La batalla diària a blocsdelletres.com

Blogs de Lletres és un animalet que sempre té fam i, quan no en té, l’has de netejar o bé ajudar-lo a superar alguna malatia com la patida aquest matí. Manteniment, en diuen. Però sempre és molt més que manteniment. Gairebé de matinada han començat les avaries, del tot alienes a l’activitat d’aquest humil menestral. Són dos quarts de tres de la tarda i el proveïdor d’allotjament per fi m’acaba de comunicar que tot torna a funcionar amb normalitat. Que si la partició d’un disc dur, que si un error en la base de dades SQL, que si va lent… Estic cansat, però el més important és que tots els bloguistes de lletres tornen a gaudir del web… No tinc ni fam. Necessite una bona migdiada.

Liberté, égalité, fraternité!

Titulars com aquest, «L’esquerra, a salvar el mercat» sempre em provoquen una mica d’ois. I no m’esmusse perquè pense que l’esquerra no puga salvar alguna cosa (la dignitat, potser?), ans al contrari, sinó perquè la imprecisió, volguda o no, del periodista —falta de professionalitat, en qualsevol cas— amplifica el deliri de la manipulació ideològica. L’esquerra com a tal, com a representació mental de les aspiracions ideològiques d’un gran i molt heterogeni grup de persones, no està salvant res. A no agafar la part pel tot, i menys en un titular, s’aprén en la universitat, durant les primeres classes de Redacció Periodística (I). Aquest periodista, en canvi, deu ser un precursor del Bolònia (per cert bon títol per a un programa de TV3, després del Polònia i del Cracòvia, ara el Bolònia!). És la socialdemocràcia, sobretot la presumpta, la que vol salvar el mercat, i perquè li convé. Salvar, guardar, protegir, ajudar, recolzar, custodiar, defensar, sostenir… Conservar. Si llegiu l’article, us desitge bona sort. Jo no he pogut seguir més enllà del titolet «Cap a un capitalisme igualitari». Liberté, égalité, fraternité! El persistent crit dels burgesos novençans, tan antic com la Revolució Francesa. Capitalisme igualitari! Ja sabeu, l’ois…

Diumenge constipat

Mai no he sabut dir si el poeta naix o es fa. És com si et preguntaren, escolta, a tu, de menut, ja t’agradaven les dones de cabells negres? I només val respondre “si” o “no”. Aleshores penses que això depèn del volum de les natges de la bruna i, per tant, respons que el poeta no naix, que es fa. Però, és que se n’acaben fent tots els que naixen? I quants en són els que no se n’acaben fent? I se’n poden fer els que no han nascut? Etc. Podríem seguir així molt de temps. Tot açò m’interessa ben poquet, però ho vull deixar escrit perquè no m’ho torne a preguntar cap periodista que no sap quines coses preguntar a un poeta. I si m’ho tornen a preguntar els regalaré aquest paperet. En qualsevol cas, ja que hi som, ara faré jo de periodista, per acabar de perdre pràctica. Si la intenció de qui interroga és augmentar els nivells de morbositat de l’entrevista, la pregunta és molt més senzilla i menys parapsicològica: quan ja s’ha fet, ert i dret com una olivera, està el poeta condemnat a ser poeta? (I pensaria encara en el volum de les natges de la bruna.)

Saps que la meua amiga Nerea és negra?

«Si la poesía cambiara el mundo todos los pobres serían poetas». En castellà, el titular d’aquesta entrevista em sona molt més solemne que no en el moment de pronunciar-ho. Els titulars de les entrevistes tenen això, que només una d’entre tantes respostes és escollida pel periodista com a reclam per captivar el lector. Ep, de cap manera em desdic, ni em queixe del bon treball del periodista. Ha de vendre. Passa, però, que obrir la plana i, de sobte, trobar-te aquesta sentència a cinc columnes segurament impacta gairebé tant com un anunci de televisió. Almenys s’entén un primer significat…

No com, per exemple, un spot que fa últimament una marca d’automòbils, on un xiquet de cinc anys puja al cotxe i li pregunta a son pare: «Pare, saps que la meua amiga Nerea és negra». I el pare, amb confiança, li respon: «Clar, clar que ho sabia». I el xiquet replica: «Pos jo no». Veu en off: «Nuevo Classe B…». Qüestió de classe. En volta de negra, arriba a dir que és jueva i tenim la III Guerra Mundial. Pense aleshores que els anuncis no canvien el món, que Obama importarà Mercedes i que moltes nerees del planeta continuaran fent un llarg camí per tornar soles a casa en eixir d’escola.

