Ús de la poesia

La poesia no aprofita per a res, si atenem al comú concepte d’utilitat, a l’imperi del benefici, tret dels profits menys poètics, és a dir, els guardons, el reconeixement i els diners, assumptes sovint protagonistes en la projecció mediàtica del gènere. De manera diferent, Todó i Erraté s’ho han plantejat darrerament als seus blogs. El meu sentir és que insistir en l’ús i servei de la poesia des del comú concepte d’utilitat no ens porta enlloc. Més encara si l’existència d’un producte líric ha de sotmetre’s, com proposa Fuster, al voluble criteri analèctic —poc útil, d’altra banda—, de si un poema val o no la pena. Quin és el valor de la pena? La podem avaluar? Quina mena de validesa és la d’un poema? Cànons? Mètodes? Aranzels? Un fangar. En una línia tangent de debat, Erraté pregunta al seu blog com traduir aquestes paraules de Hölderlin: «Wozu Dichter in dürftiger Zeit? (…) De què serveixen poetes en temps de misèria?», conclou. Canviaria poc la pregunta si la retallàrem: «De què serveixen els poetes?». Són útils? No? Doncs mateu-los! Exabruptes a banda, Biel Mengual recordava fa uns anys, i també al seu blog, el dictamen de Hölderlin en la veu de Blai Bonet: «Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que queda, però, ho funden els poetes». Els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però són testimonis d’una existència que, en molts casos, mereixerà obtenir, si més no, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. Aquesta possibilitat de memòria, ni que siga mínima, aquesta poesia possible, del tot argumentable històricament, al meu parer suprimeix d’arrel la contingència d’un valor d’ús determinant, objectiu o subjectiu, tant durant l’acte de creació poètica com en el posterior procés de retria de l’autor. Una altra cosa ben diferent és el possible valor d’ús (i valor de canvi) categòricament aplicable a les opcions de recepció del producte poètic. Aleshores ja no parlem de poesia. Parlem de mercat. D’altra banda, em sembla tan enlluernadora com fal·laç la sentència de Fuster amb què Todó inicia la seua revisió: «La poesia només serveix per a fer més poesia». Ales o mans, em pense que Fuster era conscient de l’enlluernament, altrament no referiria la voluntat d’expressió poètica com «la terrible necessitat d’haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa –en principi– col·lectiva i, en suma, operants» ni hi reconeixeria «l’alteritat com a nota substantiva». Em sembla una contradicció, també terrible, acceptar la necessitat i l’alteritat per a, tot seguit, castrar-les per qüestions d’utilitat. Aquest «només» de Fuster el trobe prescindible i poc elegant intel·lectualment, per bé que molt útil a l’hora de vendre un llibre de consells, proverbis i insolències. Destriar poesia com qui ho fa en un basquet de Navelate no em sembla recomanable. Correm el risc de (fer) creure que les taronges més bones són les més lluentes. Ara, si haguera d’escollir un procediment de selecció poètica útil, preferiria el ventat de l’arròs.

 

ELS POETES

Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.

No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.

Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Marc Granell, de «Tard o d’hora»

«Ho sceso, dandoti il braccio…», d’Eugenio Montale

Ho sceso, dandoti il braccio, almeno un milione di scale
e ora che non ci sei è il vuoto ad ogni gradino.
Anche così è stato breve il nostro lungo viaggio.
Il mio dura tuttora, né più mi occorrono
le coincidenze, le prenotazioni,
le trappole, gli scorni di chi crede
che la realtà sia quella che si vede.

Ho sceso milioni di scale dandoti il braccio
non già perché con quattr’occhi forse si vede di più.
Con te le ho scese perché sapevo che di noi due
le sole vere pupille, sebbene tanto offuscate,
erano le tue.

