La poesia i les misèries dels valencians

mapa assumiràs la veu d´un pobleUn company m’ha enviat un qüestionari destinat a poetes valencians, a partir del qual ha d’elaborar un treball d’investigació literària. Com sóc, de formació, periodista, i no cap teòric de Literatura, en més d’una ocasió m’he sentit ben descol·locat a l’hora de respondre i, per tant, m’he deixat dur pel comú enteniment i per la intuïció poètica. Una de les preguntes que m’ha sorprès i que he respost amb més facilitat (massa?) és la següent: «Quina vinculació té la poesia actual amb les misèries i els enganys socials valencians?». Molt poca, li he escrit. Cert que s’han fet (i se n’estan fent ara mateix) algunes antologies de protesta/denúncia (semblen paraules tan antigues!), sobretot per iniciativa, cal remarcar-ho, d’entitats sensibles i tangents però exògenes del gremi, com per exemple Comissions Obreres. Això no significa, però, que el poeta, des de la intimitat creativa, des de l’espontaneïtat lírica, atorgue certa prioritat a la manifestació, explícita o implícita, d’alguna mena de rebuig a la violència institucional i empresarial que patim els valencians.

És clar que la pregunta podria també fer-se extensible: «Quina vinculació té la poesia actual amb les misèries i els enganys socials?». Pense que la resposta seria molt pareguda. Però faig zoom sobre la valenciana per l’excepcional grau de vandalisme institucionalitzat i per l’obvi distanciament (volgut?) que hi ha entre la destrossa educativa, sanitària, econòmica, ecològica…, del país i els poemes dels valencians. La qüestió, crec, podria funcionar perfectament com a tesi doctoral, sobretot si atenem a l’evolució de les prioritats temàtiques, als arguments de la lírica en les generacions poètiques dels 70, 80 i 90. Ara bé, igual que abans he dit “molt poca”, també podria haver dit “molta”, perquè l’esmentada vinculació entre la poesia dels valencians i les misèries dels valencians és producte també de l’espill on s’emmirallen les (absents) actituds ciutadanes. Per tant, hem de deduir que, al silenci, els poetes responen amb silenci? No ho crec. Ja en tenim prou.

D’altra banda, l’amic Vicent Jaume Almela em recorda que avui, 29 de maig, se celebra el cinquantenari de la mort del poeta Juan Ramon Jiménez (Puerto Rico, 1958). Aprofite, doncs, per a rememorar un poema prou relacionat, pense, amb això que acabe d’escriure. Está molt bé això de “ser uno”, la unitat sovint és confortable, però s’està tan bé sent dos (al llit, per exemple), o tres (al llit, per exemple), o quatre (jugant al frontenis!), o…

EL SER UNO

Que nada me invada de fuera,
que sólo me escuche yo dentro.
Yo dios
de mi pecho.

(Yo todo: poniente y aurora;
amor, amistad, vida y sueño.
Yo solo
universo).

Pasad, no penséis en mi vida,
dejadme sumido y esbelto.
Yo uno
en mi centro.

Un comentari a “La poesia i les misèries dels valencians

  • 5/29/2008 at 4:07 pm
    Permalink

    Bon dia.

    Un problema de transmissió informàtica vos ha estalviat un llarg comentari que acabava d’escriure. Però com no vull deixar passar l’ocasió, miraré ara de resumir-lo.

    Crec que la pregunta necessitaria més treball per tal de traslladar un significat més precís. Encara que llegint aquest post veig que sí resulta útil. I tu, Josep, demostres que la reflexió profitosa és continuada i dinàmica com la realitat.

    D’altra banda, pensava que potser els que fan poesia projecten el mateix individualisme dels temps actuals, o s’han acomodat a passar desapercebuts, o viuen el rebuig pendular a una poesia “social” hegemònica als 60 i 70.

    Encara que pense que a la poesia actual sí hi ha sensibilitat cívica i social, potser més com a compromís ètic que amb intenció d’esdevindre portaveus. Per exemple, a Els estius. Salut i gràcies per un interessant text de debat. Salut.

Commentaris tancats.