Moral i estil

Moral i estil.—L’escriptor sovint experimenta que quant més precisa, acurada i adequada és la seua expressió, més difícil d’entendre és el resultat literari, mentre que, quan s’expressa de manera laxa i irresponsable, s’hi veu recompensat amb una segura intel·ligibilitat. De res no li aprofita defugir ascèticament tots els elements del llenguatge especialitzat i totes les al·lusions a esferes culturals no establertes. El rigor i la puresa de la trama discursiva, àdhuc en l’extrema senzillesa, més bé engendren un buit. L’abandó, nedar amb la corrent familiar del discurs, és un signe de vinculació i contacte: se sap el que hom vol perquè se sap el que l’altre vol. Centrar l’expressió en la cosa en lloc de la comunicació és sospitós: allò específic, allò que cerca l’esquematisme, sembla una desconsideració, un senyal d’esquerperia, gairebé un desequilibri. La lògica del nostre temps, envanida amb la seua claredat, ingènuament ha rebut aquesta perversió dins de la categoria del llenguatge quotidià. L’expressió imprecisa permet al qui escolta fer-se una idea aproximada de què és el que li agrada i el que en definitiva opina. La rigorosa contrau una obligació amb la univocitat de la concepció, amb l’esforç del concepte, qualitats a les quals conscientment hom desacostuma els homes demanant-los la suspensió dels judicis ordinaris en relació a tot contingut i, amb això, una automarginació a la qual enèrgicament s’hi resisteixen. Només el que no necessiten entendre els resulta intel·ligible; només allò veritablement alienat, paraula instituïda pel comerç, esdevé efectiu, familiar com és. Poques coses hi ha que contribuisquen tant a la desmoralització dels intel·lectuals. Qui la vulga evitar haurà de veure en qualsevol consell d’atendre sobretot a la comunicació una traïció a allò comunicat.

Theodor W. Adorno. De «Minima moralia».

Porcs!

Per què el nou apocalipsi ha començat a Mèxic? No ho sé. Hi ha antecedents plausibles, indicis probables i sospites sospitoses, tot i que ja sé que em posaran l’etiqueta d’antiamericà… Redéu, ni que jo fóra americà! Mutació natural, doncs? Deixa’m dubtar-ho i dis-me conspiranoic. Després de les vaques boges, de la grip aviària i la influença porcina, em pregunte quina serà la propera pandèmia globalitzoide. La del conill? Corregiu-me si vaig errat, però, abans de l’esfondrament d’aquelles torres de Bush, les pandèmies eren tan mediàtiques com les d’ara? Que no existia l’OMS, abans? Porcs acadarnats, grip porcina, fa molt de temps que n’hi ha. De fet, tots els anys infecta persones, i no és la primera vegada que en mata. Durant molts dies s’ha parlat de manera inquietant d’«una estranya i desconeguda epidèmia», quan, en realitat, els metges ja coneixien bé aquests símptomes, típics de la influença porcina, si més no els metges especialitzats en malaties ocupacionals com ara la dels grangers, per bé que en aquesta ocasió es tracta d’una mutació de l’H1N1, barreja d’una soca aviària, dues porcines i una humana. Estrany, estrany és, en realitat, aquesta bulímia d’informació alarmista, aquesta indigesta addicció al greix del pernil per part dels mitjans de comunicació, que a diari ens ensenyen, com a xiquets de primària, flamants mapamundis amb els nous morts ben marcadets en roget, com si la veritable pandèmia fóra la por i l’estupidesa. I, segons com, potser tinguen raó. Els músics de la cançó següent ho tenen clar: «Se ha soltado una epidemia de jijos de la chingada».


«Epidemia», d’El Tri

«Indefinit no fix» (reforma laboral: primer round)

Els voltors de la CEOE han reclamat als partits la implantació d’un contracte «indefinit no fix» amb una durada de dos anys i una indemnització per acomiadament de vuit dies. L’objectiu dels explotadors és que, via esmena, la incloguen en el projecte de Ley de Medidas Urgentes para el Fomento y la Protección del Empleo. La traducció online de Google al meu català és aquesta: Llei de per al Foment i la Protecció dels Explotadors. Corbacho ja ha respost que això no passarà «de cap de les maneres». Corbacho el ministre, vull dir, no l’humorista, tot i que em fie més del segon. Estigues alerta si un polític diu «mai», «sempre» o «de cap de les maneres». Difícil era que Rosa Aguilar puguera arrenglerar-se amb el PSOE, i ja ho veieu… A certa edat cal pensar en una bona jubilació, no? El problema avui no és la «crisi de confiança», com sol dir-se. El conflicte avui, i sempre, és la impunitat. Si els lladres pagaren —els danys, si més no—, aleshores no ens faltaria confiança. L’estat espanyol és ja tot un expert en defugir la impunitat: executiu, legislatiu o judicial. Tema de tesi política i econòmica. La impunitat és la mare de totes les desconfiances i de totes les crisis. Els amos, els capitalistes, han trencat la baralla. I són els mateixos que ara tenen la nul·la vergonya de reclamar-nos confiança als treballadors per a tornar a barallar-la. I barallar-la ells, com no. Ara que pedrega, la CEOE vol una baralla nova. Divendres vinent se celebra el Primer de Maig, Dia Mundial dels Treballadors. Què hem de celebrar, enguany, els treballadors? Celebrarem reivindicacions d’almoina, que no ens enculen amb l’indefinit no fix?


