L’animal que no existeix (II)

Estotjaves
peixos de pols dins el secret escriny.
Eres petita, com una larva
vinguda del no-res,
i jugaves.
Parsimoniosament, cuinaves no sé quins
queviures invisibles
i jo et mirava
i m’hi delia,
i els ossos
del meu esguard tremien
silenciosament.
Judiciós, vaig dir-me: «Maduri el fruit
i que dins ell s’acreixi la bellesa,
conformin
els meus dits el seu palpar…»
I et feres gran,
parlant de forma estranya amb les joguines,
escrivint noms
que ningú no entenia, cuinant
insectes que cruixien dins un fètid brou.
I, amb la primera sang, ja tenies
damunt les espatlles el fràgil
projecte d’unes ales, un moll tendrum
t’allargava l’espinada
i, entre els teus lluminosos
cabells, hi traspuava el rònec
presagi d’una banya.
I jo et mirava
i m’estremia, i els ossos
del meu esguard fremien sense seny.

Andreu Vidal
«Els dies tranquils»
Gregal Llibres (16), València, 1988.

«Alone», d’Edgar Allan Poe

From childhood’s hour I have not been
As others were; I have not seen
As others saw; I could not bring
My passions from a common spring.
From the same source I have not taken
My sorrow; I could not awaken
My heart to joy at the same tone;
And all I loved, I loved alone.
Then- in my childhood, in the dawn
Of a most stormy life- was drawn
From every depth of good and ill
The mystery which binds me still:
From the torrent, or the fountain,
From the red cliff of the mountain,
From the sun that round me rolled
In its autumn tint of gold,
From the lightning in the sky
As it passed me flying by,
From the thunder and the storm,
And the cloud that took the form
(When the rest of Heaven was blue)
Of a demon in my view.

Edgar Allan Poe | El Bicentenari de Poe

Llegir-ne més

«Psalm», de Paul Celan

Niemand knetet uns wieder aus Erde und Lehm,
niemand bespricht unsern Staub.
Niemand.

Gelobt seist du, Niemand.
Dir zulieb wollen
wir blühn.
Dir
entgegen.

Ein Nichts
waren wir, sind wir, werden
wir bleiben, blühend:
die Nichts-, die
Niemandsrose.

Mit
dem Griffel seelenhell,
dem Staubfaden himmelswüst,
der Krone rot
vom Purpurwort, das wir sangen
über, o über
dem Dorn.

Paul Celan va escriure aquest «Psalm» en el context històric de l’Holocaust nazi. Negra llet de l’alba… Com en el famós Todesfuge, el tema principal d’aquest cant espiritual, dedicat a les víctimes d’Auschwitz, és la història i el patiment del poble jueu i, també, indestriable, la seua relació amb Déu. Recite i torne lentament a recitar la magnífica versió catalana d’Andreu Vidal i Karen Müller (que m’agrada més que la d’ Antoni Pous), i sent que el poema en res no perd significança si avui dediquem aquests versos al poble palestí, agredit —i ara massivament— per Israel. Celan, romanès de naixement, de llengua alemanya, francès d’adopció i jueu askenazí, renegà de l’ortodòxia sionista dels pares, que foren deportats a camps d’extermini, on van morir. El poeta va ser empresonat en un camp de treball, a Moldàvia, i va ser alliberat en acabar la guerra. Malgrat el seu pensament nihilista («ningú invoca la nostra pols»), en el poema s’aferra a aquest Ningú com a interlocutor. Identifica aquesta Neimandsroserosa de ningú») amb un déu sempre estranger i desarrelat, i amb un poble despatriat: «Lloat siguis, Ningú». El filòsof T. W. Adorno, admirador de Celan, va dir (més tard es “desdiria” a la «Dialèctica negativa») que és impossible escriure poesia després d’Auschwitz. Discrepe profundament. Jo pense que és més necessària que mai. El que hauria de ser impossible és un altre genocidi, com ara el del poble palestí.

Llegir-ne més