Sort que els xiquets se’n riuen:

Els estius 3.0

Mesos després de la publicació del meu llibre «Els estius», he respirat profundament i, per fi, m’he posat a rellegir-lo lletra a lletra. Per a mi no és cap plaer rellegir-me tècnicament —sense recitar, sense gaudir el poema, vull dir—, però ja fa setmanes que li pegue voltes al fet de donar per tancades algunes esmenes, entre elles les que, molt amablement, després de publicat el volum de paper, em van suggerir Manel Rodríguez-Castelló i Miquel Boronat. Per més que mires i remires, acabes assumint que el llibre eixirà sempre amb alguna errada. Després no aprofita de res entonar cap mea culpa. Els blogs ens regalen la possibilitat de publicar noves versions dels nostres escrits i, si cal, corregir errors i esmolar puntes. Així ho fet. Podeu descarregar la darrera versió… definitiva? Potser.

Escopiré als nous Audi Q3

Clar i ras: gràcies a unes negociacions d’UGT, que alguns han qualificat d’atrevides (?), els treballadors de Seat han decidit abaixar-se el sou uns anys perquè els directius de la marca, que no se l’abaixen, puguen comprar-se el nou model d’Audi Q3 que s’hauran de pencar els treballadors de Seat. Per si fora poc, Eric Schmitt, president de Seat, un home que es preocupa molt pels seus treballadors, ha demanat diners públics per a fabricar-lo. I els rebrà, clar que sí. Collons, això sí que són polítiques socials atrevides! Senyors governants, us dedique una bonica cançoneta:


El congreso de los ratones, de La polla records

Tom Bombadil, quina festa!

Després de molts anys, els Tom Bombadil tornaren a actuar ahir al carrer d´Amunt de Castelló. Un concert magnífic. Feia molt de temps que no anava a un concert, i més encara a un concert on la gent s’ho passara tant i tant bé. Repassaren els temes clàssics, és a dir, tots els seues temes, arribant a moments d’èxtasi col·lectiu amb cançons com «El frare carmelità» o «Castelló». Rock celta fet amb humor, sàtira i ganes de passar-ho d’allò més bé. Per cert, al final del concert el cantant es tirà en planxa des de l’escenari i viatjà per sobre els braços de la gent al llarg del carrer d’Amunt.

Llegir-ne més

Declaració de l’odi

En el Mundial Dia dels Afònics

Els desesperats no saben escriure versos,
però saben consolar-se amb el vi o amb el crack.
Els desarrelats saben fer-ne, de ben bons
i de ben tristos, però mai no els consola escriure’n.
Jo, que sóc un desarrelat i, gràcies a Déu, un desesperat,
només puc dir aquestes paraules poc entenedores
a la sordesa dels més rics, esperançats i ociosos,
i d’altra banda inconsistents i ploramiques
a les més desarrelades i desesperades ràbies
dels veritablement desarrelats i desesperats.
Si canvie el punt de fuga, o si abaixe l’horitzó
del llenç per regalar més núvols al cel, com en un ideal,
si faig un gest de rebelió o de bonhòmia, complicat com és
a la zona simpàtica del meu cervell i, més a dins encara,
al mateix centre de la meua ira més genital,
només assoliria ja una ganyota menyspreable per tots
els qui encara fem de l’autèntica sinceritat un paisatge
natural com el del Serengeti, on els cocodrils
esquarteren nyus i el sol ens disseca la retina,
talment els homes que no admiren l’existència
dels llamps o l’espant d’una inspecció mèdica
copsada per Toulouse-Lautrec a la Rue des Moulins.
Però som-hi… Què et quedarà, Josep, dels camins
cercats responsablement, quines veritats a mitges
t’enduràs al fons del cor, després tots aquests anys
en què has viscut honestament, com una puta,
entre les reixes dels adéus i dels salaris?
Saps que ara parles indiscriminadament, sense cap
esforç de congruència, sense justícia, mentre beus
una copa de conyac que ben poc podria dir
a favor teu entre les neurones més pures del gremi.
Saps que és com nadar avui per una sèquia a la marjal,
com fer de granota audaç enmig de la mar salada,
com establir principis per a una ràbia que et dissol,
com voler esnifar tota l’arena del desert… i seguir viu.
Però que me’n queda ja, del meu esforç de ser pròdig
amb el planeta, de la meua voluntat de contenir
els odis, de traduir la violència de l’adversari?
Res? Paraules silencis. Un llop és l’home… Amen.
Jo, que a més de ser un desesperat i un desarrelat,
sóc també, quan vull, un animal pervers i cruel,
em prepare per al gran assalt a la trinxera dels muts,
i el combat ha de ser a mort, sense contemplacions.
Així és, i així ha estat sempre: tot pot començar de nou
després de soterrar l’imminent taüt dels avars.