«Els lladres», de Narcís Perich i la caravana de la bona sort

Poesia per la revolta

Francesc Boronad, Christelle Enguix, Isabel Garcia Canet, Eduard Marco, Manel Marí, Begonya Mezquita, Begonya Pozo, Eduard Ramírez, Lluís Roda, Josep Lluís Roig, Sergi Torró i jo mateix, sota el títol de «Poesia per la revolta», demà dissabte direm versos enmig del jardí de Vivers de València, on se celebra la 40 Fira del Llibre. Marc Granell farà de mestre de cerimònies. Organitza Ca Revolta. Començarà a les 12,30 hores.

«Lo nuestro»

«Amiguito del alma. Vamos a hablar de lo nuestro…, que es muy bonito». Això, i més coses, li diu Francisco Camps, l’encara president de la Generalitat Valenciana, a Álvaro Pérez El Bigotes en una de les converses telefòniques punxades i gravades amb autorització judicial, afegides al sumari del cas Gürtel. «Pérez, de malnom El Bigotes, muntà una empresa a València mesos després que Francisco Camps guanyara les seues primeres eleccions autonòmiques. Des de llavors, i durant els darrers quatre anys, l’empresa de Pérez, Orange Market, ha rebut contractes per més de cinc milions d’euros de l’Administració valenciana», explica el periodista José Antonio Hernández. Després de ser despullat per un sastre, Camps haurà d’explicar ara a quin sant tants regals, tants agraïments i tant d’amor. No teniu curiositat per saber a què es refereix Camps amb «lo nuestro»? En un moment de la conversa Camps li amolla: «Ya, ya lo sé, pero sobre todo para decirte que te quiero un huevo». Un ou! I la dona sembla que n’estava al cas. Ménage à trois? Com que açò és ja tota una telenovel·la, posem-li música…


«Vivir lo nuestro», de Marc Anthony i la India

Sant Jordi, una rosa i un músic

—Tu sempre dius que el bàsquet fins a l’últim minut no es pot dir res.
—És cert, però, com a la vida, s’ha de creure en les pròpies forces, si es vol remuntar. I que no et sàpiga greu, però et veig pitjor que als jugadors del meu equip. Què et passa?
—Passa que estic cansat de tocar al carrer…
—Però si tens més espectadors que la gent que toca als teatres, no sé de què et queixes…
—Que et donen pel sac.
—Veges, si no. Quanta gent t’escolta, cada dia. Dues mil, tres mil persones? Quants músics famosos poden dir-ho, això? Quanta gent anirà a veure el concert dels teus amics, despús-demà? Quatre-centes persones? Mirat així no t’arriben a la sola de la sabata.
—Però no és el mateix, Andrius, collons.
—Per què no? Perquè eixiran als papers i tu no? Per això? Anem a veure, Tadeusz. Què diuen els escriptors? Que volen com més lectors, millor. I els músics? Que els escolte tanta gent com siga possible. Aleshores…
—Ja n’hi ha prou, Andrius. D’acord?
—El teu problema, nen, és que creus en el futur. I el futur no existeix. L’únic futur cert, i encara no, és que ens queden un parell de culatons de cervesa. Més enllà, no hi ha res. M’entens? Res.

«El músic del bulevard Rossini», de Vicent Usó. Proa. Febrer de 2009. Finalista del premi Sant Jordi.

Una delícia de 188 pàgines en dos vesprades a La Renegà. Una novel·la, com diu l’autor, sobre les passions que ens mouen.

