Quart de Poblet i la III Guerra Mundial

«El presidente de la Cámara de Comercio de Valencia, Arturo Virosque, ha asegurado hoy que la próxima instalación del Centro de Operaciones de la ONU para el Mantenimiento de la Paz en Quart de Poblet es un proyecto ‘fijo y no como la Copa del América, que como las velas se va’». M’encisa, em fascina, m’embadaleix. Probablement, Levante-EMV ha copiat la notícia de l’agència EFE sense més ni més, tal com ho demostra aquest enllaç a unes altres fonts d’informació que també han usat un gatekeeper ben fluixet. L’escalada militar m’ha estranyat moltíssim, perquè tinc dos amics a Quart i sempre m’han paregut molt pacífics. Si els periòdics ho diuen… que Sant Onofre ens empare! Un dels amics de Quart m’ha telefonat després i m’ha comentat que no sé llegir, que haig de canviar d’ubicació el complement circunstancial de lloc: «la próxima instalación, en Quart de Poblet, del Centro de Operaciones de la ONU». Li he respost que, fins que els periódics no em demostren el contrari, Quart de Poblet està en perill de guerra, tot i que no sé del cert si resulta encara més perillosa la inversió de 25 milions d’euros en el projecte i el fet de voler convertir València «en el centre de les comunicacions per al manteniment de la pau a nivell internacional», com ha assegurat un capitost de l’ONU.


«In the army now», de Status Quo

Excursió

Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell de l’Infern

Un riu de peus i rodes
desenterra pedres i morts.
No es saludarien en un pas de vianants
i gairebé s’hi reconeixen bisexuals
quan travessen a frec entreforcs, estimballs
i masades. Gamellons davall
de les balmes remullen la llengua
de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres!
Com un exèrcit, les arrels formen
part només del paisatge, puríssima
decoració d’un prodigi incorrecte.
No ara sinó en l’altra vida,
més enllà de les primaveres de cartró
i les llargues vesprades d’encens i escapularis,
engolides ja totes les serps del coll,
quan comencen a exigir lleialtats
i somnis aliens, pares i mares
es menjaran els fills per inventar
que també ells han de sobreviure.
No ara, àgils amants de la farigola,
anellada sang, melics empeltats,
enlluernats per la llunyania de tot.
Semblen tan feliços ací, consagrant
un sender que no trepitjaran mai més!
Després del bleix s’esvaeixen
les alegries i una boca cega és
el cos afamat de cada ensenderat.
Pell avall, invisibles
nafres, udols, boira roja i el pes
del fang arrossegat a la sola
d’unes botes encara flamants, com si nits
i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!
Ombres fartes, avares, absoltes
per voltors i falcons, ensucrades
per l’aiguatge d’un vespre rebentat,
a la porta del darrer mas s’arraïmen,
pacten i consignen les dreceres fitades,
descarreguen la vitualla i la canalla.
Demà la tornada, l’èmbol
i la tecla, les rates, la matança.
No tenen pietat. Ni cor.

«I fiumi», de Giuseppe Ungaretti

Versió MP3

Mi tengo a quest’albero mutilato
Abbandonato in questa dolina
Che ha il languore
Di un circo
Prima o dopo lo spettacolo
E guardo
Il passaggio quieto
Delle nuvole sulla luna

Stamani mi sono disteso
In un’urna d’acqua
E come una reliquia
Ho riposato

L’Isonzo scorrendo
Mi levigava
Come un suo sasso
Ho tirato su
Le mie quattro ossa
E me ne sono andato
Come un acrobata
Sull’acqua

Mi sono accoccolato
Vicino ai miei panni
Sudici di guerra
E come un beduino
Mi sono chinato a ricevere
Il sole

Questo è l’Isonzo
E qui meglio
Mi sono riconosciuto
Una docile fibra
Dell’universo

Il mio supplizio
È quando
Non mi credo
In armonia

Ma quelle occulte
Mani
Che m’intridono
Mi regalano
La rara
Felicità

Ho ripassato
Le epoche
Della mia vita

Questi sono
I miei fiumi

Questo è il Serchio
Al quale hanno attinto
Duemil’anni forse
Di gente mia campagnola
E mio padre e mia madre.

