El Panderolo

De l’UJI a la platja
xim pum tracatrac.
De l’UJI a la platja
xim pum tracatrac.
Va un tren que viola… les lleis!
Va un tren que viola… les lleis!
Va un tren que viola…
Leré, leré, leré, leré.
Va un tren que viola…
Leré, leré.

Ha estat de gran ajuda
xim pum tracatrac.
Ha estat de gran ajuda
xim pum tracatrac,
per als peperos leré
per als peperos leré,
per als peperos leré,
leré, leré, leré, leré.
Per als peperos,
leré, leré…

I ara no n’hi ha “paseo”
Xim pum tracatrac.
I ara no n’hi ha “paseo”
Xim pum tracatrac.
ni juen a bòlit leré *
ni juen a bòlit leré *
ni juen a bòlit leré *
leré, leré, leré, leré.
Ni juen a bòlit leré *
leré, leré.

I per això li diuen
Xim pum tracatrac.
I per això li diuen
Xim pum tracatrac.
El Panderolo leré
El Panderolo leré,
El Panderolo leré,
leré, leré, leré, leré.
El Panderolo
leré, leré.

Josep Porcar

* “juguen” pronunciat “juen” a Castelló

Escoltar àudio original

Raons

Gats

Propietat usurpada,
els meus pensaments són gats
famolencs que es passegen
cauts per les teulades d’un món
pensat per mi
només.
Tots semblen dòcils, negres
espills de la lluna, però també arrapar saben
si una llum inesperada els desconcerta, si una boca
els escup o bé renega, si un silenci llarg, una parpella
tremola més enllà
d’allò que els déus del vent
han entès per just i necessari.
Llavors pensar és un verb
infinitiu en primera persona
que aleteja alliberat i sol
però mai no aixeca el vol
perquè cap somni no l’empelta del pur
dolor, de l’animal que és, del cru
desig de viure lluny
de si mateix.
Els gats no s’adormen quan la nit creix, ulls
o fars d’un sexe mort
que hi persevera fins al greix.
La sang vol sang.
Deixalles cerquen
als contenidors de restaurants
xinesos i italians.
Els meus pensaments.

(2a. revisió)

Creix el gremi de la literatura digital

Manel Ollé, crític literari i poeta, també creu en les possibilitats de la poesia publicada a la Xarxa i ha obert un bloc, «Mirall negre», títol alhora del seu últim llibre de poemes. Dóna la notícia Vilaweb, un dels pocs (per no dir l’únic) mitjans de comunicació —cal reconèixer-ho— sensible a les innovadores iniciatives de literatura editada digitalment. L’únic que en fa un seguiment perseverant i rigorós. Celebre el que Ollé ha declarat a Vilaweb:

I publicar poemes a la xarxa no és cap intent de banalitzar els poemes, sinó de fer-ne una difusió dessacralitzada i probablement més àmplia i eficaç que no la del, avui per avui, molt complicat i minoritari circuit del llibre de poesia, gairebé del tot dependent dels premis.

Un altre bloc del qual, en obrir-se, també se’n va fer ressó Vilaweb, és El Corb, Revista de poesia contemporània, de Rafael Vallbona. Des de novembre de 2007 diu que està canviant de pelatge, “per tornar amb més empenta”. Com que l’espera s’allarga i no sé quant de temps hi romandrà penjat, deixe ací també la carta de presentació de la revista que en fa Vallbona:

La impremta va matar el poeta, el va posar en mans d’una indústria hostil, el va allunyar del seu auditori i va dictar criteris estètics. En l’era en què el coneixement trenca les barreres del poder, EL CORB neix amb la idea de clavar el bec en els reductes d’informació artificials creats pel mercat, difondre la poesia contemporània posant-la a l’abast lliure dels lectors, i demanar-ne d’ells el compromís de donar el seu parer rigorós i franc. Com diu el poema homònim d’Edgar Allan Poe, que “mai més, mai més” la poesia resti segrestada pels interessos de la indústria editorial.

Auguris i realitats

Enric Sòria, ressenya publicada al diari AVUI, pàgina 49. Diumenge, 11 de maig del 2008

En el número 43 de la benemèrita revista valenciana Caràcters, Francesc Parcerisas afirma que els escriptors de la seua generació que es van posar a escriure en català eren uns esbojarrats, però els d’ara són uns suïcides. Tan malament creu que va la cosa. Cert que escriure en català no és la gràcia del món, però tampoc em sembla un suïcidi. Hi ha llibres i lectors, i no crec que tot plegat s’esfume d’un dia per l’altre. La literatura catalana té futur. Potser no tan brillant com alguns imaginaven, però en té. I com sempre, el futur es construirà des del present, amb les possibilitats i la voluntat del present. Per això, la denúncia i posterior correcció de les mancances corregibles és útil, però un excés de pessimisme no va enlloc. A València, el pessimisme s’entén més. En la mateixa revista, Vicent Usó ens recorda, per exemple, que el poeta Josep Porcar ha publicat en internet el seu últim llibre perquè no trobava cap editorial on fer-ho. Porcar no és cap desconegut. Té llibres aplaudits i premis importants. Si això passa amb escriptors consagrats, podem suposar com els va als altres. La manca de tota mena de suport ha perjudicat molt la jove indústria editorial valenciana, que ara viu una crisi que no té igual en cap altra autonomia amb llengua pròpia. Això deixa a la intempèrie molts escriptors -perquè n’hi ha molts-, sobretot els més joves. I mentre al Principat continuen recontant-se les glòries de Frankfurt o es dediquen a l’esport dels averanys funestos, una pila d’escriptors sense cap desig de suïcidar-se viuen un present de veres amarg en un terç del nostre àmbit lingüístic, i tothom fa com si això no estiguera hipotecant ara mateix el futur de tots.

A l’inrevés

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja
frenètica d’agost, els peus d’un noi
caragolats al fil del trampolí,
l’agut salt de llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Gabriel Ferrater
De nuces pueris (1960)

El verí de la taràntula

«Un año después de que el Juzgado de Instrucción Número 1 de Nules ordenara que 32 bancos de la provincia faciliten toda la información de que dispongan sobre las cuentas del presidente de la Diputación de Castelló, Carlos Fabra, y su familia, aún hay entidades bancarias que no han cumplido con este mandato clave para la investigación del caso, según ha podido saber Levante de Castelló por fuentes judiciales» (Levante de Castelló)

Això és de por. Quina mena de teranyina ens ha filat la taràntula que ni tan sols les entitats bancàries fan cas de la Justícia? Quin verí s’ha vessat en aquesta terra? Com poden els polítics, d’un color o d’un altre, reclamar-nos als castellonencs alguna classe de legitimació democràtica quan la mentida, la desvergonya, el saqueig i el frau són el pa nostre de cada dia?