Becaris de 30 anys

La mallorquina Llucia Ramis es periodista, treballa a l’edició catalana d’El Mundo i acaba de publicar la seua primera novel·la amb un títol ben seductor: “Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys“. Francesca Marí, del diari de Balears, l’entrevista i —tot i que jo sóc preconstitucional (1973) i Ramis de la plena transició (1977)—, em trobe gairebé com davant d’un espill en llegir algunes de les respostes de l’escriptora:

«És una generació que ho vol tenir tot, que sempre es queixa de tot i, alhora, no fa res per canviar res»«Són aquells que tenen trenta anys, senten la crisi dels quaranta però viuen com si en tinguessin vint»

«No sé si és enveja, però em fa ràbia que ens tractin com si fóssim infants, que no ens prenguin seriosament. És cert que nosaltres claudicam perquè és més fàcil, però sempre ens tracten com si fóssim becaris»

Naturals, frescos i tranquils
Isabel Clara-Simó, entrevistada també per Francesca Marí:

«Signau llibres al costat de Llucia Ramis, una escriptora novella d’una generació posterior. Què enveja la vostra geneació als novells?
Més que envejar jo diria què n’hem d’aprendre. Crec que hem d’aprendre de la seva frescor en el camp de la literatura, com el fet que escriure en català ja no sigui una lluita política sinó que sigui un fet natural. Hem d’envejar que tot el dia no estiguin fent apologia d’algunes coses i que visquin molt més tranquils. La meva generació encara vivim en tensió».

Doncs això, relaxeu-vos.