Torna l’uniforme

Imposar l’ús de l’uniforme a l’escola pública valenciana és, primer que tot, una altra estratègia, embolica que fa fort, de la Generalitat per a desenfocar els veritables problemes dels centres educatius al País Valencià. No els repassaré ara; trobareu tota la informació si visiteu aquesta pàgina. La comminació, però, d’uniformar els xiquets, ja és ben real, se sent com una amenaça, i té en peu de guerra a alguns pares contra la conselleria, contra els consells escolars i entre ells mateixos. A Castelló han començat a uniformar dues escoles públiques i la percepció d’alguns pares és, primer, que la conselleria està usant els xiquets com a conillets d’Índies amb finalitats polítiques i, segon, que els hi obliguen a vestir els seus fills tal com manen quatre funcionaris. És així com s’han anat multiplicant les discussions sobre l’uniforme sí, uniforme no, que és en realitat el que vol la conselleria, independentment de qui guanye el combat. A l’administració autonòmica li importa un rave, no solament la llibertat indumentària dels infants, també la igualtat que la mateixa administració diu defendre quan esgrimeix que l’uniforme anivella i iguala la xiqueta romanesa amb la castellonenca, o el xiquet pijo amb el pobre. Per tant, amb la cançó de l’uniforme, la Generalitat vol matar dos pardals d’un sol tret: primer, vol ocultar els greus conflictes estruturals de l’educació valenciana; i segon, vol ocultar l’existència de classes socials, de races, de cultures i, en definitiva, de diferència. Els infants haurien d’aprendre a conviure en la diversitat perquè, en eixir de l’escola, la gent no conviu vestida d’uniforme. I hi afegiré un altre pardal: és així com la Generalitat Valenciana vol sufragar part de l’immens deute econòmic? Deixeu-me que endevine qui serà el beneficiari homologat de la venda d’uniformes… El Corte Inglés?