Josep Porcar publica “Els estius” a la Xarxa

Vicent Usó, «Cuadernos» d’ «El Periodico Mediterráneo», març de 2008

L’autor dedica un poema a Manel Garcia Grau

Els 10 anys de silenci poètic que ha mantingut Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) des de la publicació de “La culpa” potser han amagat una mica que es tracta d’un dels poetes valencians més interessants de les últimes dècades. I així ho corrobora la inclusió de poemes seus a diverses antologies. El seu debut es va produir amb només 21 anys, amb el poemari “Vint-i-dues mans de pintura” i en una editorial tan prestigiosa com Edicions de la Guerra. L’any següent veien la llum “Matèries encara” i “Crònica de l’ocupant” (premi Senyoriu d’Ausiàs March). En 1998, amb “La culpa”, guanyava el Vicent Andrés Estellés, dins dels premis Octubre, un guardó dels més prestigiosos en llengua catalana. I després, deu anys de silenci. Un silenci relatiu, és clar. Perquè, de fa temps, Josep Porcar va triar la Xarxa com a vehicle d’expressió (també poètica). Així, des de 2002 manté obert el dietari electrònic “Salms” (www.porcar.net), on ara acaba de publicar el seu darrer llibre de versos: “Els estius”.

Escriu Porcar, en el pròleg del llibre, que “de Sant Cugat a Gandia passant per Burjassot, no m’intimida gens confessar que “Els estius” és un poemari que s’ha passejat abans per les mans de tres jurats” que van decidir no premiar-lo. Aquestes tres decisions l’han impulsat a fer el pas de publicar els versos en Internet i buscar així “un públic lector més nombrós i divers”. Porcar assegura que el gremi dels escriptors “encara es mira avui amb escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja ha demostrat ser capaç de trencar les cadenes mercantils i les propietats poc intel·lectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística”. Els mitjans convencionals, corrobora, “tot i que han estat útils fins ara per a la difusió de la lírica, no han pogut superar la situació d’agonia permanentment festiva en què es troba actualment l’edició de poesia, si més no la catalana”. “Els estius” és el primer poemari en llengua catalana elaborat expressament per a ser llegit en una pantalla d’ordinador o amb un lector electrònic. En conseqüència, compta amb una série d’enllaços que, sense alterar el ritme de lectura, permeten eixamplar –si el lector ho desitja- el camp d’acció del poema. El llibre, a més de ser llegit in situ, pot descarregar-se des de la bitàcola del poeta.

A “Els estius”, Josep Porcar s’ha deslligat de les exigències estructurals –que no poètiques- i de la densitat de “La culpa” per confegir un poemari de vers més solt, de temàtica més lliure, de tractament més plural. Versos que miren endins (“Podries deixar que el vent torne / a endur-se la veu de les paraules”) i versos que ho fan enfora (“Aquesta turista àuria, jacent / crucificada com si fos divendres sant”) i versos que fan explícita la ràbia pels bombardejos israelians a Palestina (“Els assassins han après a matar millor”) o per l’estultícia dels polítics valencians arran l’accident al metro de la capital del país (“De vegades, per accident, / l’escorxador s’esguita de sang”), versos també de dolor per la mort del poeta Manel Garcia Grau (“Amic, la vesprada / tova ens convida al res”). Un poemari divers i intens que ratifica els valors que ja li coneixíem a Josep Porcar. Uns valors que ara estan a l’abast de tothom a l’immens aparador de la Xarxa.

Fastforward

Iogurt i café, i de casa a la impremta, i maqueta, i dissenya, i maqueta, i atén els clients, i després a correus, i envia «Els estius», tramesa efectuada!, bocateria ràpida, entrepà veloç, copa de vi i café tocat, i torna a la impremta, i maqueta, i maqueta, i maqueta, i maqueta, i maqueta, i revisa les faixes, i més tard l’altra impremta, tinta làser, llar digital, i torna a casa, Telegraph Road, situació desesperada, theres six lanes of traffic three lanes moving slow, i troba aparcament, i més ordinador, i correu electrònic, i encàrrecs finals, i revisa les faixes, sopa, conversa, i Elena, oh Elena, quin dia, Elena, quin dia, i quina son, necessitem els llits, Elena, necessitem dormir, dormir i dormir, i Auden que espera a la tauleta de nit, insolent! It was late, late in the evening, / The lovers they were gone; / The clocks had ceased their chiming, / And the deep river ran on. La voluntat de viure, la voluntat d’escriure, la voluntat d’estimar. La felicitat.

El Panderolo

De l’UJI a la platja
xim pum tracatrac.
De l’UJI a la platja
xim pum tracatrac.
Va un tren que viola… les lleis!
Va un tren que viola… les lleis!
Va un tren que viola…
Leré, leré, leré, leré.
Va un tren que viola…
Leré, leré.

Ha estat de gran ajuda
xim pum tracatrac.
Ha estat de gran ajuda
xim pum tracatrac,
per als peperos leré
per als peperos leré,
per als peperos leré,
leré, leré, leré, leré.
Per als peperos,
leré, leré…

I ara no n’hi ha “paseo”
Xim pum tracatrac.
I ara no n’hi ha “paseo”
Xim pum tracatrac.
ni juen a bòlit leré *
ni juen a bòlit leré *
ni juen a bòlit leré *
leré, leré, leré, leré.
Ni juen a bòlit leré *
leré, leré.

I per això li diuen
Xim pum tracatrac.
I per això li diuen
Xim pum tracatrac.
El Panderolo leré
El Panderolo leré,
El Panderolo leré,
leré, leré, leré, leré.
El Panderolo
leré, leré.

Josep Porcar

* “juguen” pronunciat “juen” a Castelló

Escoltar àudio original

Raons

Gats

Propietat usurpada,
els meus pensaments són gats
famolencs que es passegen
cauts per les teulades d’un món
pensat per mi
només.
Tots semblen dòcils, negres
espills de la lluna, però també arrapar saben
si una llum inesperada els desconcerta, si una boca
els escup o bé renega, si un silenci llarg, una parpella
tremola més enllà
d’allò que els déus del vent
han entès per just i necessari.
Llavors pensar és un verb
infinitiu en primera persona
que aleteja alliberat i sol
però mai no aixeca el vol
perquè cap somni no l’empelta del pur
dolor, de l’animal que és, del cru
desig de viure lluny
de si mateix.
Els gats no s’adormen quan la nit creix, ulls
o fars d’un sexe mort
que hi persevera fins al greix.
La sang vol sang.
Deixalles cerquen
als contenidors de restaurants
xinesos i italians.
Els meus pensaments.

(2a. revisió)