estat cultivant per Grècia
i havia après que és taaant important viatjar…
I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…
Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns…, posi’ns el vi car
. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.
I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:
Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.
Em va semblar un escenari adequat, per començar…
Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…
I va riure, i va dir: ai quina gràcia,
que boig estàs, ets mooolt divertit…!

Doncs, francament, maca, no em sembla
que ningú estigui rient aquí.
Ja t’ho has pensat bé això de…
Viure com ho fan els altres,
veure les coses que veu la gent normal,
dormir amb qui dormen els altres,
ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no…, no entenia res… I m’agafava del braceeeet!!!
Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,
puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.
Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,
esperant la solució, que s’emporti tanta por.
No… tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs
com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,
follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts… de tu,
jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…
Vull dormir amb gent normal com tu…

(En acabar s’escolta al mercat la veu d’una dona: «de verdad que… jejeje»).

Fa dies que no passe matí sense escoltar aquesta cançó dels Manel, grup revelació de l’any, que presentà aquesta versió extraordinària de «Common People», dels Pulp, al Mercat de Sant Antoni de Barcelona. La transcripció de la lletra és cuina casolana. Fa quatre dies ompliren de gom a gom la Sala Apolo de Barcelona.

Més cançons i lletres dels Manel

L’hora del lector

Per a poder escriure cal saber llegir. El Barça és l’equip que millor ha sabut llegir els partits i enguany ha escrit un dels millors llibres de la història del futbol: genialitat, treball, diversió, amistat i humilitat. Felicitats!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«We are the champions», de Queen

…un panty para cada mujer!

Els valencians, i més encara els castellonencs, som des d’ahir avalistes de Marie Claire, la coneguda empresa fabricant de mitges, mitjons, calces i calçotets. Són dos milions d’euros els concedits per Generalitat i Diputació, rubricats pel puny i lletra de l’encara president providencial Carlos Fabra. Abans de la crisi, ¿no eren aquests polítics presumptament liberals (ara ja presumptes en general) els partidaris del laissez faire, de la no intervenció en el mercat? D’entre els rojos de pot, encabotats, per consolació, a exhibir la fatxenderia habitual, no he llegit cap opinador que s’haja esmussat gens ni miquinya per aquesta sobtada concessió, tret de la gens roja i molt pusil·lànime rèplica del president de la patronal ceràmica, Fernando Diago: «s’ha d’estudiar cada cas», declarà. Les dues raons pures de Fabra: 1) és una «operació bàsicament social»; 2) és una empresa «molt arrelada» a Castelló. Sembla indesxifrable l’enigma de si diu social perquè facilita l’ampliació del capital social de la mercantil o bé perquè els socis capitalistes amenaçaven els gairebé 900 treballadors de la Marie Claire amb un imminent concurs de creditors en cas de no rebre els quartos.

Torne a la necessitat d’estudi, evocada pel capitost dels patrons taulellers. Al Palau de les Aules, damunt de la taula concessionària de Fabra, no hi havia informes de cap auditoria independent sobre l’actual situació econòmica de la mercantil, només els plors del qui mama: «només necessitem d’una xicoteta empenta perquè tenim previst un augment del 5% en les vendes i seguim tenint un mercat objectiu al qual dirigir-nos», explicà Vicente Tejedo, gerent de la marca. Xicoteta? Cas d’existir auditories, cosa dubtosa, és senzillament sorprenent que cap mitjà de comunicació no s’haja preocupat de demanar informes sobre Marie Claire desvinculats dels dogmes d’un administrador públic com Fabra, acusat de falsificació de documents, a més d’imputat per tràfic d’influències i malversació de fons públics. Serà pel cansament, pel meninfotisme o per la precarietat dels periodistes? Francino en parlava ahir. Més al·lucinant encara és que la llei permeta l’amollamenta de dos milions d’euros sense cap fiscalització prèvia dels comptes de la mercantil.

