El xiringuito valencià

La portada del web de Las Provincias aquesta vesprada resumia perfectament quin ha estat el tarannà de l’executiu valencià en el 2009, el seu annus horribilis: fer-se les fotos com si tot fóra mirabilis. Com en una pel·lícula de Hollywood: happy end. Com si res no haguera passat, perquè, efectivament, si tens un amic jutge, no passa res de res. Aquest brindis de Camps, radiant com fa temps no se’l veia, amb sucs de taronja i d’orxata, fa l’efecte d’un colofó ben happy a l’escapoliment de les gurtèlides corretjades. Fugida endavant i provisional, cert, però fugida en qualsevol cas. Innocents, podríem pensar alguns que si Camps es preocupara pels treballadors valencians tant com pels xiringuitos d’El Saler potser la cosa aniria d’una altra manera. Estalvieu innocència, això és ciència ficció. Camps ha de fer i fa el que sap: vestir trages i fer-se fotos, que per això és President. La innocència, sobretot la valenciana, és un bé escàs, força explotat, i tots els contribuents l’abandonàrem fa temps, conscients que la supervivència dels xiringuitos és, per suposat, infinitament més important per a la nostra economia que la mort de les taulelleres (valencianes quasi totes a l’Estat, per cert) i que, en fi, d’alguna cosa ha de poder brindar aquesta gent ara que no tenen diners per a inauguracions ni cap altra política que la del xiringuito. El Gens Honorable brinda happy perquè l’adoctrinament continua funcionant: l’atur és problema exclusiu de ZP. Camps sap, millor que cap altre polític, amagar el cap sota l’ala i, si se la tallen, fa com els xiquets que es tapen els ulls i diuen: no estic!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Celebration» (Benny Benassi Remix), de Madonna

«Eterna sombra»

Yo que creí que la luz era mía
precipitado en la sombra me veo.
Ascua solar, sideral alegría
ígnea de espuma, de luz, de deseo.

Sangre ligera, redonda, granada:
raudo anhelar sin perfil ni penumbra.
Fuera, la luz en la luz sepultada.
Siento que sólo la sombra me alumbra.

Sólo la sombra. Sin rastro. Sin cielo.
Seres. Volúmenes. Cuerpos tangibles
dentro del aire que no tiene vuelo,
dentro del árbol de los imposibles.

Cárdenos ceños, pasiones de luto.
Dientes sedientos de ser colorados.
Oscuridad del rencor absoluto.
Cuerpos lo mismo que pozos cegados.

Falta el espacio. Se ha hundido la risa.
Ya no es posible lanzarse a la altura.
El corazón quiere ser más de prisa
fuerza que ensancha la estrecha negrura.

Carne sin norte que va en oleada
hacia la noche siniestra, baldía.
¿Quién es el rayo de sol que la invada?
Busco. No encuentro ni rastro del día.

Sólo el fulgor de los puños cerrados,
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Turbia es la lucha sin sed de mañana.
¡Qué lejanía de opacos latidos!
Soy una cárcel con una ventana
ante una gran soledad de rugidos.

Soy una abierta ventana que escucha,
por donde va tenebrosa la vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Miguel Hernández

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Hope there’s someone», d’Anthony and the Johnsons

