L’aventura de Bellver amb Lulu

e-bellver.png

Gràcies als serveis de Lulu (i no sigueu malpensats), l’escriptor Carles Bellver Torlà (Castelló de la Plana, 1967) ha decidit regalar-nos dos llibres electrònics i inèdits que, a més, també podeu rebre en paper a un preu més que assequible. Lulu és una plataforma d’autoedició especialitzada en la publicació i impressió a demanda, de manera que si el llibre t’agrada, te’l pots comprar i reps el volum a casa. Amb l’edició digital i gratuïta de les obres «Encara he escrit massa» i «Lovecraft y cía», Bellver s’uneix a aqueix grup cada vegada més nombrós d’escriptors entre els quals preval la generositat intel·lectual i la voluntat comunicativa de l’autor molt per damunt de les oportunitats ecònomiques i les cadenes mercantils que arrosseguen les vies tradicionals de publicació d’obres literàries. Bellver escriu en la presentació:

Es tracta, com podeu veure, d’un tipus de llibre amb escasses o nul·les oportunitats editorials: tret que l’autor sigui una celebritat i la seva editorial confiï cegament que una munió de lectors fidels compraran qualsevol cosa amb el seu nom a la portada. Que no és el cas, no cal dir-ho. I per això mateix em semblava que valia la pena provar l’autoedició combinada amb impressió sota demanda: no cal convèncer ningú, no es malbarata paper, ni s’arrisca cap més inversió que unes hores dedicades de bon grat a revisar i maquetar.

D’aquesta nova manera de fer literatura, que jo en dic menestralisme, ell en diu amateurisme. Són terminologies que comparteixen, potser no totes, però sí moltes idees sobre com podríem comunicar-nos literàriament i, és clar, una de les principals és el retorn de les eines de control integral de l’obra a les mans de l’autor. En qualsevol cas, més enllà de les opcions editorials, el més important, no ho oblidem mai, és la qualitat de l’obra, i això és el primer que l’escriptor ha d’atendre.

Punt i a part
La presentació del poemari va anar molt bé. Gràcies Lluís, gràcies Babel, gràcies a tots els presents. L’amic i poeta Josep Lluís Abad fa la crònica al seu blog Espai Claudàtor.

Blogs que han parlat d’«Els estius»

El llibre «Els estius» ha estat ressenyat pels blogs següents:

» Brisalls de Mar, de Montse Assens
» La Terra d’Enlloc, de Salvador Jàfer
» Ucronies, de Joan Calsapeu
» La Presó de l’Aigua, de Josep Lluís Roig
» Castells de Cartes, de Ricard Garcia
» Cupressus sempervirens, de Ricard Garcia
» El Llibreter
» Amics de Joan Valls, per Manel Rodríguez-Castelló
» Vent de Cabylia, de Vicent Baydal (1)
» Vent de Cabylia, de Vicent Baydal (2)
» Un que passava, de Ferran Moreno
» eLiteratura, de Llorenç Carreres (1)
» eLiteratura, de Llorenç Carreres (2)
» L’Efecte Jauss, de Quim Roig
» El blog de Pere Meroño
» Ulisses20, d’Adasi
» Wu Ming.cat, de Wuming
» Magnòlia en mà, de l’Anna
» Poesia Infantil i Juvenil, de Sàlvia
» El blog de l’Escola Gavina
» Rodamots (1)
» Rodamots (2)
» Eines de Llengua, per Tècnic Lingüístic
» Ultralocàlia, de Perpal
» El Microbloc de Carles Bellver
» Filant Prim, de Josep Manel Vidal
» Gazophylacium, de Puigmalet
» El Llibreter
» Literatura a dos, de Christelle Enguix i Jordi Puig
» Els papers de can Perla, de Manel Alonso
» Caminant cap a l’horitzó, de Wostin Kelter
» Sota la creueta, de Xavier Aliaga
» Un tel als ulls, de Montserrat Vilardosa

GRÀCIES A TOTS.

