Tom Bombadil, quina festa!

Després de molts anys, els Tom Bombadil tornaren a actuar ahir al carrer d´Amunt de Castelló. Un concert magnífic. Feia molt de temps que no anava a un concert, i més encara a un concert on la gent s’ho passara tant i tant bé. Repassaren els temes clàssics, és a dir, tots els seues temes, arribant a moments d’èxtasi col·lectiu amb cançons com «El frare carmelità» o «Castelló». Rock celta fet amb humor, sàtira i ganes de passar-ho d’allò més bé. Per cert, al final del concert el cantant es tirà en planxa des de l’escenari i viatjà per sobre els braços de la gent al llarg del carrer d’Amunt.

Llegir-ne més

Declaració de l’odi

En el Mundial Dia dels Afònics

Els desesperats no saben escriure versos,
però saben consolar-se amb el vi o amb el crack.
Els desarrelats saben fer-ne, de ben bons
i de ben tristos, però mai no els consola escriure’n.
Jo, que sóc un desarrelat i, gràcies a Déu, un desesperat,
només puc dir aquestes paraules poc entenedores
a la sordesa dels més rics, esperançats i ociosos,
i d’altra banda inconsistents i ploramiques
a les més desarrelades i desesperades ràbies
dels veritablement desarrelats i desesperats.
Si canvie el punt de fuga, o si abaixe l’horitzó
del llenç per regalar més núvols al cel, com en un ideal,
si faig un gest de rebelió o de bonhòmia, complicat com és
a la zona simpàtica del meu cervell i, més a dins encara,
al mateix centre de la meua ira més genital,
només assoliria ja una ganyota menyspreable per tots
els qui encara fem de l’autèntica sinceritat un paisatge
natural com el del Serengeti, on els cocodrils
esquarteren nyus i el sol ens disseca la retina,
talment els homes que no admiren l’existència
dels llamps o l’espant d’una inspecció mèdica
copsada per Toulouse-Lautrec a la Rue des Moulins.
Però som-hi… Què et quedarà, Josep, dels camins
cercats responsablement, quines veritats a mitges
t’enduràs al fons del cor, després tots aquests anys
en què has viscut honestament, com una puta,
entre les reixes dels adéus i dels salaris?
Saps que ara parles indiscriminadament, sense cap
esforç de congruència, sense justícia, mentre beus
una copa de conyac que ben poc podria dir
a favor teu entre les neurones més pures del gremi.
Saps que és com nadar avui per una sèquia a la marjal,
com fer de granota audaç enmig de la mar salada,
com establir principis per a una ràbia que et dissol,
com voler esnifar tota l’arena del desert… i seguir viu.
Però que me’n queda ja, del meu esforç de ser pròdig
amb el planeta, de la meua voluntat de contenir
els odis, de traduir la violència de l’adversari?
Res? Paraules silencis. Un llop és l’home… Amen.
Jo, que a més de ser un desesperat i un desarrelat,
sóc també, quan vull, un animal pervers i cruel,
em prepare per al gran assalt a la trinxera dels muts,
i el combat ha de ser a mort, sense contemplacions.
Així és, i així ha estat sempre: tot pot començar de nou
després de soterrar l’imminent taüt dels avars.

Magdalena, festa plena!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Altre cop han arribat
com cada any per primavera,
és un crit nostra ciutat
Magdalena festa plena!

Castelloneros de soca,
benvinguts i forasters,
amb el rotllo i una canya,
amb el rotllo i una canya,
van omplint tots els carrers.

Magdalena festa plena,
que la llum les festes són,
Magdalena festa plena,
d´alegria omplen el cor.
Magdalena festa plena,
les millors festes del món,
i com sóc castellonero,
i com sóc castellonero,
vull cridar avui ben fort.

Amb dolçaina i tabalet,
amb coets i mascletades,
tots en brusa i amb saquet,
mocadors i verdes canyes.
Al pregó vindrá tothom
amb el braços ben oberts,
un carril de germanors,
un carril de germanors
omplirà tots el carrers.