Ni el iogurt és natural

Fa un parell d’anys, més ingenu, més innocent, potser hi creia una mica més (tampoc no massa), però avui no crec, no gens, en la família cristiana, siga institució, veritat o màfia, i menys encara en la catòlica, apostòlica i espanyola. Per la branca del pare en tinc una prou arrelada al valencià catolicisme de vora sèquia, però em sembla una aberració pontificar que aquesta mena de família és una cosa “natural”. Ho dic per experiència. Plantaven arròs, això sí, però no crec que la pretesa naturalitat tinga avui cap vinculació agropecuària. Rouco proclama «la veritat natural de la família». Veritats naturals! Alerta! Que la família pot ser sagrada? Ho serà per als creients, però “veritat” i “natural” és terminologia pròpia de la ciència, no de la religió. Aquesta mena de família, avui, és tan natural com voler arribar verge al matrimoni. Recorda els temps que l’Església assegurava que la Terra, naturalment, és el centre de l’Univers. Baixe del cel, vaig a les celebracions nadalenques: quina mena de naturalesa és aquesta de veure, una volta a l’any, la tieta que et pessiga la galta? La família catòlica s’ha convertit en una de les coses més artificials de la societat. Prova d’això són els brams amargs i creixents del clergat, que veu com cada volta se li esmunyen més anguiles! Puc entendre la família com a clan mínim, en la qual els individus que la componen s’ajuden entre ells per tirar endavant. Socialment, però, aquest grup d’individus, emparentats no solament per la mateixa sang sinó també per un compromís de confiança i lleialtat fortament interioritzat, gairebé congènit, ha quedat del tot reduït a un nucli ben elemental: pares i fills. Més enllà d’aquest rogle, per a mi només hi ha tenebres, beateries, fariseisme i coses pitjors encara. Després en diran crisi de valors. Val, els de qui? Els dels creients, òbviament, incapaços d’entendre, quan passa, que el fill té nuvi, que la filla ha avortat, que el matrimoni no funciona… Desenganys, decepcions, desencants i, insistisc, coses pitjors encara, com ara la beatificació de Díaz Ferrán, que ben segur té una gran família catòlica i va a missa tots els diumenges. Religió, família, capitalisme… Déu! Ego te absolvo a peccatis tuis in nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Kyrie Eleison

Els llibres i la literatura

«La majoria dels editors que conec viuen dels llibres que publiquen. Tanmateix, la majoria dels escriptors que conec no poden viure, ni malviure, dels llibres que escriuen. Malament una cultura pot bastir una literatura com cal, homologable, si els seus escriptors estan condemnats a fer-la des de l’amateurisme extenuant, des del voluntarisme recremador
Toni Cucarella.

Llegir-ne més

Bones i pecatoses festes!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


de Fèlix Estop

A pesar de ser tant lluny,
els pastorets de Morella,
de Sant Mateu i de Xodos
i els pastors de Vistabella
se n’anaren a Betlem,
portaven la bota plena.

Passaren pels de Catí,
passaren pels de Llucena,
replegaren els de Xert
i els pastors de Vilavella.
Mamprengueren el camí,
portaven la bota plena.

Després de moltes setmanes
d’anar trepitjant camins
trobaren les pastoretes
sota l’ombreta d’uns pins.
Trobaren les pastoretes
sota l’ombreta d’uns pins.

Entre cops i cops de vi,
entre carícia i carícia,
els va anar passant el temps
encisats amb tanta delícia.
Els va anar passant el temps
encisats amb tanta delícia.

Quan arribaren a Orient
Jesús tenia 15 anys,
els va somriure sorprès
deixant el martell al banc.
Els va somriure sorprès
deixant el martell al banc.

No ploreu més pastorets,
no ploreu més pastoretes
per haver vingut tant tard
a portar-me les sopetes.
Per haver vingut tant tard
a portar-me les sopetes.

Perquè teniu de saber
que d’aquells pecats jolius
encara que parega estrany
el Nostre Senyor se’n riu.
Encara que parega estrany
el Nostre Senyor se’n riu.

«Alfabet (6)», d’Inger Christensen

Per més social que es proclame, l’ésser humà tendeix a comportar-se com si res no existira una mica més enllà del seu nas, i m’hi incloc. Per això, de tant en tant, els poetes han de recordar tot allò que existeix, que flueix sense mans ni controls remots, i tornar a anomenar-ho. Inger Christensen.

Versió MP3

fiskehejren findes, med sin gråblå hvælvede
ryg findes den, med sin fjertop sort
og sine halefjer lyse findes den; i kolonier
findes den; i den såkaldt Gamle Verden;
findes også fiskene; og fiskeørnen, fjeldrypen
falken; festgræsset og fårenes farver;
fissionsprodukterne findes og figentræet findes;
fejlene findes, de grove, de systematiske,
de tilfældige; fjernstyringen findes og fuglene;
og frugttræerne findes og frugterne i frugthaven hvor
abrikostræerne findes, abrikostræerne findes,
i lande hvor varmen vil frembringe netop den
farve i kødet abrikosfrugter har

Inger Christensen

Llegir-ne més