XIII (Vindrà aquell vent…)

Vindrà aquell vent del nord que neteja esperits
disfressat de captaire mentre feia dissabte.
Oh com m’agradaria el ferm posat dels altres,
dels que vénen del nord amb els tòpics als ulls.

Sort en tenim, dels versos, tant els uns com els altres,
si més no, hi reconec una mateixa veu
que estripa esgarra estreny escorça arrel i soca.
Tant de bo ens entenguem amb poemes sobrers.

Però feu encenalls de la lleu borrumballa;
feu miralls dels espills i esquerdes dels badalls
i escombreu la granera que dins del forn escombra:
tant de bo que baixàreu de la torre d’ivori.

Nosaltres, obsedits ofegats per la sènia,
orientats cap al nord, tot sovint remuguem;
hi ha un punt de l’horitzó que no perdem de petja
és llum a la caverna, la vostra fam de mots.

Si veniu a sopar pels camps de les cireres,
sotrac febrer de flor, agresta pau morisca,
aprendreu a voler, que estimar és debades
(la gent del nord, tan noble, fredament familiar).

Maite Insa

El poema és sobrer (2007), Bromera Poesia nº74

Lleugeresa

Sovint pense que si parlem/escrivim lleugerament hauríem de fer notar expressament que parlem/escrivim lleugerament. La intencionada barreja de serietat i frivolitat sovint és una màscara que oculta malícia i covardia.

La poesia i les misèries dels valencians

mapa assumiràs la veu d´un pobleUn company m’ha enviat un qüestionari destinat a poetes valencians, a partir del qual ha d’elaborar un treball d’investigació literària. Com sóc, de formació, periodista, i no cap teòric de Literatura, en més d’una ocasió m’he sentit ben descol·locat a l’hora de respondre i, per tant, m’he deixat dur pel comú enteniment i per la intuïció poètica. Una de les preguntes que m’ha sorprès i que he respost amb més facilitat (massa?) és la següent: «Quina vinculació té la poesia actual amb les misèries i els enganys socials valencians?». Molt poca, li he escrit. Cert que s’han fet (i se n’estan fent ara mateix) algunes antologies de protesta/denúncia (semblen paraules tan antigues!), sobretot per iniciativa, cal remarcar-ho, d’entitats sensibles i tangents però exògenes del gremi, com per exemple Comissions Obreres. Això no significa, però, que el poeta, des de la intimitat creativa, des de l’espontaneïtat lírica, atorgue certa prioritat a la manifestació, explícita o implícita, d’alguna mena de rebuig a la violència institucional i empresarial que patim els valencians.

És clar que la pregunta podria també fer-se extensible: «Quina vinculació té la poesia actual amb les misèries i els enganys socials?». Pense que la resposta seria molt pareguda. Però faig zoom sobre la valenciana per l’excepcional grau de vandalisme institucionalitzat i per l’obvi distanciament (volgut?) que hi ha entre la destrossa educativa, sanitària, econòmica, ecològica…, del país i els poemes dels valencians. La qüestió, crec, podria funcionar perfectament com a tesi doctoral, sobretot si atenem a l’evolució de les prioritats temàtiques, als arguments de la lírica en les generacions poètiques dels 70, 80 i 90. Ara bé, igual que abans he dit “molt poca”, també podria haver dit “molta”, perquè l’esmentada vinculació entre la poesia dels valencians i les misèries dels valencians és producte també de l’espill on s’emmirallen les (absents) actituds ciutadanes. Per tant, hem de deduir que, al silenci, els poetes responen amb silenci? No ho crec. Ja en tenim prou.

D’altra banda, l’amic Vicent Jaume Almela em recorda que avui, 29 de maig, se celebra el cinquantenari de la mort del poeta Juan Ramon Jiménez (Puerto Rico, 1958). Aprofite, doncs, per a rememorar un poema prou relacionat, pense, amb això que acabe d’escriure. Está molt bé això de “ser uno”, la unitat sovint és confortable, però s’està tan bé sent dos (al llit, per exemple), o tres (al llit, per exemple), o quatre (jugant al frontenis!), o…

EL SER UNO

Que nada me invada de fuera,
que sólo me escuche yo dentro.
Yo dios
de mi pecho.

(Yo todo: poniente y aurora;
amor, amistad, vida y sueño.
Yo solo
universo).

Pasad, no penséis en mi vida,
dejadme sumido y esbelto.
Yo uno
en mi centro.

Acord TV3 & C9… segur?

Fa uns minuts, Vilaweb ha publicat que “la Generalitat de Catalunya anuncia un acord amb la Valenciana que permetrà la reciprocitat TV3-Canal 9”. El cos de la notícia explica que “el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan-Manuel Tresserras, ha anunciat a Granollers que ha arribat a un acord amb la Generalitat Valenciana perquè TV3 es pugui veure al País Valencià i Canal 9, al Principat”. És a priori una bona notícia, però faltaria saber ara quina mena d’acord és el que han signat. Aquest anunci ens arriba després de fer-se pública la catastròfica auditoria d’Ernst & Young sobre l’ens valencià encarregada per la pròpia conselleria d’Economia i revelada per Levante-EMV: “La fiscalización desvela que la cifra de fondos propios, a 31 de diciembre de 2006, se ha situado por debajo de la mitad del capital social, “encontrándose la sociedad en uno de los supuestos contemplados en el artículo 260 del texto refundido de la ley de sociedades anónimas como causa de disolución”. Ara parlen ja d’un programa de “viabilitat futura”, segon Levante-EMV. Dissolució de Canal 9… Possible privatització… Acord amb TV3? Massa boira a l’horitzó.

