Alla mia nazione, de Pier Paolo Pasolini

Pier Paolo Pasolini | Trad.: J. Porcar & M. Folch | + gran

Non popolo arabo, non popolo balcanico, non popolo antico
ma nazione vivente, ma nazione europea:
e cosa sei? Terra di infanti, affamati, corrotti,
governanti impiegati di agrari, prefetti codini,
avvocatucci unti di brillantina e i piedi sporchi,
funzionari liberali carogne come gli zii bigotti,
una caserma, un seminario, una spiaggia libera, un casino!
Milioni di piccoli borghesi come milioni di porci
pascolano sospingendosi sotto gli illesi palazzotti,
tra case coloniali scrostate ormai come chiese.
Proprio perché tu sei esistita, ora non esisti,
proprio perché fosti cosciente, sei incosciente.
E solo perché sei cattolica, non puoi pensare
che il tuo male è tutto male: colpa di ogni male.
….”Sprofonda in questo tuo bel mare,
libera il mondo.”

«Frieza», de Florbela Espanca

Florbela Espanca | + Poemes | + gran

Os teus olhos são frios como espadas,
E claros como os trágicos punhais;
Têm brilhos cortantes de metais
E fulgores de lãminas geladas.

Vejo neles imagens retratadas
De abandonos cruéis e desleais,
Fantásticos desejos irreais,
E todo o oiro e o sol das madrugadas!

Mas não te invejo, Amor, essa indiferença,
Que viver neste mundo sem amar
É pior que ser cego de nascença!

Tu invejas a dor que vive em mim!
E quanta vez dirás a soluçar:
“Ah! Quem me dera, Irmã, amar assim!…”

Ciberians

creatiu

Ciberians, un magnífic arxiu audiovisual en línia de cultura catalana contemporània. És una iniciativa extraordinària, entretinguda, relfexiva i admirable que dóna la veu a les persones més creatives. Escolteu-los. És gent que en sap. Jo no el conec de res, però ja voldria jo ser amic del Sr. Roc Parés, que al vídeo diu del seu ofici:

«La meva feina és, en part, pensament, que es transforma en investigació i en publicacions, a l’entorn del que són les propietats específiques de la comunicació interactiva, i en part hi ha una experimentació o una producció experimental de treballls que sovint agafen les formes i les maneres d’una instal·lació interactiva, i de vegades també hi ha accions i intervencions en l’espai públic. És un àmbit molt híbrid, en el qual a mi em sembla que hi ha aspectes que van des del que avui dia serien les ciències de la comunicació, l’enginyeria informàtica, la comunicació social, la política dels mitjans audiovisuals i les politiques culturals en general, que afecten aquest treball, sense que hi hagi una figura com d’especialista que allò ho desenvolupi, sinó més aviat una investigació que sempre parteix d’una motivació personal, diria jo bastant a les palpentes.»

Oh capital, el meu capital…!

L’inici (W. Whitman):
Oh capità, el meu capità…

O bé millor així:
Oh capital, el meu capital…

El to i el ritme escolar:
Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.

I el desenllaç:
Caminante son tus huellas
El camino nada más;
caminante no hay camino
se hace camino al andar.

Cervesa Creucamp.

Josep Porcar i la poesia fan un salt endavant a la xarxa

D. Sam Abrams, El Mundo, dimarts, 10 juny de 2008

Internet com a suport o recurs de la literatura té possibilitats infinites que hem de saludar amb entusiasme i no tancar-nos en el misoneisme o por a la novetat. Ara bé, al mateix temps, hem de ser plenament conscients dels perills de la xarxa, que em sembla que són principalment dos: una immediatesa excessiva que pot persuadir-nos a donar a conèixer textos inacabats i una absolutament falsa exigència de la presència sovintejada de l’autor que genera una fictícia necessitat de crear textos constantment. La xarxa és plena de textos indignes i sobrers, que tenen la pretensió de ser literatura.

Sortosament, aquest no és gens el cas del nou recull del poeta valencià Josep Porcar, Els estius, bellament editat i penjat a la xarxa des del mes de febrer i que es pot descarregar fàcilment a través del blog de l’autor, Salms, que trobaran a www.porcar.net. Els estius és un poemari fet i dret que hauria de ser l’orgull de qualsevol editor en qualsevol mitjà.