Questo è il Nilo
Che mi ha visto
Nascere e crescere
E ardere d’inconsapevolezza
Nelle distese pianure

Questa è la Senna
E in quel suo torbido
Mi sono rimescolato
E mi sono conosciuto

Questi sono i miei fiumi
Contati nell’Isonzo

Questa è la mia nostalgia
Che in ognuno
Mi traspare
Ora ch’è notte
Che la mia vita mi pare
Una corolla
Di tenebre

Giuseppe Ungaretti

Llegir-ne més

La sinceritat possible

Sovint pense en els poemes possibles. La culpa és de Saramago. Pense en els meus i en els dels poetes que m’estime. Els possibles no són els poemes que puc —tinc facilitat— d’escriure, que són (eren) la majoria i (els més) prescindibles. Sonarà estrany: els possibles són els que han de ser, els que seran. No és cap joc de paraules. Sense convicció no hi ha poema. Tinc encara la sort de rebre, a vegades, això que se’n diu inspiració, visita de muses en diuen uns altres, insomni en dic jo, resultat sempre, en el meu cas, d’un considerable temps de guaret. De sobte un llampec enllumena dreceres que em menen al cor d’un poema que havia estat escrivint mentalment des de fa mesos sense adonar-me’n, però que no haguera nascut sense una primera llampada. Com una acte reflex. Sovint, aquests poemes són després els que considere sentits, legítims, autèntics, possibles. Fa gairebé vint anys de la publicació d’«Os poemas possíveis», de José Saramago (versió catalana de Josep Domènech, Empúries, 2005). El portugués inclou una nota a la segona edició en la qual es pregunta si, després de tants anys, aquells poemes són encara possibles. Clar que ho són, i molt. Qui sap si això podria tranquil·litzar alguns poetes i dur-los a l’autocomplaença i a l’engany de pensar que tot poema possible ho serà sempre. Afortunadament, no hi ha receptes per optimitzar, una paraula lletja, les possibilitats d’un poema. Voler escriure el millor poema és un pas. La sinceritat ben dita n’és un altre. El lector l’ha de fer possible.

SALM 136

Ni per abandonades callaven
les arpes dels salzes penjades.
Si els dits dels hebreus no les tocaven,
el vent de Sió, a les cordes tibades,
la música de la memòria repetia.
Però en aquesta Babilònia en què vivim,
en el record de Sió i en el futur,
fins el vent ha fet callar la melodia.
Tan arranats hem consentit que ens posessin,
més que els cossos, les ànimes i les voluntats,
que ja ni sentim el ferro dur,
si del que fórem deixem les vanitats.

Tenen els pobles les músiques que es mereixen.

José Saramago

Les lletades dels entortillats

La lletada, o beurada, és una barreja d’aigua amb calç o guix, sovint sense sorra, usada per a emblanquinar parets, unir pedres, rejuntar aplacats i paviments, etc (DIEC). Les lletades de l’oligarquia castellonenca han sigut cabaloses i expansives en la darrera dècada. No solament han emblanquinat parets, també comptes bancaris, i han obturat moltes boques assedegades d’euros fàcils. Lletades ben sucoses i rendibles. Solar, costa o paratge natural, cap espai podia quedar a recer de les impetuoses lletades. Paco Mariscal ens recorda avui el conte de la lletera, llet orgànica, i carrega de valent contra els afers lactis, lletosos, de l’abnegat arquitecte de l’extirpat Mundoilusión. Quina desil·lusió! Com Marbella, la Plana va ben plena, embafada, d’alletadíssims i d’entortillats que ara pateixen les agres conseqüències de tan indiscriminades lletades. No s’ha trencat només la lletera, com diu Mariscal. S’ha assecat la mamella. Ara hauran de traure’s la llet per un altre forat.

«Tag, der den Sommer endet», de Gottfried Benn

Tag, der den Sommer endet,
Herz, dem das Zeichen fiel:
Die Flammen sind versendet,
die Fluten und das Spiel.

Die Bilder werden blasser,
entrücken sich der Zeit,
wohl spiegelt sie noch ein Wasser,
doch auch dies Wasser ist weit.

Du hast eine Schlacht erfahren,
trägst noch ihr Stürmen, ihr Fliehn,
indessen die Schwärme, die Scharen,
die Heere weiterziehn.

Rosen und Waffenspanner,
Pfeile und Flammen weit -:
Die Zeichen sinken, die Banner -:
Unwiederbringlichkeit.

Gottfried Benn

Llegir-ne més

Mireu-me bé, sóc jo

Aquest poema et sap i t’ha mort.
Alexandre Navarro

Mireu-me bé, sóc jo:
qui escup i qui complau
qui crida i calla i pensa
i es fa cendra.
Qui recela i confia
i trau les dents
i amb les ungles arrapa
la insistència.
Qui menteix i enamora
qui diu la veritat i recula
i s’afona.
Qui s’està quiet i plora
i reviu, denuncia
i udola.
Mireu-me bé, sóc jo:
poema que ara s’escau
o que redola
que agafes o esmicoles
i a una altra cosa…

Susanna Lliberós
(«Cel·les», Viena Edicions, Barcelona, 2008)