Magdalena festa plena,
que la llum les festes són.
Magdalena festa plena
d´alegria omplen el cor.
Magdalena festa plena,
les millors festes del món,
i com sóc castellonero,
i com sóc castellonero,
vull cridar avui ben fort.

Atac

Blocs de Lletres ha patit l’atac d’un hacker. Ho escric ací perquè no trobe cap altra opció. Sabreu difondre-ho. La cosa és grossa. De moment, no vull opinar sobre aquesta matança. Els proveïdor de domini i allotjament ha suspès temporalment l’hiperbloc. I ha començat a investigar-ho. Va per a llarg… Dies, segurament. Fins que solucione el problema, podeu seguir els darrers blocs actualitzats des de la pàgina Yahoo del Blocs de Lletres (i el seu RSS), que és més difícil de hackejar. Disculpeu les molèsties.

El preu de la diferència de preu

Stalin Pérez va comprar fa tres anys un pis a Vallecas. El seu banc li va donar un préstec de 244.000 euros. Ara és un altre aturat. El banc li embargà el pis. Va vendre el negoci que tenia, però li van dir que no era prou, que l’habitatge havia perdut valor i que el subhastaven per 150.000 euros… I que la diferència l’havia de pagar ell. No m’estranya ara per què els policies reaccionen així en aquest vídeo.

Contra les desorientacions

Pau Viciano: «A l’altra banda de la frontera autonòmica, les il·lusions se centren a reconstruir la unitat de tots els valencianistes sota el mant protector del vell regionalisme, com a recepta per guanyar acceptació i vots en una societat que sembla còmoda amb l’hegemonia conservadora. Les propostes per al País Valencià del segle XXI, si atenem les tertúlies, sopars i pamflets del valencianisme «no-fusterià», passen per introduir-nos en el túnel del temps i traslladar-nos a un passat idíl·lic, ple de germanor i de consens entre la gran família valencianista (…) Suggerir que un regionalisme al bany maria, tasseta a tasseta, hauria esdevingut un veritable nacionalisme, amb vocació majoritària, sense trencar la porcellana, segurament no és més que una creença pietosa.»

Martí Domínguez: «Qüestionar Joan Fuster em sembla lícit, i fins i tot suggerent. Ara bé, quina és l’alternativa? Han passat quasi vint anys de la seua mort, i la seua presència segueix sent enlluernadora. Ningú no ha aconseguit proposar una opció diferent, versemblant, amb un mínim èxit. Ans al contrari, amb massa freqüència hem comprovat que propostes aglutinadores, entenedores i edulcorades («terceres vies»), han acabat transformant-se en un regionalisme ben entès, del tot folklòric i local, sense cap volada.»

Nou volum dels Quaderns d’Orientació Valencianista

El sastre i els quatre despullats

L’acte del jutge Garzón descriu els viatges de Camps per prendre mides i triar personalment teixits i models. Camps, 12.783 euros; Betoret, 9.950; Costa, 7.325, i Víctor Campos, 4.850. «A Camps le tomaron las medidas de patronaje y se le hizo la ficha para la empresa confeccionadora», escriu Arabí. El sastre els ha despullat. I no s’ha acabat. Podria haver-ne més: «El lunes 9 de febrero, tres días después de que el juez Garzón acelerara la operación Gürtel ante el riesgo de fuga de los cabecillas, el sastre José Tomás acudió a declarar en sede policial. Durante su testimonio recibió varias llamadas a su teléfono móvil procedentes del Sr. Camps que no atendió (…). Las llamadas fueron registradas porque el teléfono de Tomás estaba intervenido por el juez. Por eso es más que posible que se hayan grabado conversaciones del sastre con interlocutores». Els quatre desvestits potser tenen fred, ara que els han despullat, però no vergonya, que sovint és immesurable. És la Justícia la que ara hauria de prendre mides a la presumpta corrupció, agafar-ne el llarg i l’ample, però en sóc escèptic, perquè una cosa és que, de refiló, l’agulla els punxe, i una altra que file prim per saber qui, com i a canvi de què els hi van cosir les vores. Precedents vigents, com els interminables casos Fabra, no ens fan confiar en la perícia judicial.

Actualització: només han passat unes hores des del traspàs al TSJCV i ja tenim la primera desconfiança.