6-4 | 6-4 | 6-7 (5-7) | 6-7 (8-10) | 9-7

Quin partit tan extraordinari aquest de la final de Wimbledon 2008! Quines demostracions de genialitat, sacrifici i esportivitat les de Rafa Nadal i Roger Federer aquesta vesprada. Demostracions poc comunes en els temps que corren. Emoció i patiment fins a l’última pilota del partit. Ha estat la final més llarga de la història del torneig, gairebé 5 hores. Han erigit un monument a la Voluntat. Poques vegades passa en el tenis que s’arribe al cinquè set, però del tot excepcional és que s’arriben a jugar dos tie break (morts súbites) i que el cinquè acabe amb un 9-7. Això sí, sense un Federer tan encertat en el servei, i sense les dues suspensions per pluja, crec que Nadal s’hauria proclamat campió molt abans. Personalment, per a mi és un orgull, perquè Nadal és la representació d’aquell tenista que, de menut, jo volia ser. Després van passar coses i el tenista es va fer poeta. Però ja us contaré un altre dia la historieta de la meua infantesa i adolescència tenística.