«Ho deixe córrer», de Carmelina Sánchez-Cutillas

M’he buidat de paraules, com qui vomita
de matinada en un carreró amb llum de gas.
Ai, també haguera plorat si les llàgrimes
fossen una cosa disponible i a mà
—com la clau de casa, el paquet de cigarretes,
un bitllet d’autobús— i ens les poguéssem traure
de la butxaca o del cabàs d’anar a la plaça.

Ara la meua gola, definitivament,
és un camí de suro, i els llavis són freds
i han començat a clivellar-se com un cànter vell,
car ja estava molt farta del «bon dia», «passe-ho bé»,
«anem-nos-en a la platja», «dona’m un bes», «sí», «no».
Estava farta de les converses lleugeres
amb les quals podríem formar un volum en dotzau,
i encara ens restaria un bon grapat de fulls
per fer paperines i omplir-les de tramussos.

Clar, que tot açò vol dir que file massa prim
i que alguns dies m’ensorra la tristesa,
perquè, realment, res no em sembla tan ver com un somni
o com les flors marcides que guardem anys i anys.

A voltes, per trencar el tedi i la rutina,
pintaria ninots per totes les façanes
i enviscaria arcàngels amb arrop i aigua-mel,
però… a l’ensems em lligue les mans i ho deixe córrer.

(Conjugació en primera persona, 1969)

Carmelina Sánchez-Cutillas es va morir el passat diumenge a València.
A ma casa li hem volgut fer un homenatge amb aquest vídeo.

+ Blogs que en parlen

Prescripció

Allunya’t sempre de l’estol de llops
amb ulls de xai, ensinistrats per mans
plenes de sang i amb el cervell ferrat
pel servilisme avar: rèptils cobejosos,
llepaculs rapinyaires, voltors covards,
hienes ronyoses, morralla rapaç,
puces envejoses, nans morals.
Fuig dels corrals. Descobreix el mar.

Incineracions

«O nosotros eliminamos las basuras o llegará el día en el que ellas nos eliminen a nosotros», vaticina. Déu, quanta raó porta! Sí, sí, ho ha dit el màxim responsable provincial en la matèria! Cert que hi ha persones en contra, però potser no cal un artefacte tan letal com una incineradora per netejar les nostres terres de la immundícia que ens assola i tants diners ens costa als ciutadans.

Els flexibles

També el bancs són empreses i comercialitzen productes. Ara que, amb bona part de raó, tothom en malparla perquè són inflexibles i no els interessa vendre crèdit (literalment, no se les creuen) a algunes empreses, també aquestes mateixes empreses haurien de preguntar-se si s’arriscarien a vendre productes a clients insolvents. Hi ha moltíssima demagògia en aquest assumpte. Moltes empreses van al banc a demanar «diners per a poder pagar les nòmines», diuen; poc després, declaren concurs de creditors, hi empantanen els treballadors i fugen amb els diners. Els bancs tenen apresa aquesta lliçó. Ni un banc és una ONG ni els empresaris uns morts de fam. Lluny estic de defendre els bancs. Déu me’n guard! En els darrers anys, bancs i financeres han llançat innovadors i arriscats productes hipotecaris, i n’han obtingut beneficis desorbitats gràcies a l’inflament, amb gasos tòxics, del mercat immobiliari i adjacents. Llegir-ne més

basar.cat, menestralisme «podcast»

Jaume J. Llambrich, Jacme, atent i desimbolt menestral d’El Basar de les Espècies, ha creat un sorprenent podcast d’un dels meus darrers poemes, Del meló d’Alger, del llibre Els estius. L’alegria és doble: d’una banda, com no, el meu més sincer agraïment, Jacme, per la teua generositat, capacitat i traça, pel temps que hi has dedicat i pel goig que ens transmets amb les teues creacions sonores o podcasts; d’una altra, m’és molt grat comprovar que el menestralisme digital s’obri pas en un planeta devastat per la cobdícia generalitzada. No sé si un dia explicaré què és això del menestralisme (Bellver en diu amateurisme), perquè, possiblement, no ens cal escriure més filosofies; és millor predicar amb l’exemple, com ho ha fet Jacme.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Imparable Saviano

Diu Saviano que la màfia ha penetrat a sectors de l’economia catalana i que ja ha enverinat els sectors del turisme, la restauració, la construcció i l’immobiliari. Saviano sap, i vol, vendre llibres, d’això no en tinc cap dubte. Sí que dubte, en canvi, que l’italià conega tota la màfia catalana, car afirma que «tot i que la policia ja n’està al cas, el ciutadà no n’és conscient i, quan ho sigui, ja serà massa tard». Que vinga al sud del Sénia, que hi demane per Don Carlone i descobrirà com en som d’inconscients… I també com és de tard! Ara bé, si haig de ser rigorós, això no és exactament màfia catalana, sinó paella per a quatre. Arròs a banda, si no recorde malament, són ja quatre dies seguits de titulars veritablement imparables sobre l’autor de “Gomorra“. El ressó assolit pel napolità als nostres mitjans de comunicació és poc freqüent entre els escriptors de casa. Clar que ací els escriptors no escriuen sobre la màfia domèstica, llevat de Ferran Torrent, i de refiló.

El delicte per antonomàsia

Totes les idees estan compromeses amb la raó, en la mesura que apunten més enllà de la realitat existent. Per això té poc valor apel·lar, en discursos i pamflets humanitaris, a la llibertat i la dignitat de l’home, o fins i tot a la veritat; això fa sospitar de la pobresa o l’elusió de qualsevol fonament rigorós. Quan avui els polítics invoquen Déu, almenys se sap que parlen en nom de terrorífiques forces terrenals; quan els oprimits apel·len a la raó, simplement confessen la seua impotència.

Malgrat tot, la raó no ha estat del tot esborrada d’un vocabulari conscient de la la seua època, com ara els drets de l’home de la Revolució francesa, amb el quals estava connectat aquest concepte. Simplement ha estat reduïda al seu sentit instrumental de la manera més radical. S’ha esfumat la tesi de la metafísica racionalista, i roman el comportament orientat a l’acompliment d’objectius. «La paraula ‘raó’», escriu Locke, «té en anglès diversos significats; per raó s’hi entén, de vegades, els principis correctes i clars, de vegades deduccions diàfanes i honestes a partir d’aquests principis, i de vegades la causa, especialment la causa final.» Locke hi afegeix quatre nivells d’activitat de la raó: el descobriment de noves veritats, la seua ordenació sinòptica, la constatació de les seues relacions i la derivació de les conseqüències. Prescindint de la causa final, aquestes funcions encara avui es consideren racionals. La raó, en aquest sentit, és tan indispensable en la moderna estratègia com sempre ho ha estat en la direcció dels negocis. La seua missió es resumeix en l’adaptació dels mitjans als objectius, el pensament com una funció d’estalvi de treball. La raó és un instrument, té “en ment” el benefici; la fredor i la sobrietat són les seues virtuts. La fe en ella depèn de motius coactius més que no en les tesis de la metafísica. Quan, en ocasions, també el dictador anima a l’ús de la raó, en realitat vol dir que ell té més tancs. Va ser suficientment racional com per a construir-los; els adversaris han de ser suficientment racionals com per a cedir. Atemptar contra aquesta raó és el delicte per antonomàsia. També el seu Déu és la raó.

Max Horkheimer
«Teoria tradicional i teoria crítica»