Entusiasmat

L’entusiasme és una de les poques coses que val la pena conservar al llarg de la vida. No l’entusiasme per la consecució de béns materials. Això no és entusiasme sinó ambició. Jo sempre he tingut molt poca ambició, però molt d’entusiasme. Massa. Sovint xoca amb l’ambició, i no solament contra la meua. Recorde quan, de xiquet, ma mare xarrava al carrer amb alguna veïna i hi esmentava els meus encabotaments: «Ara s’ha entusiasmat que vol anar a la platja». O una de les seues sentències: «Aquest xiquet és un entusiasmat». Bé, tots els xiquets són uns entusiasmats, pense, del contrari no serien xiquets. Les il·lusions, com diu Marc Granell, «es perden com es perden els anys o el capell o un paraigua: inevitablement… Tal com vénen se’n van». Però l’entusiasme persisteix. Com a un xiquet, cal acaronar-lo i posar-li música abans d’anar al llit…


«Quando me sinto só», de Mariza

Ús de la poesia

La poesia no aprofita per a res, si atenem al comú concepte d’utilitat, a l’imperi del benefici, tret dels profits menys poètics, és a dir, els guardons, el reconeixement i els diners, assumptes sovint protagonistes en la projecció mediàtica del gènere. De manera diferent, Todó i Erraté s’ho han plantejat darrerament als seus blogs. El meu sentir és que insistir en l’ús i servei de la poesia des del comú concepte d’utilitat no ens porta enlloc. Més encara si l’existència d’un producte líric ha de sotmetre’s, com proposa Fuster, al voluble criteri analèctic —poc útil, d’altra banda—, de si un poema val o no la pena. Quin és el valor de la pena? La podem avaluar? Quina mena de validesa és la d’un poema? Cànons? Mètodes? Aranzels? Un fangar. En una línia tangent de debat, Erraté pregunta al seu blog com traduir aquestes paraules de Hölderlin: «Wozu Dichter in dürftiger Zeit? (…) De què serveixen poetes en temps de misèria?», conclou. Canviaria poc la pregunta si la retallàrem: «De què serveixen els poetes?». Són útils? No? Doncs mateu-los! Exabruptes a banda, Biel Mengual recordava fa uns anys, i també al seu blog, el dictamen de Hölderlin en la veu de Blai Bonet: «Was bleiber aber, stifen die Dichter. Allò que queda, però, ho funden els poetes». Els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però són testimonis d’una existència que, en molts casos, mereixerà obtenir, si més no, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. Aquesta possibilitat de memòria, ni que siga mínima, aquesta poesia possible, del tot argumentable històricament, al meu parer suprimeix d’arrel la contingència d’un valor d’ús determinant, objectiu o subjectiu, tant durant l’acte de creació poètica com en el posterior procés de retria de l’autor. Una altra cosa ben diferent és el possible valor d’ús (i valor de canvi) categòricament aplicable a les opcions de recepció del producte poètic. Aleshores ja no parlem de poesia. Parlem de mercat. D’altra banda, em sembla tan enlluernadora com fal·laç la sentència de Fuster amb què Todó inicia la seua revisió: «La poesia només serveix per a fer més poesia». Ales o mans, em pense que Fuster era conscient de l’enlluernament, altrament no referiria la voluntat d’expressió poètica com «la terrible necessitat d’haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa –en principi– col·lectiva i, en suma, operants» ni hi reconeixeria «l’alteritat com a nota substantiva». Em sembla una contradicció, també terrible, acceptar la necessitat i l’alteritat per a, tot seguit, castrar-les per qüestions d’utilitat. Aquest «només» de Fuster el trobe prescindible i poc elegant intel·lectualment, per bé que molt útil a l’hora de vendre un llibre de consells, proverbis i insolències. Destriar poesia com qui ho fa en un basquet de Navelate no em sembla recomanable. Correm el risc de (fer) creure que les taronges més bones són les més lluentes. Ara, si haguera d’escollir un procediment de selecció poètica útil, preferiria el ventat de l’arròs.

 

ELS POETES

Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.

No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.

Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

Marc Granell, de «Tard o d’hora»

«Ho sceso, dandoti il braccio…», d’Eugenio Montale

Ho sceso, dandoti il braccio, almeno un milione di scale
e ora che non ci sei è il vuoto ad ogni gradino.
Anche così è stato breve il nostro lungo viaggio.
Il mio dura tuttora, né più mi occorrono
le coincidenze, le prenotazioni,
le trappole, gli scorni di chi crede
che la realtà sia quella che si vede.

Ho sceso milioni di scale dandoti il braccio
non già perché con quattr’occhi forse si vede di più.
Con te le ho scese perché sapevo che di noi due
le sole vere pupille, sebbene tanto offuscate,
erano le tue.

Eugenio Montale
(de Satura, Xenia II)

Llegir-ne més