Huubs, el cercador de notícies en català

huubs.png

Acabe de descobrir HUUBS, el primer cercador de notícies en català que permet indexar, via RSS, els resultats de la recerca. Els creadors asseguren que el cercador gestiona més de 1000 fonts d’informació en temps real. Segurament, el funcionament és el següent: el sistema recull conjuntament les fonts RSS de diferents mitjans de comunicació i les reindexa de manera actualitzada d’acord amb els termes de la consulta. Blogs de Lletres, en el seu camp, fou pioner en la construcció d’aquesta mena de recerques, servint-se dels primers cercadors RSS apareguts a la Xarxa, com el Google Blogs o Technorati Search. Huubs simplifica l’accés immediat i específic als interessos informatius de l’usuari. Per exemple, podem cercar els termes “literatura llibre” i consultar diàriament les notícies relacionades emprant sempre la mateixa sindicació RSS (a la qual li podem assignar una adreça més fàcil via FeedBurner). Enhorabona als creadors.

La gran reculada

crisiswhatcrisis.jpg

Desacceleració, crisi, recessió… Collonades. Jo en dic reculada. Reculada del Capital. Perquè, després de tots aquests anys de mirífica prosperitat, d’inversions milionàries, de beneficis extraordinaris, en algun calaix estaran tots els dinerets, no? De veritat que no? En qualsevol cas, arribats ací, a dos pamets d’un cel de sobte infernal, a la fi del món feliç, les empreses ibèriques, amb justificacions de tota mena, provades o no, s’apunten ara amb ganes a l’usdefruit de la desfeta, al trencament de la baralla, a rendibilitzar l’Apocalipsi, al darrer suc de la corretja, al munyiment de la vaca cadàver, al tresquiló definitiu de l’ovella. Fan passar les blanques per negres i, voilà, nada por aquí, nada por allá, i ací pau i després glòria. Màgia! Els sindicats no desperten, el Govern porta el cranc al cul i el Capital s’escapoleix. Evasió, fuga, alçament de béns, concursos de creditors, expedients de regulació. Treballadors al carrer. Qui ho patirà? El de sempre: pebrereta. L’especulador fill de puta (bon títol per a una novel·la), ben bé que se’n sortirà. Un poema exemplar:

Els expulsats

Els expulsats de la societat formen
una societat encara més gran
que la societat de la qual han estat expulsats.
Però no es diu societat.
Es diu bossa
de marginació estrictament prevista,
inapel.lable,
necessària
perquè la societat realment digna d‘aquest nom
cresca i progresse
fins a extrems mai abans coneguts,
celestials,
mirífics.
Car, com tots sabem,
la defecació és absolutament imprescindible
perquè un cos cresca i progresse
com cal
i a ningú se li ocorre dir a la merda cos
per molt enorme i nombrosa que aquesta siga.
Senzillament,
s‘intenta no mirar-la i,
amb la satisfacció de qui es desfà
d‘un llast inútil i lleig que frena
el seu benestar i les glorioses
perspectives de creixement i de progrés
que al davant se li obrin,
estira
despreocupadament
de la cadena.

Marc Granell

«Mostrar-te dèbil sense provocar la força»

twadorno.jpg

Solament seràs estimat on pugues mostrar-te dèbil sense provocar la força, diu Theodor W. Adorno. Darrerament, aquesta citació (que surt aleatòriament a la columna dreta d’aquest blog), se’m fa especialment present per molts motius —però no faré un estriptís. Els forts sotmeten, dominen, avassallen, oprimeixen els dèbils bé per inèrcia social (és a dir, perquè el dèbil és ignorant o es deixa), o bé per la força. Que el dèbil no es deixe sotmetre no significa que no siga dèbil; és més, en aquest cas, l’opinió general sovint és que el dèbil insubmís és estúpid, un boig o, encara pitjor, una persona dolenta. O les tres coses alhora. Moltes vegades, el fet de ser dèbil i poruc provoca, per si mateix, la força. Les preses fàcils són les primeres a caure. No recorde ara el context de la citació d’Adorno, però això de mostrar-se dèbil sense provocar la força, en aquest món, potser no és impossible, però sí molt difícil. La idea d’Adorno podria ser esperançadora, però no m’acaba de fer el pes com a superació del homo homini lupus de Hobbes, molt més realista.

Sovintejades normalitats habituals


Aquests titulars m’entusiasmen, sobretot quan usen aquest adjectiu: “normal“. Però, compte, vull pensar que no és cap errada del periodista. El que passa es que ha volgut oblidar-se (o no li cabia) de posar un “por tanto“, después de “normalidad“. Al País Valencià, no seria normal un curs que començara sense queixes sindicals.