«The road not taken», de Robert Frost

Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;

Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,

And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.

I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I–
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.

Robert Frost
Llegir-ne més

Jo el penge

Els noticiaris d’ahir no arribaren a dedicar ni 30 segons a les mobilitzacions contra els Expedients de Regulació d’Ocupació fraudulents i la generalitzada destrucció de llocs de treball a tot l’Estat i, especialment, a Catalunya i al País Valencià. Si bé és cert que als mèdia de Catalunya hi van tenir més ressó, els mitjans de comunicació espanyols relegaren la notícia d’una manera infame. He volgut deixar penjat aquest video que mai no veurà Obama, mentre els polítics es dediquen a llançar mirades transatlàntiques i a guardar l’esperança en formol.

«The Snow Man», de Wallace Stevens

The Snow Man
One must have a mind of winter
To regard the frost and the boughs
Of the pine-trees crusted with snow;

And have been cold a long time
To behold the junipers shagged with ice,
The spruces rough in the distant glitter

Of the January sun; and not to think
Of any misery in the sound of the wind,
In the sound of a few leaves,

Which is the sound of the land
Full of the same wind
That is blowing in the same bare place

For the listener, who listens in the snow,
And, nothing himself, beholds
Nothing that is not there and the nothing that is.

Wallace Stevens

Llegir-ne més

«La courbe de tes yeux», de Paul Éluard

La courbe de tes yeux

La courbe de tes yeux fait le tour de mon cœur,
Un rond de danse et de douceur,
Auréole du temps, berceau nocturne et sûr,
Et si je ne sais plus tout ce que j’ai vécu
C’est que tes yeux ne m’ont pas toujours vu.

Feuilles de jour et mousse de rosée,
Roseaux du vent, sourires parfumés,
Ailes couvrant le monde de lumière,
Bateaux chargés du ciel et de la mer,
Chasseurs des bruits et sources des couleurs,

Parfums éclos d’une couvée d’aurores
Qui gît toujours sur la paille des astres,
Comme le jour dépend de l’innocence
Le monde entier dépend de tes yeux purs
Et tout mon sang coule dans leurs regards.

Paul Éluard, Capitale de la douleur (1926)
Llegir-ne més

Sonet XXIX, de William Shakespeare

When in disgrace with fortune and men’s eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur’d like him, like him with friends possess’d,
Desiring this man’s art, and that man’s scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, -and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven’s gate;
For thy sweet love remember’d such wealth brings
That then I scorn to change my state with kings’.

William Shakespeare

Llegir-ne més

«Un recull fresc i ple d’intensitat»

Xulio Ricardo Trigo , Serra d’Or, num. 586, octubre 2008.
Josep Porcar, Els estius, València, Brosquil Edicions, 2008, 80 pàgs.

D’agonia permanentment festiva qualifica Josep Porcar en l’epíleg d’aquest llibre l’edició de poesia. Es fa necessari fer una mica d’història de la seva trajectòria per entendre’l. L’autor comença ben aviat a publicar a través dels premis, però la seva primera fita important és el Senyoriu d’Ausiàs March, el 1995, amb Crònica de l’ocupant. Tres anys més tard assoleix el Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre amb La culpa, un llibre celebrat per la crítica. Després d’això, només alguns poemes esparsos per antologies.

Fa l’efecte que Porcar va voler fer-se un camí fora dels premis. Un fet que suposa gairebé un suïcidi al País Valencià on, amb excepcions honroses -si més no com a Catalunya- és tot un desafiament publicar sense guardó editorial o institucional. Però l’autor fa temps que va emprendre una altra aventura que l’ha portat a èxits remarcables: el seu bloc literari Salms va ser un dels primers que mereixien una visita atenta, i fa molt poc ha obert el Blocs de lletres, el primer hiperbloc català de literatura a la Xarxa. No és d’estranyar, doncs, que aquest llibre que avui comentem, Els estius, hagi tingut una primera edició d’autor a Internet, emparat per una llicència Creative Commons.

Porcar no diu en cap moment que Internet sigui el camí o el destí de la poesia, però l’apunta com una de les opcions que tenim a l’abast a l’inici del segle XXI. És una opció vàlida o no? Potser és massa aviat encara per emetre un judici i ens estimem més deixar-hi constància i comentar el llibre, que finalment ha vist la llum en una edició de les de tota la vida.

Deu anys després del seu darrer recull, Porcar ens proposa a Els estius un d’aquests llibres que ens fan l’efecte d’estar llargament meditats. Quatre parts i trenta-vuit poemes el composen. Hi ha poemes arrelats a la terra, homenatges literaris o d’amistat, i hi ha peces que neguen els llimbs habituals de la poesia per tocar l’actualitat amb alè crític. Alguns són jocs, d’altres tenen la voluntat del poema llarg que s’emmiralla als clàssics.

En aquest sentit, a través de les citacions es pot fer un recorregut per les passions del poeta. Els versos aliens són de poetes propers, gairebé referències obligades de la llengua pròpia –Estellés, Piera, Bartra, Espriu-, però no manquen els d’autors en altres llengües que parlen d’un camí personal ben significatiu per la millor poesia contemporània: Kavafis, Shiraishi, Montale. Tots ells ajuden Porcar a configurar un univers propi que arriba a tenir moments d’estranya intensitat –“Contravent”, “Clepsidra” o “Temporal”-, sense poder oblidar les seves dinou “Postals de platja”, breus, exquisits i subtilíssims apunts a vora mar que traspuen una visió humanista amb vessant crítica.

S’ha de dir que els seus poemes s’allunyen d’aquesta sensació de poesia plana que donen alguns darrers reculls. Els versos tenen sovint voluntat d’anar cap a construccions més complexes; l’estructura del poema, però també del llibre sencer ha estat meditada i arrossega un intens treball arquitectònic no gaire habitual. Tot això es veu acompanyat d’una riquesa tècnica que es manifesta, sobretot, en la perícia a l’hora de fer servir un recurs difícil, com és l’encavalcament.

Els estius és, al capdavall, un recull fresc i ple d’intensitat de Josep Porcar, a qui li hauríem de dir que no trigui deu anys més a publicar un nou llibre.