Eugenio Montale
(de Satura, Xenia II)

Llegir-ne més

Quart de Poblet i la III Guerra Mundial

«El presidente de la Cámara de Comercio de Valencia, Arturo Virosque, ha asegurado hoy que la próxima instalación del Centro de Operaciones de la ONU para el Mantenimiento de la Paz en Quart de Poblet es un proyecto ‘fijo y no como la Copa del América, que como las velas se va’». M’encisa, em fascina, m’embadaleix. Probablement, Levante-EMV ha copiat la notícia de l’agència EFE sense més ni més, tal com ho demostra aquest enllaç a unes altres fonts d’informació que també han usat un gatekeeper ben fluixet. L’escalada militar m’ha estranyat moltíssim, perquè tinc dos amics a Quart i sempre m’han paregut molt pacífics. Si els periòdics ho diuen… que Sant Onofre ens empare! Un dels amics de Quart m’ha telefonat després i m’ha comentat que no sé llegir, que haig de canviar d’ubicació el complement circunstancial de lloc: «la próxima instalación, en Quart de Poblet, del Centro de Operaciones de la ONU». Li he respost que, fins que els periódics no em demostren el contrari, Quart de Poblet està en perill de guerra, tot i que no sé del cert si resulta encara més perillosa la inversió de 25 milions d’euros en el projecte i el fet de voler convertir València «en el centre de les comunicacions per al manteniment de la pau a nivell internacional», com ha assegurat un capitost de l’ONU.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«In the army now», de Status Quo

Cançó al despullat

Els presumptes

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Excursió

Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell de l’Infern

Un riu de peus i rodes
desenterra pedres i morts.
No es saludarien en un pas de vianants
i gairebé s’hi reconeixen bisexuals
quan travessen a frec entreforcs, estimballs
i masades. Gamellons davall
de les balmes remullen la llengua
de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres!
Com un exèrcit, les arrels formen
part només del paisatge, puríssima
decoració d’un prodigi incorrecte.
No ara sinó en l’altra vida,
més enllà de les primaveres de cartró
i les llargues vesprades d’encens i escapularis,
engolides ja totes les serps del coll,
quan comencen a exigir lleialtats
i somnis aliens, pares i mares
es menjaran els fills per inventar
que també ells han de sobreviure.
No ara, àgils amants de la farigola,
anellada sang, melics empeltats,
enlluernats per la llunyania de tot.
Semblen tan feliços ací, consagrant
un sender que no trepitjaran mai més!
Després del bleix s’esvaeixen
les alegries i una boca cega és
el cos afamat de cada ensenderat.
Pell avall, invisibles
nafres, udols, boira roja i el pes
del fang arrossegat a la sola
d’unes botes encara flamants, com si nits
i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!
Ombres fartes, avares, absoltes
per voltors i falcons, ensucrades
per l’aiguatge d’un vespre rebentat,
a la porta del darrer mas s’arraïmen,
pacten i consignen les dreceres fitades,
descarreguen la vitualla i la canalla.
Demà la tornada, l’èmbol
i la tecla, les rates, la matança.
No tenen pietat. Ni cor.

«I fiumi», de Giuseppe Ungaretti

Versió MP3

Mi tengo a quest’albero mutilato
Abbandonato in questa dolina
Che ha il languore
Di un circo
Prima o dopo lo spettacolo
E guardo
Il passaggio quieto
Delle nuvole sulla luna

Stamani mi sono disteso
In un’urna d’acqua
E come una reliquia
Ho riposato

L’Isonzo scorrendo
Mi levigava
Come un suo sasso
Ho tirato su
Le mie quattro ossa
E me ne sono andato
Come un acrobata
Sull’acqua

Mi sono accoccolato
Vicino ai miei panni
Sudici di guerra
E come un beduino
Mi sono chinato a ricevere
Il sole

Questo è l’Isonzo
E qui meglio
Mi sono riconosciuto
Una docile fibra
Dell’universo

Il mio supplizio
È quando
Non mi credo
In armonia

Ma quelle occulte
Mani
Che m’intridono
Mi regalano
La rara
Felicità

Ho ripassato
Le epoche
Della mia vita

Questi sono
I miei fiumi

Questo è il Serchio
Al quale hanno attinto
Duemil’anni forse
Di gente mia campagnola
E mio padre e mia madre.

Questo è il Nilo
Che mi ha visto
Nascere e crescere
E ardere d’inconsapevolezza
Nelle distese pianure

Questa è la Senna
E in quel suo torbido
Mi sono rimescolato
E mi sono conosciuto

Questi sono i miei fiumi
Contati nell’Isonzo

Questa è la mia nostalgia
Che in ognuno
Mi traspare
Ora ch’è notte
Che la mia vita mi pare
Una corolla
Di tenebre

Giuseppe Ungaretti

Llegir-ne més