Molta gent a Castelló sap que Marie Claire trontolla fa almenys un lustre. Quan l’acabalada família Aznar (no és l’exmonclovita) va vendre bona part de les seues participacions a tres inversores receloses, la companyia va ser ferida i començà la decadència. L’alletament d’ahir no és nou, hi ha reincidència: l’any 2005, Marie Claire ja va rebre tres milions d’euros de l’Institut Valencià de Finances (IVF), via Bancaixa i Banc de València. Gràcies a l’operació d’aleshores, tres directius van poder fer-se majoritàriament amb les accions de la societat per intentar reflotar-la. El resultat és que, tres anys després, per bé que els amos asseguren haver-se «posat al dia» (¿sense pagar salaris?), tornen ara a reclamar dos milions més per a «tancar», diuen, el seu «pla finacer», sense que se’ls haja reclamat cap compromís de manteniment dels actuals llocs de treball. Tres més dos. El gener de 2006 acomiadà 35 treballadors i es va gastar 15 milions d’euros en un nou magatzem a Borriol. El gener d’enguany, un ERO abocà 92 treballadors més a l’atur. Ara s’han ajornat pagaments a proveïdors i s’han pactat tisorades salarials amb els sindicats. Aparentment, es tracta d’una empresa que té problemes com tantes altres en l’actualitat, una empresa tan social i arrelada com, posem per cas, Colorker. Amb el nou aval milionari a Marie Claire, el fet és que l’indimitible continua exercint el padrinatge i engreixant l’avesat clientelisme: 600 treballadors de Vilafranca i 250 de Borriol són un bon pastís de vots captius per als propers comicis. També eren molt bon pastís, i només han rebut una portà als nassos, els centenars d’acomiadats de Porcelanosa, mediàticament invisibles, o els milers d’aturats de l’Alcora, Onda, Betxí, Llucena o Nules, víctimes de la crisi i abandó institucional, autonòmic i estatal, del sector ceràmic castellonenc, un dels principals exportadors i tercer productor mundial de taulells, després de Xina i Itàlia.


Vídeo extret del web de Kler, de Marie Claire

Llibertat de repressió

Comença la festa dels verbs condicionals. El president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll, ha amollat que si «estiguérem als EUA alguns directors de periòdics anirien a la presó». Juguem als condicionals, doncs. Traducció simultània: «Si estiguèrem en 1970, J.J. Ripoll s’encarregaria de signar l’ordre dels afusellaments». Ai, què poquet li ha faltat per a dir: «Esto con Franco no pasaba». Més condicionals: «Si tinguérem una democràcia saludable, els jutges dictarien llibertat d’expressió condicional per a Ripoll».

Otherness

Siempre me aconsejaron que escribiera distinto
que no sintiera emoción sino «pathos»
que mi cristal no fuera transparente
sino prolijamente esmerilado
y sobre todo que si hablaba del mar
no nombrara la sal

siempre me aconsejaron que fuera otro
y hasta me sugirieron que tenía
notorias cualidades para serlo
por eso mi futuro estaba en la otredad

el único problema ha sido siempre
mi tozudez congénita
neciamente no quería ser otro
por lo tanto continúe siendo el mismo

otrosí digo / me enseñaron
después que la verdad
era más bien tediosa
el amor / cursi y combustible
la decencia / bastarda y obsoleta

siempre me instaron a que fuera otro
pero mi terquedad es infinita

creo además que si algún día
me propusiera ser asiduamente otro
se notaría tanto la impostura
que podría morir de falso crup
o falsa alarma u otras falacias

es posible asimismo que esos buenos propósitos
sean sólo larvadas formas de desamor
ya que exigir a otro que sea otro
en verdad es negarle su otredad más genuina
como es la ilusión de sentirse uno mismo

siempre me aconsejaron que escribiera distinto
pero he decidido desalentar / humilde
y cautelosamente a mis mentores

en consecuencia seguiré escribiendo
igual a mi o sea
de un modo obvio irónico terrestre
rutinario tristón desangelado
(por otros adjetivos se ruega consultar
criticas de los últimos treinta años)
y eso tal vez ocurra por que no sé ser otro
que ese otro que soy para los otros.

Mario Benedetti

Recomane el reportatge «Benedetti con una esquina rota», l’equanimitat de Subirana i la batalla de Todó contra les eixorquies.