Actualització
Segur? Doncs no. Unes hores després s’ha confirmat que, d’acord, res. “Una informació de Catalunya Ràdio (àudio) havia donat a entendre que ja hi ha un acord de reciprocitat amb el govern valencià però aquest encara no existeix”, diu Vilaweb. Efectivament, el locutor de Catalunya Ràdio literalment deia que s’havia “tancat” l’acord. Simplement, el que ha passat és que el conseller Rambla telefonà al conseller Tresserras. La resta són interpretacions de Tresserras i dels mitjans. L’única veritat és que “la Generalitat Valenciana no s’ha pronunciat encara”. Boira i més boira.

Josep Porcar publica “Els estius” a la Xarxa

Vicent Usó, «Cuadernos» d’ «El Periodico Mediterráneo», març de 2008

L’autor dedica un poema a Manel Garcia Grau

Els 10 anys de silenci poètic que ha mantingut Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) des de la publicació de “La culpa” potser han amagat una mica que es tracta d’un dels poetes valencians més interessants de les últimes dècades. I així ho corrobora la inclusió de poemes seus a diverses antologies. El seu debut es va produir amb només 21 anys, amb el poemari “Vint-i-dues mans de pintura” i en una editorial tan prestigiosa com Edicions de la Guerra. L’any següent veien la llum “Matèries encara” i “Crònica de l’ocupant” (premi Senyoriu d’Ausiàs March). En 1998, amb “La culpa”, guanyava el Vicent Andrés Estellés, dins dels premis Octubre, un guardó dels més prestigiosos en llengua catalana. I després, deu anys de silenci. Un silenci relatiu, és clar. Perquè, de fa temps, Josep Porcar va triar la Xarxa com a vehicle d’expressió (també poètica). Així, des de 2002 manté obert el dietari electrònic “Salms” (www.porcar.net), on ara acaba de publicar el seu darrer llibre de versos: “Els estius”.

Escriu Porcar, en el pròleg del llibre, que “de Sant Cugat a Gandia passant per Burjassot, no m’intimida gens confessar que “Els estius” és un poemari que s’ha passejat abans per les mans de tres jurats” que van decidir no premiar-lo. Aquestes tres decisions l’han impulsat a fer el pas de publicar els versos en Internet i buscar així “un públic lector més nombrós i divers”. Porcar assegura que el gremi dels escriptors “encara es mira avui amb escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja ha demostrat ser capaç de trencar les cadenes mercantils i les propietats poc intel·lectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística”. Els mitjans convencionals, corrobora, “tot i que han estat útils fins ara per a la difusió de la lírica, no han pogut superar la situació d’agonia permanentment festiva en què es troba actualment l’edició de poesia, si més no la catalana”. “Els estius” és el primer poemari en llengua catalana elaborat expressament per a ser llegit en una pantalla d’ordinador o amb un lector electrònic. En conseqüència, compta amb una série d’enllaços que, sense alterar el ritme de lectura, permeten eixamplar –si el lector ho desitja- el camp d’acció del poema. El llibre, a més de ser llegit in situ, pot descarregar-se des de la bitàcola del poeta.

A “Els estius”, Josep Porcar s’ha deslligat de les exigències estructurals –que no poètiques- i de la densitat de “La culpa” per confegir un poemari de vers més solt, de temàtica més lliure, de tractament més plural. Versos que miren endins (“Podries deixar que el vent torne / a endur-se la veu de les paraules”) i versos que ho fan enfora (“Aquesta turista àuria, jacent / crucificada com si fos divendres sant”) i versos que fan explícita la ràbia pels bombardejos israelians a Palestina (“Els assassins han après a matar millor”) o per l’estultícia dels polítics valencians arran l’accident al metro de la capital del país (“De vegades, per accident, / l’escorxador s’esguita de sang”), versos també de dolor per la mort del poeta Manel Garcia Grau (“Amic, la vesprada / tova ens convida al res”). Un poemari divers i intens que ratifica els valors que ja li coneixíem a Josep Porcar. Uns valors que ara estan a l’abast de tothom a l’immens aparador de la Xarxa.

Fastforward

Iogurt i café, i de casa a la impremta, i maqueta, i dissenya, i maqueta, i atén els clients, i després a correus, i envia «Els estius», tramesa efectuada!, bocateria ràpida, entrepà veloç, copa de vi i café tocat, i torna a la impremta, i maqueta, i maqueta, i maqueta, i maqueta, i maqueta, i revisa les faixes, i més tard l’altra impremta, tinta làser, llar digital, i torna a casa, Telegraph Road, situació desesperada, theres six lanes of traffic three lanes moving slow, i troba aparcament, i més ordinador, i correu electrònic, i encàrrecs finals, i revisa les faixes, sopa, conversa, i Elena, oh Elena, quin dia, Elena, quin dia, i quina son, necessitem els llits, Elena, necessitem dormir, dormir i dormir, i Auden que espera a la tauleta de nit, insolent! It was late, late in the evening, / The lovers they were gone; / The clocks had ceased their chiming, / And the deep river ran on. La voluntat de viure, la voluntat d’escriure, la voluntat d’estimar. La felicitat.