I aquest és el problema. Porcar ha decidit autoeditar-se el llibre perquè s’ha cansat d’arrossegar-se pels premis amb la filosofia del «si no guanyes no publiques» i s’ha atipat del joc del tràfic d’influències i de l’agonia del món de l’edició de poesia. Aquest gest podria induir algú a pensar que el llibre de Porcar és un subproducte líric i que la seva actitud correspon a la típica situació de si la guineu no les pot haver diu que són verdes.I res més lluny de la veritat en el cas que ens ocupa.

Els estius és un sòlid i completíssim poemari de més d’una quarentena de composicions que estan repartides, amb ordre, en quatre seccions ben definides. El títol i el punt de partida del llibre procedeixen d’uns versos de Salvador Espriu que fan «Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius. Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir. I als llavis, oratge, foc, paraules esdevingudes cendres». El llibre intenta copsar i fixar els moments de la percepció de la bellesa de la vida i de la felicitat humana, salvant-los de la devastació segura i implacable del pas del temps.

Al bell mig d’aquest procés el poeta s’adona que la bellesa i la felicitat no existeixen com a béns aïllats perquè la mateixa consciència que ens els fa percebre és l’agent que també ens mostra la cara més dura i hostil de la vida. I a partir d’aquí el poeta s’adona també que la bellesa i la felicitat mai són completes perquè nosaltres mateixos som éssers escindits, part diví, part infernal com sabia i predicava el visionari William Blake. Com a conseqüència, Els estius, és un llibre serè, líric, bell, per un costat, i realista, brutal i dramàtic, de l’altre. L’autor ha llogat una casa d’estiu per fugir de la ciutat i gaudir de l’estiu en pau però troba, com Kavafis o Hardy, que no hi ha fugida possible perquè la vida és exactament la mateixa arreu.

Des de La culpa (2008) que Porcar no havia publicat un llibre. Amb Els estius la seva poesia i la poesia a la xarxa fan un salt qualitatiu.

Becaris de 30 anys

La mallorquina Llucia Ramis es periodista, treballa a l’edició catalana d’El Mundo i acaba de publicar la seua primera novel·la amb un títol ben seductor: “Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys“. Francesca Marí, del diari de Balears, l’entrevista i —tot i que jo sóc preconstitucional (1973) i Ramis de la plena transició (1977)—, em trobe gairebé com davant d’un espill en llegir algunes de les respostes de l’escriptora:

«És una generació que ho vol tenir tot, que sempre es queixa de tot i, alhora, no fa res per canviar res»«Són aquells que tenen trenta anys, senten la crisi dels quaranta però viuen com si en tinguessin vint»

«No sé si és enveja, però em fa ràbia que ens tractin com si fóssim infants, que no ens prenguin seriosament. És cert que nosaltres claudicam perquè és més fàcil, però sempre ens tracten com si fóssim becaris»

Naturals, frescos i tranquils
Isabel Clara-Simó, entrevistada també per Francesca Marí:

«Signau llibres al costat de Llucia Ramis, una escriptora novella d’una generació posterior. Què enveja la vostra geneació als novells?
Més que envejar jo diria què n’hem d’aprendre. Crec que hem d’aprendre de la seva frescor en el camp de la literatura, com el fet que escriure en català ja no sigui una lluita política sinó que sigui un fet natural. Hem d’envejar que tot el dia no estiguin fent apologia d’algunes coses i que visquin molt més tranquils. La meva generació encara vivim en tensió».

Doncs això, relaxeu-vos.

Obama i l’Eurocopa

És una casualitat que l’eslògan de Cuatro (“Podemos”) per a l’Eurocopa de futbol siga el mateix (“we can”) que el dels demòcrates nordamericans? Plagi descarat. A més, ahir a la vesprada, a punt de caure en una benèfica migdiada, vaig escoltar un dels presentadors de la cadena, eixe que té una accent tan pijo, que batejava la plaça de Colón madrilenya com a «plaça roja». Primer penses que serà per allò dels colors de la seleción, però després tornes als símbols més fàcils i recordes els de la bandera dels espanyols, els colors corporatius de Cuatro i, com no, els del partit polític del president del Govern. Aleshores, ja mig adormit, no saps com, arribes a la conclusió que Obama guanyarà l’Eurocopa.