La batalla diària a blocsdelletres.com

Blogs de Lletres és un animalet que sempre té fam i, quan no en té, l’has de netejar o bé ajudar-lo a superar alguna malatia com la patida aquest matí. Manteniment, en diuen. Però sempre és molt més que manteniment. Gairebé de matinada han començat les avaries, del tot alienes a l’activitat d’aquest humil menestral. Són dos quarts de tres de la tarda i el proveïdor d’allotjament per fi m’acaba de comunicar que tot torna a funcionar amb normalitat. Que si la partició d’un disc dur, que si un error en la base de dades SQL, que si va lent… Estic cansat, però el més important és que tots els bloguistes de lletres tornen a gaudir del web… No tinc ni fam. Necessite una bona migdiada.

Liberté, égalité, fraternité!

Titulars com aquest, «L’esquerra, a salvar el mercat» sempre em provoquen una mica d’ois. I no m’esmusse perquè pense que l’esquerra no puga salvar alguna cosa (la dignitat, potser?), ans al contrari, sinó perquè la imprecisió, volguda o no, del periodista —falta de professionalitat, en qualsevol cas— amplifica el deliri de la manipulació ideològica. L’esquerra com a tal, com a representació mental de les aspiracions ideològiques d’un gran i molt heterogeni grup de persones, no està salvant res. A no agafar la part pel tot, i menys en un titular, s’aprén en la universitat, durant les primeres classes de Redacció Periodística (I). Aquest periodista, en canvi, deu ser un precursor del Bolònia (per cert bon títol per a un programa de TV3, després del Polònia i del Cracòvia, ara el Bolònia!). És la socialdemocràcia, sobretot la presumpta, la que vol salvar el mercat, i perquè li convé. Salvar, guardar, protegir, ajudar, recolzar, custodiar, defensar, sostenir… Conservar. Si llegiu l’article, us desitge bona sort. Jo no he pogut seguir més enllà del titolet «Cap a un capitalisme igualitari». Liberté, égalité, fraternité! El persistent crit dels burgesos novençans, tan antic com la Revolució Francesa. Capitalisme igualitari! Ja sabeu, l’ois…

Diumenge constipat

Mai no he sabut dir si el poeta naix o es fa. És com si et preguntaren, escolta, a tu, de menut, ja t’agradaven les dones de cabells negres? I només val respondre “si” o “no”. Aleshores penses que això depèn del volum de les natges de la bruna i, per tant, respons que el poeta no naix, que es fa. Però, és que se n’acaben fent tots els que naixen? I quants en són els que no se n’acaben fent? I se’n poden fer els que no han nascut? Etc. Podríem seguir així molt de temps. Tot açò m’interessa ben poquet, però ho vull deixar escrit perquè no m’ho torne a preguntar cap periodista que no sap quines coses preguntar a un poeta. I si m’ho tornen a preguntar els regalaré aquest paperet. En qualsevol cas, ja que hi som, ara faré jo de periodista, per acabar de perdre pràctica. Si la intenció de qui interroga és augmentar els nivells de morbositat de l’entrevista, la pregunta és molt més senzilla i menys parapsicològica: quan ja s’ha fet, ert i dret com una olivera, està el poeta condemnat a ser poeta? (I pensaria encara en el volum de les natges de la bruna.)

Saps que la meua amiga Nerea és negra?

«Si la poesía cambiara el mundo todos los pobres serían poetas». En castellà, el titular d’aquesta entrevista em sona molt més solemne que no en el moment de pronunciar-ho. Els titulars de les entrevistes tenen això, que només una d’entre tantes respostes és escollida pel periodista com a reclam per captivar el lector. Ep, de cap manera em desdic, ni em queixe del bon treball del periodista. Ha de vendre. Passa, però, que obrir la plana i, de sobte, trobar-te aquesta sentència a cinc columnes segurament impacta gairebé tant com un anunci de televisió. Almenys s’entén un primer significat…

No com, per exemple, un spot que fa últimament una marca d’automòbils, on un xiquet de cinc anys puja al cotxe i li pregunta a son pare: «Pare, saps que la meua amiga Nerea és negra». I el pare, amb confiança, li respon: «Clar, clar que ho sabia». I el xiquet replica: «Pos jo no». Veu en off: «Nuevo Classe B…». Qüestió de classe. En volta de negra, arriba a dir que és jueva i tenim la III Guerra Mundial. Pense aleshores que els anuncis no canvien el món, que Obama importarà Mercedes i que moltes nerees del planeta continuaran fent un llarg camí per tornar soles a casa en eixir d’escola.

Sort que els xiquets se’n riuen:

Els estius 3.0

Mesos després de la publicació del meu llibre «Els estius», he respirat profundament i, per fi, m’he posat a rellegir-lo lletra a lletra. Per a mi no és cap plaer rellegir-me tècnicament —sense recitar, sense gaudir el poema, vull dir—, però ja fa setmanes que li pegue voltes al fet de donar per tancades algunes esmenes, entre elles les que, molt amablement, després de publicat el volum de paper, em van suggerir Manel Rodríguez-Castelló i Miquel Boronat. Per més que mires i remires, acabes assumint que el llibre eixirà sempre amb alguna errada. Després no aprofita de res entonar cap mea culpa. Els blogs ens regalen la possibilitat de publicar noves versions dels nostres escrits i, si cal, corregir errors i esmolar puntes. Així ho fet. Podeu descarregar la darrera versió… definitiva? Potser.

Escopiré als nous Audi Q3

Clar i ras: gràcies a unes negociacions d’UGT, que alguns han qualificat d’atrevides (?), els treballadors de Seat han decidit abaixar-se el sou uns anys perquè els directius de la marca, que no se l’abaixen, puguen comprar-se el nou model d’Audi Q3 que s’hauran de pencar els treballadors de Seat. Per si fora poc, Eric Schmitt, president de Seat, un home que es preocupa molt pels seus treballadors, ha demanat diners públics per a fabricar-lo. I els rebrà, clar que sí. Collons, això sí que són polítiques socials atrevides! Senyors governants, us dedique una bonica cançoneta:

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


El congreso de los ratones, de La polla records